Els set fars del coneixement

 

Quan penso en les set meravelles del món antic, el primer que em ve al cap sempre és el far d’Alexandria. Aquesta obra mítica que es va acabar perdent en la nit dels temps va ser la primera torre de llum que es va construir entre els anys 285 i 247 abans de Crist a la illa de Far, a l’antic Egipte. A partir de llavors, les torres de llum que es van edificar al món van ser anomenades fars. Aquest primer far de la història va ser en el seu moment l’edifici més alt del món i mantenia una foguera encesa durant tota la nit que es feia molt més gran gràcies a un mirall metàl.lic que li permetia reflectir la llum a uns cinquanta kilòmetres, per tal de guiar als navegants pel Mediterrani.

Els darrers dies he estat llegint La Luz de Alejandría, una novel.la que em va cridar l’atenció pel títol, però també pels seus autors. L’Alex Rovira i en Francesc Miralles m’han fet passar bons moments amb altres lectures com La bona sort o El mètode Ikigai.

Aquest tipus de lectures no es poden considerar novel.les convencionals, tot i que parteixin d’una trama i d’uns personatges que hi queden atrapats i ens acaben atrapant a nosaltres, perquè la seva finalitat no és només entretenir al lector, sinó també fer-lo pensar quëstionant-se les seves creences, la seva manera de viure i el sentit que li dona a tot plegat.

Des de molt jove, sempre m’he considerat una ment inquieta que no ha deixat de buscar respostes en fonts molt diverses. Per trobar respostes diferents, ens hem d’atrevir a fer preguntes que no hem gosat fer mai per por a la reacció dels altres o a la nostra pròpia reacció, perquè no sempre estem preparats per abraçar altres creences ni tampoc per abandonar les que hem tingut durant tota la vida. Tots qüestionem la validesa del que ens han ensenyat de petits i critiquem les rutines ens les que hem quedat atrapats anys després, però no tothom és capaç d’abandonar aquesta “zona de confort” i sortir a fer recerca d’altres alternatives. Perquè la incertesa i la por a equivocar-nos ens acaben frenant massa sovint.

Sovint he pensat que un món on habiten persones tan diferents que abracen religions i idees polítiques tan oposades, al menys en aparença, no podia ser obra d’únic Déu, perquè no tindria sentit. O potser sí, perquè, igual que uns pares crien a tots els seus fills seguint les mateixes directrius i llavors cada fill surt diferent, la humanitat podria haver estat creada per un únic Déu amb tantes interpretacions diferents com criatures neixen al món.

Tot i considerar-me atea, les diferents religions sempre m’han cridat l’atenció i vaig acabar llegint sobre moltes d’elles intentant buscar els punts que poguessin tenir en comú i he de reconèixer que l’exercici em va acabar sorprenent.

Llegint La llum d’Alexandria he recordat els anys en que vaig llegir llibres sobre la mitologia i la filosofia gregues, el budisme, l’hinduisme, l'I Ching o llibre de les mutacions, el Tao, l’Alcorà o la Torà dels jueus. Noms com Hermes Trimegisto, Lao Tsé, Confuci, Buda, Sòcrates, Krishnamurti o Jesús de Natzaret han aparegut constantment en les meves recerques i m’han il.luminat com fars quan navegava perduda i a les fosques per aigües incertes que no em garantien l’arribada a un bon port. Poden canviar els noms, la simbologia i els escenaris, però els missatges sempre són els mateixos.

Unos discípulos buscaban la iluminación, pero no sabían en qué consistia ni cómo podía llegarse a ella.

El maestro les dijo:

-No puede ser conquistada. No podéis apoderaros de ella.

Pero, al ver el abatimiento de los discípulos, el maestro añadió:

-No os aflijáis: tampoco podéis perderla.

Todavía hoy los discípulos andan buscando lo que ni puede ser perdido ni puede ser adquirido.

                                                                                                                                                                                                                                                           Tradicional Zen.

 

                                                                                ***

 

Hermes nos enseñó que el universo es mental, pero sin duda repudiaria a todos los que explotan en beneficio propio la ley de la atracción.

Lao Tsé nos legó ochenta y un poemes para que cada cual reflexione y halle sus propias respuestas, pero no fundó el taoísmo.

Confucio daba sabios consejos, pero no hubiera querido estatuas en las calles ni que los niños chinos memoricen ciegamente mensajes lanzados hace dos mil quinientos años.

Sócrates no redactó una sola línea, porque corresponde a cada cual descubrir sus errores y escribir la propia historia. Seguro que le hubiera repugnado aparecer, sin su permiso, en los libros de filosofia.

Jesús inspiró a hombres y mujeres, les instruyó en la libertad y en la gramàtica del amor, pero no ordenó sacerdotes, enclaustró monjas ni erigió Iglesia alguna.

Hemos traicionado el mensaje y la intención de todos estos faros espirituales, que nos mostraron un camino que debe recorrer cada uno, sin guías ni itinerarios prefijados.

Decía el pensador Jiddu Krishnamurti que mientras haya mediador no habrá mediación. Nadie puede erigirse en intérprete de una luz que anida dentro de cada uno de nosotros. Dios habla a todos los hombres o a ninguno.

 

                                                                               ***

¿Para qué ser budistas si podemos ser Buda? ¿Para qué ser cristianos si podemos ser Cristo? Precisamente eso es lo que entiendo que los grandes avatares de la humanidad vinieron a revelar.

Terminaré con estas palabras de Buda que resumen el secreto último de Alejandría: “Sé una luz para ti mismo”. Y que la unión de luz de todos los seres humanos ilumine el destino de la humanidad.

                                                                                          

 

Fragments de La luz de Alejandría, d’Alex Rovira i Francesc Miralles- Random House Mondadori - 2012.

 

Sempre m’ha resultat molt revelador el fet que homes i dones de cultures tan distanciades a l’espai i al temps coincideixin en pensaments i conclusions tan similars i que tot aquest llegat de procedència tan diversa hagi acabat formant part de l’ideari col.lectiu dels humans. És del tot indiferent la cara que li posem al Déu en qui necessitem creure o deixar de creure. El que compta és el que hem aprés de nosaltres mateixos i dels altres i mantenir encesa aquesta llum d’esperança per tal que sempre ens permeti tirar endavant i arribar sans i estalvis al port on se’ns esperi.

 

Estrella Pisa