Els desitjos que ens condemnen

 

L’adolescència no és una malaltia temporal ni tampoc una avaluació per a posar a prova la paciència ni la resistència dels pares. Més aviat, és una estació de la vida per la que tots passem amb peus de plom i amb la vulnerabilitat a flor de pell.

Començar a fer-se gran no és gens fàcil de pair, malgrat que, de nens, tots volem créixer ràpid per poder tenir més llibertat de moviments, per poder decidir per nosaltres mateixos el que volem fer i el que no. De nens no som capaços de veure més enllà d’aquesta fictícia llibertat dels grans. No podem saber que, darrera de cada decisió presa sovint hi ha una renúncia. I tampoc podem imaginar el dolor que s’amaga als racons dels camí que tria cadascú: Les caigudes, les errades, les pèrdues, el desamor o el desencant en descobrir que el món perfecte que ens havíem posat com a objectiu no existeix.

Ara no podem parlar de Carlos Ruiz Zafón sense evocar L’ombra del vent, la novel.la que el va donar a conèixer a tot el món i amb la que tots els que estimem els llibres vam desitjar que “el cementiri dels llibres oblidats” existís de veritat en algun indret dels nostres pobles i ciutats per poder tenir l’oportunitat de visitar-lo i endinsar-nos en la seva màgia.

Però abans de L’ombra del vent, Carlos Ruiz Zafón havia escrit altres novel.les, adreçades a un públic adolescent. Amb paraules del propi autor, va escriure El príncep de la boira, la primera d’aquestes novel.les, pensant en que fos la novel.la que a ell li hauria agradat llegir d’adolescent, però que a la vegada, també li hauria continuat interessant als 23, als 43 o als 83 anys.

Els adults tendim a restar importància als sentiments i als esperits sensibles dels més joves. Considerem que el que ells viuen com a greus problemes, en realitat, són ximpleries que no tenen ni cap ni peus i que, a mida que els anys els vagin espavilant una mica, es deixaran d’històries i acabaran anant per feina, com hem hagut de fer tots. Poques vegades ens dignem a recordar com érem nosaltres mateixos als 13, als 15 o als 18 anys. Quines eren les nostres pors, les nostres inseguretats, el nostre desconcert. Com de diferent veiem el món de la forma com ens l’havien descrit de nens i com veiem de complicat el nostre futur si ens havíem d’acabar adaptant a unes normes que no enteníem ni volíem entendre perquè les consideràvem del tot injustes i inhumanes.

Els protagonistes de la novel.la El príncep de la boira són dos germans adolescents i un amic més gran a qui coneixen en mudar-se a viure un poble coster, al que des de que hi arriben, no deixen de succeir coses estranyes. La història transcorre a l’any 1943, mentre el món pateix la segona guerra mundial, però entre les seves pàgines, el lector no trobarà referències a la guerra, sinó únicament a l’aventura que viuen aquests tres joves. Una aventura perillosa, arrelada al passat d’un d’ells i a un vaixell enfonsat al fons de la badia.

- Víctor, el meu bon amic- va mormolar en Caín-. Si no fos un endeví, diria que el destí vol unir els nostres camins una altra vegada.

-Qui és vostè? – va aconseguir articular el jove Víctor, mentre observava de cua d’ull aquella dona fantasmal que s’havia apartat a les ombres de l’estança.

-El Dr. Caín. El rètol ho diu- va respondre en Caín-. Passant una bona estona amb la família?

En Víctor es va empassar la saliva i va assentir.

-Això és bo- va continuar el mag-. La diversió és com el làudanum; ens eleva de la misèria i el dolor, encara que només fugaçment.

-No sé què és el làudanum- va replicar en Víctor.

-Una droga, fill- va respondre en Caín cansadament, desviant la vista cap a un rellotge que reposava en una prestatgeria a la seva dreta.

A en Víctor li va fer l’efecte que les agulles avançaven en sentit contrari.

-El temps no existeix, per això no s’ha de perdre. Ja has pensat el teu desig?

-No tinc cap desig- va contestar en Víctor.

En Caín va esclafir a riure.

-Vinga, vinga. Tots tenim no només un desig, sinó centenars. I que poques vegades la vida ens ofereix de fer-los realitat!- En Caín va mirar l’enigmàtica dona amb una ganyota de compassió-. No és veritat, estimada?

La dona, com si fos un simple objecte inanimat, no va respondre.

-Però n’hi ha que tenen sort, Víctor- va dir en Caín, recolzant-se damunt de la taula-, com tu. Perquè tu pots fer realitat els teus somnis, Víctor. Ja saps com.

-Com va fer l’Angus?- va dir en Víctor, que en aquell moment va adonar-se d’un fet estrany que no podia allunyar del seu pensament: en Caín no parpellejava, ni una vegada.

-Un accident, amic meu. Un malaurat accident- va dir en Caín, adoptant un to entristit i consternat-. És un error pensar que els somnis es fan realitat sense oferir res a canvi. No et sembla, Víctor? Diguem que no seria just. L’Angus va voler oblidar algunes obligacions i això no es podia tolerar. Però això ja ha passat a la història. Parlem del futur.

-És això el que vostè va fer?- va preguntar en Víctor-. Fer realitat un desig? Esdevenir el que és ara? Què va haver de donar a canvi?

En Caín va perdre el seu somriure de rèptil i va clavar els seus ulls damunt d’en Víctor Kray. El noi va témer per un moment que aquell home s’abraonés damunt seu, disposat a esmicolar-lo. Finalment, en Caín va somriure de nou i va sospirar.

-Un jove intel.ligent. Això m’agrada, Víctor. Però encara has d’aprendre moltes coses. Quan estiguis preparat, passa per aquí. Ja saps com trobar-me. Espero veure’t aviat.

-Ho dubto- va respondre en Víctor mentre s’incorporava i caminava cap a la sortida.

La dona, com una marioneta trencada a la qual de sobte li haguessin estirat un fil, va començar a caminar de nou, amb un indici de voler acompanyar-lo. A poques passes de la sortida, la veu d’en Caín va sonar de nou al seu darrere.

-Una cosa més, Víctor. Pel que fa a això dels desitjos. Pensa-t’ho. L’oferta continua vigent. Potser si a tu no t’interessa, algú de la teva flamejant família feliç tingui algun somni inconfessable amagat. Aquests són la meva especialitat...

En Víctor no va parar-se a contestar i va sortir de nou a l’aire fresc de la nit. Va respirar profundament i va dirigir-se de pressa a buscar la seva família. Mentre s’allunyava, el riure del Dr. Caín va esvair-se al seu darrere com el cant d’una hiena, emmascarada per la música dels cavallets.

 

Fragment d’El príncep de la boira” de Carlos Ruiz Zafón- Traducció de Mireia Sánchez- 1993- La Butxaca.

D’adolescents tots tenim somnis per complir, que són els que acaben impulsant-nos cap endavant o ensorrant-nos pel camí, en comprendre que mai no els podrem materialitzar perquè la realitat mai acaba sent com ens la imaginàvem. Tot i així, quan la sort es posa de la nostra part i aconseguim allò que ens proposem després d’anys d’esforç i de perseverança, mai no hem de baixar la guàrdia, perquè de la mateixa manera que l’atzar ens afavoreix, en qualsevol altre moment, ens pot acabar perjudicant de la pitjor manera. La vida té molt de màgica, però també acostuma a ser molt capritxosa i del tot imprevisible. Tal com el personatge del Dr. Caín, qui promet a les seves víctimes concedir-los allò que desitgen, però a canvi sempre els acaba exigint alguna cosa que els resulta del tot impagable.

Allò que desitgem, mai pot ser més important que la nostra pròpia llibertat o la nostra pròpia vida. Perquè llavors, els nostres desitjos s’acaben convertint en la nostra condemna.

 

Estrella Pisa