Cartes d'amor

 

Podem arribar a estimar algú que no hem vist mai?

La pregunta pot semblar molt senzilla de respondre en els temps que vivim ara, on la tecnologia cada cop més avançada ens permet d’establir relacions a distància a través de tota mena de dispositius electrònics. Al Japó fins i tot hi ha qui s’ha arribat a casar amb un holograma.

Però tot es complica molt més si pensem en com es relacionava la gent al segle XX o fins i tot al segle XIX, on moltes vegades les persones no podien accedir ni a la fotografia per tenir-ne una lleugera referència física de la persona amb qui establien contacte a través de cartes que trigaven una eternitat en arribar a les mans dels seus destinataris. Però, malgrat la manca d’imatges, la distància i la demora en rebre les respostes, molta gent es va acabar enamorant d’algú altre a qui mai no havien vist en persona.

Si parlem de Kahlil Gibran, a molts ens pot venir al cap el llibre El profeta o aquells primers versos del poema sobre els fills “Els teus fills no són els teus fills, són fills i filles de la vida”, però una faceta més desconeguda d’aquest poeta libanès és la relació epistolar que va mantenir amb May Ziadah, una de les escriptores més importants de la literatura àrab a qui mai va arribar a conèixer en persona, però amb qui va compartir els seus pensaments més íntims durant gairebé trenta anys.

La seva amistat va aconseguir sobreviure a la molta distància que separava les seves vides quotidianes, creant un espai atemporal on convergien les idees, els pensaments i el talent que compartien. Gràcies a aquest llarg pont de paraules que els va unir, els dos van aconseguir ser més lliures. No van necessitar veure’s cara a cara per aprendre a respectar-se, a estimar-se sense exigir res a l’altre, a acceptar-se tal com eren sense témer la crítica ni el rebuig de l’altre.

Quan l’interès cap a l’altre no es contamina pel desig de posseir-lo en exclusivitat ni per la gelosia, l’aventura de descobrir com és realment una persona esdevé un exercici de llibertat que ens fa sentir cada cop més agraïts de que aquesta persona hagi aparegut al nostre camí.

Quan ens dignem a acceptar a l’altre tal com és sense caure en el parany de voler canviar-lo, acabem rebent el màxim d’aquesta persona, precisament perquè no esperàvem res. Qualsevol petit gest, qualsevol detall que venint d’algú altre ens podria haver passat inadvertit, quan el rebem de mans d’aquesta persona especial o a través de les paraules que ens dedica a les seves cartes, pot esdevenir la llum que ens acaba encenent el dia.

El llibre Cartes d’amor recopila moltes de les cartes que Khalil Gibran va escriure a la May Ziadah, però no trobarem cap de les que va escriure-li la May. D’aquestes cartes d’ella només sis han vist la llum i en llengua àrab, perquè la família de l’escriptora mai ha volgut que es publiquessin les restants.

NOVA YORK, 25 DE JULIOL DE 1919

 

Benvolguda senyoreta May,

Des de l’última vegada que li vaig escriure que no me la trec del cap. Em passo llargues hores pensant en vostè, enraonant amb vostè, escarrassant-me per descobrir els seus secrets, maldant per descobrir els seus misteris. Així i tot, encara em sorprèn haver sentit la presència del seu Jo eteri (incorpori) en el meu estudi, observant els moviments que faig, conversant i discutint amb mi, expressant opinions sobre el que jo faig.

Com és natural, la sorprendrà sentir-me parlar d’aquesta manera; jo mateix trobo estrany que experimenti aquest impuls i aquesta necessitat d’escriure-li. Voldria poder comprendre el secret que s’amaga darrere d’aquesta necessitat, d’aquesta peremptòria necessitat.

En una ocasió, em va dir que “existeix sempre una dialèctica entre els esperits i una interacció de les idees, les quals (coses) s’esdevenen més enllà de la noció sensorial; i ningú no pot eliminar completament aquesta interacció i aquesta dialèctica dels esperits i dels pensaments d’aquells que pertanyen a la mateixa terra natal”.

En aquest bell passatge rau una veritat fonamental que en un temps se’m feia evident mitjançant una mena d’empatia mental, però que ara veig clarament mitjançant l’experiència personal. Recentment he establert un vincle, abstracte, delicat, ferm, estrany i distint de tots els altres llaços tant en la seva naturalesa com en les seves característiques, un vincle que no es pot comparar amb els lligams familiars naturals, un vincle que, sens dubte, és molt més fort, ferm i permanent que, fins i tot, els llaços morals.

Ni un sol dels fils que formen aquest vincle fou teixit pels dies i les nits que mesuren el temps i interpolen la distància que separa el bressol de la tomba. Ni un sol d’aquests fils no fou teixit per passats interessos ni futures aspiracions, perquè aquest vincle ha existit entre dues persones que no les va unir ni el passat ni el present, i que tampoc no podran unir-se en l’esdevenidor.

En aquest vincle, May, en aquesta íntima emoció, en aquesta secreta entesa, existeixen somnis més exòtics i més insondables que res que sorgeixi dins el pit humà; somnis dins d’altres somnis i dins d’altres somnis.

Una tal entesa, May, és una fonda i silenciosa cançó que es fa sentir en la quietud de la nit; ens transporta més enllà del regne del dia, més enllà del regne de la nit, més enllà del temps, més enllà de l’eternitat.

Una tal emoció, May, comporta agudes punyides que no desapareixeran mai, però que ens són cares, i que no canviaríem, si mai en teníem l’avinentesa, per cap glòria ni cap plaer, conegut o imaginat.

Les anteriors paraules pretenen comunicar-li allò que no li pot ser comunicat per ningú més que per aquell que comparteix tot el que vostè serva en el seu interior. Per tant, si he desentranyat un secret que no li és estrany del tot, aleshores sóc un d’aquells als quals la Vida ha atorgat els seus dons i els ha permès de romandre davant el Tron Blanc; però si he desentranyat el que és peculiar per a mi i només per a mi, aleshores que el foc consumeixi aquesta carta.

Li imploro, amiga meva, que m’escrigui, i li imploro que m’escrigui amb aquell esperit lliure, independent i alat que plana molt per sobre els camins que segueix la humanitat. Vostè i jo posseïm un gran coneixement de la humanitat, dels interessos que uneixen la gent, i dels fets que la divideixen.

No ens podem desviar una mica d’aquelles senderes tan fressades, i no podem aturar-nos una estona per contemplar el regne que hi ha més enllà de la nit, més enllà del dia, més enllà del temps, més enllà de l’eternitat?

Que Déu la guardi, May, i que la protegeixi sempre.

El seu vertader amic

Gibran Khalil Gibran

 

Una de les cartes que s’inclouen al llibre Cartes d’amor- Columna- 1998

 

De vegades tendim a pensar que l’amor entre dues persones ha d’esdevenir per força un desig físic que sovint s’acaba consumint en la seva pròpia passió. Encara ens costa d’entendre que no tothom es mou pels instints més primitius, ni per altres interessos que no siguin els de compartir coneixements i continuar creixent per dins. La ment humana té molts matisos i necessita nodrir-se de moltes fonts per continuar imparable el curs de la seva evolució. Sens dubte, les brillants ments de Khalil Gribran i May Ziadah van nodrir-se l’una a l’altra amb la correspondència que van mantenir fins a la mort del poeta, fet que va deixar ben trasbalsada a l’escriptora, qui moriria deu anys després.

 

Estrella Pisa.