El mite de la realitat

 

L’Antiga Grècia va ser el bressol de les idees i no podem parlar d’idees ni de grecs sense que ens vingui al cap el nom de Plató, tot i que el veritable nom d’aquest filòsof era Aristocles. Nascut al 428 a. C. va aconseguir convertir-se amb els seus Diàlegs en una espècie de guia per a tots aquells que han anteposat les idees a les aparents veritats.

Un del seus Diàlegs més rellevants va ser La República, obra que comprèn deu llibres que tracten diferents temes, com la justícia, la vida a la ciutat o les classes socials. El setè d’aquests llibres parla de la importància que té l’educació del rei-filòsof i en ell podem trobar el mite de la caverna.

Aquest mite és un clàssic a les aules de filosofia. Què és més real: allò que un creu o allò que un veu o creu veure?

Fins a quin punt una idea pot esdevenir més real que un fet?

Més de dos mil.lenis després de que Plató instruís als seus deixebles a la seva Acadèmia d’Atenes, moltes persones continuen fent-se les mateixes preguntes i es continuen escrivint obres on la caverna i les idees continuen sent protagonistes destacables de les seves trames.


Una d’aquestes obres és la novel.la La caverna de les idees, de l’escriptor i també psiquiatra José Carlos Somoza. Publicada al 2000, narra dues històries paral.leles. La primera situada a l’Antiga Grècia, en temps de Plató, on un dels alumnes de la seva Acadèmia apareix mort als peus del mont Licabet, suposadament per un atac dels llops. L’altra història transcorre en l’actualitat, mentre un home intenta traduir el manuscrit que conté la primera història i acaba adonant-se de que ell també en forma part de la seva trama.

- Es cierto que Apolo me ha permitido, en ocasiones, deducir lo que puede ser el futuro, y, de hecho, tengo la impresión de que hombres y mujeres terminarán ejerciendo los mismos oficios, tal como sugieres en tus Diálogos. En cambio, no creo que lleguen a existir gobiernos maravillosos ni gobernantes “dorados” que trabajen en pro de la Ciudad...

-¿Por qué?- preguntó Platón con sincera curiosidad-. En estos tiempos es difícil que tales gobiernos existan, es cierto. Pero, en un lejano porvenir, cuando pasen cientos o miles de años..., ¿por qué no?

-Porque el hombre no ha cambiado ni cambiará nunca, Platón- replicó Filotexto-. Por mucho que nos duela reconocerlo, el ser humano no se deja guiar por Ideas invisibles y perfectas, ni siquiera por razonamientos lógicos, sino por impulsos, por deseos irracionales...


                                                                                       ***


-Platón afirmaba que las ideas existen con independencia de nuestros pensamientos. Decía que eran entes reales, incluso mucho más reales que los seres y los objetos.

No pareció hallarse muy complacido con mi resumen de la obra platónica, pero su pequeña y regordeta cabeza se movió en un gesto de asentimiento.

-Sí...-titubeó-. Montalo creía que, si un texto eidético cualquiera evoca en todos los lectores la misma idea oculta, esto es, si todos somos capaces de hallar la misma clave final, eso probaría que las ideas poseen existencia propia.

 

                                                                                      ***

 

-Bella escultura es ésa en la que trabajas, Menecmo. ¿A quién representa?

Por un momento, creyó que no obtendría respuesta. Pero entonces advirtió que Menecmo sonreía, y aquello bastó para inquietarlo.

-Se llama El traductor. El hombre que pretende descifrar el misterio de un texto escrito en otro lenguaje sin percibir que las palabras sólo conducen a nuevas palabras, y los pensamientos a nuevos pensamientos, pero la Verdad permanece inalcanzable. ¿No es un buen símil de lo que hacemos todos?


                                                                                     *** 


-La caverna de las ideas es el resultado de la apuesta entre Filotexto y Platón. A Filotexto la empresa le parecía muy difícil: ¿cómo  crear una obra que incluyera los cinco elementos platónicos de sabiduría?... Los dos primeros eran sencillos, si recuerdas: el nombre es el nombre de las cosas, simplemente, y la definición, las frases que decimos acerca de ellas. Ambos elementos figuran en un texto normal. Pero el tercero, las imágenes, ya representaba un problema: ¿cómo crear imágenes que no fueran simples definiciones, formas de seres y cosas más allà de las palabras escritas? Entonces, Filotexto inventó la eidesis...

-¿Qué?- lo interrumpo, incrédulo-. ¿”Inventó”?

Montalo asiente con gravedad.

-La eidesis es una invención de Filotexto: gracias a ella, las imágenes alcanzaban soltura, independencia... no se vinculaban a lo que estaba escrito, sino a la fantasía del lector... ¡Un capítulo, por ejemplo, podía contener la figura de un león, o de una muchacha con un lirio!...

Sonrio ante la ridiculez que estoy oyendo.

-Sabes tan bien como yo- replico- que la eidesis es una técnica literaria empleada por algunos autores griegos.

-¡No!- me interrumpe Montalo, impaciente-. ¡Es una simple invención exclusiva de esta obra! ¡Déjame seguir y lo entenderás todo!... El tercer elemento, pues, quedaba resuelto... Pero aún faltaban los más difíciles... ¿Cómo lograr el cuarto, que era la discusión intelectual? Evidentemente, se necesitaba una voz fuera del texto, una voz que discutiese lo que el lector iba leyendo... un personaje que contemplara desde la distancia los sucesos de la trama... Este personaje no podía estar solo, ya que el elemento exigía cierto grado de diálogo... De modo que se hacía imprescindible la existencia de, al menos, dos caracteres fuera de la obra.. Pero ¿quiénes serían éstos, y con qué excusa se presentarían al lector?...

 

Fragments de La caverna de las ideas- José Carlos Somoza- Editorial Alfaguara- 2000

Havia llegit aquesta novel.la feia vint anys, al poc temps de publicar-se per primera vegada. En aquell moment m’havia impactat perquè no se semblava en res a cap altra de les novel.les que havia llegit fins llavors. Normalment, els autors de novel.la utilitzen el recurs de les notes per aclarir detalls del contingut dels seus capítols o per adreçar al lector a altres autors o altres obres on poder ampliar la informació si se’ls desperta aquest interès. Però mai m’havia trobat amb el fet de que les notes es convertissin en capítols d’una història paral.lela a la que es narrava a la novel.la.

Aquests dies he tornat a submergir-me en les pàgines d’aquesta singular obra i he tornat a gaudir de les paraules, dels pensaments, de les imatges, de les discussions intel.lectuals i de les idees que el seu autor utilitza de forma magistral per acostar-nos al mite de la caverna de Plató a través dels dotze treballs d’Hèrcules.

Una història plena d’intriga i alhora de bellesa poètica que no ens deixa indiferents, convidant-nos a qüestionar-nos fins i tot la nostra pròpia realitat.

 

Estrella Pisa.

Comentaris

Entrades populars

Intimitats de Parelles

La Salpêtrière de Charcot

La Llibertat de ser un mateix

El Dret a Aprendre

Els Capricis del Destí