La Terra Prohibida

 

Al 1983, el periodista Joaquim Maria Puyal li feu una entrevista a Manuel de Pedrolo al programa Vostè pregunta, al circuit català de Televisió Espanyola. Aquesta és la única entrevista que l’escriptor va concedir a una televisió i posant com a condició que se li fes en català.

Quan pensem en Manuel de Pedrolo, sempre ens ve al cap la seva novel.la Mecanoscrit del segon origen, potser perquè va acabar sent la seva obra més coneguda de la que s’han venut més d’un milió d’exemplars. Tot i que no és, ni de bon tros, l’obra que millor el representa. Potser sí que, en el seu moment, quan tots els seus llibres havien de passar pel bolígraf vermell de la censura, a aquells que els tocava executar aquesta innoble tasca de mutilar el pensament d’aquells que no combregaven amb els dictats imperants entre la classe dominant els devia semblar la novel.la més innocent d’entre totes les seves. És el que tenen els ignorants, que són capaços de veure el mal allà on no hi és i de confondre amb aventures d’adolescent missatges tant potents com els que l’autor llançava al seu Mecanoscrit: crits contra el racisme i exaltació del feminisme.

Pedrolo ha estat l’autor més prolífic en llengua catalana i ha cultivat tots els gèneres: novel.la,  teatre, poesia, assaig i articles. També ha traduït grans autors del francès i l’anglès. Però sempre es va negar a escriure en castellà. Potser per això li va tocar treballar tant, perquè li ho van posar tot molt més difícil que a d’altres autors que s’avenien a adoptar la llengua castellana per fer-se més visibles, aconseguir més lectors i guanyar-se millor la vida.

Fidel als seus principis, Pedrolo va triar el camí més difícil, però també el més digne

A l’entrevista que li feu en Puyal al 1983, el periodista li preguntava qui era Pedrolo. Ell responia que era un escriptor i algú que s’interessava per les qüestions polítiques referides a tota la humanitat, però concretament al seu país, degut a les condicions en què es trobava.

Han passat 38 anys des de que l’autor pronuncià aquestes paraules, però podríem dir que Catalunya continua trobant-se a les mateixes condicions que ell lamentava.

Les darreres setmanes he tingut el privilegi de llegir la seva tetralogia La terra prohibida i he d’admetre que m’ha impressionat i, a la vegada, m’ha indignat sentir que continuem patint la mateixa manca de llibertat, el mateix menyspreu i la mateixa indefensió que envolta als protagonistes d’aquestes quatre novel.les enllaçades.

Diuen que, per entendre una determinada situació, de vegades el millor que podem fer és posar distància o deixar que passi el temps, per tal de poder veure-ho tot des d’una altra perspectiva que ens pugui aportar una altra llum que ens permeti aventurar altres sortides. Llegir sobre fets que han succeït en altres èpoques històriques sempre és una oportunitat de trobar altres referents, altres formes d’entendre la vida i d’enfrontar-nos amb allò que més temem. Però el que sorprèn dels personatges de Pedrolo és que podrien haver estat ideats perfectament en el moment actual, perquè pensen el mateix que pensem molts de nosaltres.

A l’entrevista amb en Puyal, Pedrolo deia que l’art estava inscrit en una societat i que, per tant, d’una manera o d’una altra, havies de voler fer forat en aquesta societat. “L’autèntica novel.la, per a ser-ho, ha de tenir ambició i el novel.lista ha de saber que més val fracassar per intentar massa que reeixir una insignificança”.

La terra prohibida és l’obra políticament més compromesa i de més valor històric de Manuel de Pedrolo. Fou escrita l’any 1957, però la censura la va desterrar a un calaix durant vint anys, havent d’esperar al 1977, quan ja havia mort el dictador, per ser publicada. L’obra compren les novel.les Les portes del passat, La paraula dels botxins, Les fronteres interiors i La nit horitzontal.

La nostra és, o va ser, una realitat cultural, en el sentit més ample del terme.

Es va interrompre, per preguntar:

-Coneixeu l’obra de Malinowski?

-L’antropòleg?

-Ja veig que sí. No sé si recordeu la seva definició de la cultura, la qual, segons ell, és un patrimoni instrumental gràcies al qual l’home es col.loca en la posició més favorable per solucionar els problemes que li planteja la satisfacció de les seves necessitats, dins d’un àmbit determinat... Potser no el cito textualment, però la idea és aquesta. Observeu que parla d’instruments, i entre ells cal comptar-hi la llengua, l’economia, el treball, la religió, el dret... Tot això són instruments amb l’ajuda dels quals l’home fa cara a l’existència, a la seva existència determinada i concreta en un moment donat.

El novel.lista va fer un gest ampli i digué:

-No m’hi oposo pas. Em sembla força raonable, però no tots els instruments estan a disposició de tothom. Vull dir que existeix una especialització, perquè el patrimoni cultural, que dieu, ha estat repartit. Jo, novel.lista, he de pensar en termes de llengua, i el jurista en termes de dret...

-Sí, però no heu de caure en l’error de considerar que el vostre instrument és el determinant, perquè això us podria portar a menystenir el paper principalíssim que juguen els restants.

Sense reflexionar, l’Orsil va dir:

-En termes abstractes, tot això està bé. Però vós mateix heu parlat d’existència concreta. Concretant, doncs, aquesta existència a la nostra, que és la que discutim, no pot oblidar-se mai que formem part també d’una cultura que, en termes generals, sobrepassa els àmbits del nostre poble: la cultura occidental. A mi ja em va bé.

-I a mi també.

-D’acord, doncs. Molts d’aquests problemes, doncs, els compartim amb els nostres veïns i els solucionem en la mateixa mesura que els solucionen o els deixen de solucionar ells. Al capdavall, som part d’una civilització anomenada cristiana i això, automàticament, elimina motius de conflicte i fins i tot de preocupació. Cap d’aquests instruments, economia, religió, dret, etc., no ens distingeix d’una manera clara dels nostres veïns, però en canvi ens en distingeix d’una manera absoluta la llengua, nostra, i...

L’altre el va interrompre gairebé precipitadament:

-No tan nostra, tampoc, si mirem les coses a fons, ja que tots els pobles llatins són subsidiaris d’aquell idioma. Fet i fet, es tracta d’una qüestió de matís: el que separa un dialecte de l’altre.

-Protesto! Vos que ensenyeu idiomes heu de saber més bé que ningú que una llengua no és solament les paraules, els mots, sinó la seva ordenació en frases i l’estructuració d’aquestes en oracions, per assenyalar només un aspecte. Que potser també compartim la sintaxi amb els altres?

-En gran mesura, sí.

-En gran mesura! Un pas més i ja no existiran factors culturals particulars, perquè si hi pensem bé acabarem per descobrir que tots tenim dues mans, dos peus i un cervell organitzat segons el mateix principi. I el cos! Ens cal menjar, defecar, reproduir-nos... Si tots els nostres determinants culturals tenen la seva base en les necessitats biològiques, com es pot sospitar molt legítimament, i com em penso que ha fet el vostre estimat Malinowski, no hi ha instruments particulars amb els quals...

-Es clar que sí! Hi ha necessitats que no són les mateixes per a tots. Penseu només en el clima, que és un factor cultural de gran importància. Als tròpics l’home pot anar despullat, però cap a les regions fredes s’ha d’abrigar. Això crea unes altres necessitats. Penseu-hi: cal organitzar una indústria, per domèstica que sigui, que respongui a aquestes exigències primàriament biològiques que no afecten tothom per igual. I aneu seguint el fil: a poc a poc, per la mateixa naturalesa de les coses, això acabarà donant naixença, a mesura que la societat creixi, a un cos professional que fa vestits per a tots els altres. Comença una diferenciació, una segona diferenciació, en realitat.

-Abuseu dels exemples. L’especialització es troba en tots els pobles. No tindran sastres, si no els necessiten, però tindran artistes, sacerdots... Això mateix! No tothom pot exercir el sacerdoci, ni entre nosaltres ni a les societats primitives. No m’ho negareu, eh? Les societats, doncs, s’organitzen, i, fonamentalment, la seva organització és o tendeix a ser la mateixa. No demostra això que existeix una cultura o, per dir-ho més bé, una norma cultural que ens és comuna?

En Cros no hi estava d’acord, i va moure el cap.

-El bosc no us deixa veure els arbres. Cada arbre té les seves necessitats, ha de satisfer els seus...

-Són processos paral.lels. De fet, és el mateix procés que comença i recomença una i altra vegada. No hi ha cap arbre que tingui una manera diferent de desenvolupar-se.

-Jo no he vist mai dos arbres iguals.

-Però ho són. Només la forma...

-Ah, veieu! Si la forma és precisament la cultura! La forma, la cultura, ens distingeix els uns dels altres.

 

Fragment de Les portes del passat.

 

                  

-Parleu en cristià!

Podia simplement haver dit fes el favor de parlar en castellà, que el català no l’entenia, i ell hauria obeït, però va haver d’ordenar-ho d’aquella manera desagradable i odiosa que el revoltà. Va contestar-li:

-Com dieu?

I l’altre, sempre, en la seva llengua:

-Us dic que parleu un llenguatge de persones!

La resposta que s’imposava era aquesta: agredir-lo. Però no s’hi va atrevir. Duia les de perdre i ho sabia. Ara, això sí, l’amor propi se li va endur la prudència i l’obligar a replicar:

-No us entenc.

L’altre va copsar perfectament el sentit de les seves paraules. Potser abans havia viscut a Catalunya, potser havia estat un d’aquests funcionaris que, per pobresa d’esperit, es neguen a adaptar-se. El fet és que entenia l’idioma.

-En castellà, us dic!

I ell, tossut:

-No hi ha cap disposició que m’hi obligui.

Que jove que era, ben mirat, si creia que això era un argument! L’altre feu:

-Aquesta!

I va clavar-li un mastegot.

 

Fragment de La paraula dels botxins.

 

                           

Vull advertir-te de seguida que no soc el mateix. He reflexionat molt i m’he convençut que perseguíem una quimera... Fins després no havia vingut allò de: Cal ser realista. Els temps són uns altres. Potser tot es reduïa al mateix, però. En veure que anava a interrompre’l, afegí:

-No, deixa’m dir. Respecto la teva manera de pensar, però per a mi tot allò va ser una foguerada de joventut.

Ell només va saber protestar.

-Que tu parlis així!

-Homes i circumstàncies m’han desil.lusionat. A part d’això, si no vam aconseguir el que volíem, fou perquè no n’érem dignes. I encara més: perquè lluitàvem per una cosa que ja havia perdut actualitat. El corrent de la història s’encamina a la integració. És somiar truites iniciar o seguir moviments de separació quan vivim l’època de la formació dels grans blocs...

Ell va dir-li:

-No ho veig pas així, jo. Per començar, voldria saber de quins blocs em parles. És a dir, ja suposo que, com tants d’altres que esgrimeixen aquests arguments, et refereixes a la comunitat europea...

-Sí.

-No crec que el catalanisme s’oposi a aquest moviment. No ens refusem pas a integrar-nos-hi, si se’ns garanteix que no perdem la nostra individualitat.

-Veus? Ja comences per posar condicions..

-Condicions? No veig que cap nació europea hagi pensat perdre res de la seva personalitat. Res d’essencial, s’entén. Una integració d’aquesta mena és un fet voluntari, per molt històricament determinat que el vulguis presentar. I per tenir aquesta voluntat ens cal, abans, ser nosaltres mateixos.

-Sí, ja ho sé; tot això m’ho sé de memòria. No et pensis que no m’ho hagi dit cent vegades. Però no podem pas aturar el rellotge de l’esdevenidor universal i iniciar pel propi compte una petita història privada...

L’Albert es va acabar molestant.

-I tot això ho has trobat tu sol?

-Què vols dir?

-Vull dir que també jo m’ho sé de memòria, això. Amb l’excusa dels grans corrents històrics, que ningú no pot predir a despit de Spengler, Toynbee i companyia, us renteu les mans de tot, com si la història es fes tota sola en lloc de ser obra nostra, dels homes. La veritat, Roure, d’això jo en dic amagar el cap sota l’ala.

L’amic brandà la testa.

-No has canviat gens. Observa, com ja t’he dit, que respecto la teva manera de pensar. Qui sap si no és encara indispensable que hi hagi persones com vosaltres! Però a mi les històries de família han deixat d’interessar-me.

-És que no són històries de família! Tenim dret a defensar-nos, oi? Per què no hem de voler conservar les nostres característiques particulars? Els altres bé les conserven. Si Catalunya fos envaïda, no et posaries pas al costat de l’invasor, suposo!

En Roure va tenir aquesta resposta desconcertant:

-No ho sé. He deixat de creure en el particular per creure en el general. No hi ha una cultura catalana; hi ha una cultura europea...

-No hi ha individus, sinó pobles, podries dir també. Però jo sostinc que hi ha totes dues coses. Sense individus no hi hauria res. Tots plegats formem una organització superior, però això no s’oposa gens ni mica a les determinacions individuals de cadascú.

 

Fragment de Les fronteres interiors

 

                 

-Jordi...

Ell va alçar el cap, sense treure els dits de damunt les tecles.

-En Besvell vol parlar amb tu. La teva novel.la ha estat aprovada...

Els ulls li reien, i al Jordi li va agradar aquella alegria que manifestaven.

S’incorporà amb un bot. Ordinàriament, el molestava que el destorbessin mentre escrivia, però les comunicacions d’aquesta mena eren figues d’un altre paner. La seva muller ho sabia, i per això no havia dubtat a treure’l de les quartilles.

Exclamà:

-Magnífic, noia!

Alegrement, tocà la barbeta de la Maria, la qual va seguir-lo cap al dormitori. L’auricular reposava sobre la tauleta de nit, al costat de l’aparell. Se’n va apoderar.

-Besvell...? Soc l’Orsil.

-Felicitats! Acabem de rebre la notícia que han aprovat el vostre text. És a dir, hem rebut el text mateix. He pensat que us agradaria de saber-ho de seguida.

-És clar. Sense cap supressió?

-Gairebé no se’n pot dir supressió: unes ratlles... Espereu un moment...

Va esperar i es girà cap a la Maria.

-Han suprimit unes ratlles, diu.

-És estrany que l’hagin deixada passar...

-Són així; no els entendràs mai.

                                                                             ***

En Besvell ja tornava a parlar.

-Orsil... sou aquí?

-Sí, sí, digueu!

-Hi ha una mica més de dues ratlles suprimides a la pàgina vint-i-set i gairebé quatre a la pàgina cent quaranta-dos... Al meu veure no afecten gens...

Ell el va interrompre:

-Me les voleu llegir?

-Sí. La de la pàgina vint-i-set diu... És l’escena amorosa aquella, ja us vaig dir que no els agradaria... Diu això: “Va buscar-li els llavis plens d’ombra mentre les mans li premien els malucs i, a poc a poc, coincidint amb la besada, s’enfilaven cap a la duresa dels pits”... Què us sembla?

En Jordi esclafí la rialla.

-Molt bé! M’han estalviat una banalitat.

-Més val que us ho prengueu així. Ara miraré la pàgina cent-quaranta-dos...

Li va semblar que sentia el fregadís dels fulls que l’altre passava i, ràpidament, explicà a la Maria:

-És insignificant.

-Aquí ho tinc. Escolteu... “Els soldats castellans lluitaven amb la ferotgia dels nòmades que no han posseït mai res i per als quals la derrota no té sentit. Tots llurs béns eren en el futur, al llindar d’un mar vell que, blanament, defensaven els veritables hereus de la terra”.

La veu callà.

-Només això?

-Només això. Us confesso que soc el primer admirat. Quan us vindrà bé de passar a signar el contracte?

 

Fragment de La nit horitzontal.

Tetralogia La terra prohibida- Manuel de Pedrolo- 1957- Publicada al 1977 i reeditada al 2018, amb motiu del centenari del naixement de l’autor.

 

Cadascuna d’aquestes novel.les se centra en la figura d’un determinat personatge que està en relació amb la resta. Així, la primera ens explica la història d’en Jesús Maristany, un jove republicà que, acabada la guerra civil, tria l’exili per salvar la seva vida i ho deixa tot enrere. Torna tretze anys després i li costa de reconèixer el país i les persones que recordava. La segona ens retrata els trets de personalitat d’en Mateu Estarell, un ex-company  d’en Maristany que va decidir quedar-se i fer fortuna a base de sacrificar els seus ideals i la seva ètica. Sota l’aparença d’un respectable comerciant, amaga una relació incestuosa amb la pròpia germana. A la tercera novel.la l’autor ens perfila el personatge de l’Albert Cros, qui també optà per l’exili i també retornà als onze anys de viure allunyat de la dona i dels fills per haver de resignar-se a malviure donant classes de francès a una acadèmia i fent correccions d’estil a una editorial. Per últim, el protagonista de la quarta novel.la és en Jordi Orsil, un escriptor que a les novel.les anteriors apareixia com un excèntric a qui no se sabia per on agafar i que s’acaba revelant com el més compromès de tots ells amb la llibertat i amb la lluita per la independència.

Pedrolo crea a través d’aquests quatre protagonistes i de la resta de personatges que els envolten una història de resistència que resulta dura, trista i molt injusta. Però el més injust de tot plegat és que més de 60 anys després que ell l’escrivís, qualsevol novel·lista d’ara podria haver-la tornat a escriure. Amb altres noms, amb altres veus i amb altres recursos, però gairebé idèntica trama.

Penso en els presos del procés que, tot i haver estat indultats parcialment, han passat un temps preciós de les seves vides tancats i privats dels seus drets i de l’escalfor dels seus. Un temps que mai ningú no els podrà retornar. Penso en els exiliats que no podran tornar perquè els esperaria una condemna de presó i en les persones que s’enfronten a que els embarguin tots els seus béns. I també en les que continuen empresonades, potser per haver-se excedit en les seves formes de defensar els drets de tots. Però calia exercir sobre totes elles tanta repressió?

Per què tenen tanta por de la llibertat aquells que s’acomoden en el poder?

Manuel de Pedrolo, a qui la dictadura va censurar tantes lletres i a qui la democràcia, per la que tant va lluitar tota la seva vida, no va saber reconèixer com es mereixia, està més d’actualitat que mai, perquè els seus personatges parlen com ho continuem fent molts de nosaltres. Passen els anys, poden morir els autors, però les seves obres els fan eterns per tal que podem continuar sentint que ens acompanyen i ens encoratgen a seguir endavant i a no defallir mai dels nostres propòsits.

 

Estrella Pisa.