Muts i a la gàbia

De nens tots som com esponges que ho acabem absorbint tot. Res del que passa al nostre voltant li passa inadvertit als nostres sentits, fins i tot el detall més insignificant, perquè el nostre cervell està en plena efervescència i no descansa, ni tan sols quan dorm, perquè en somnis continua explorant, vivint aventures que de vegades poden acabar en crits de terror que ens desperten al mig de la matinada.

Quan ens fem grans, no són poques les vegades que recordem la nostra infantesa amb certa nostàlgia i patint d’un mal que se’n diu memòria selectiva, perquè ens enganyem amb el miratge de que en aquells anys vam ser plenament feliços en ignorar els perills de la vida. No trobem entre els nostres records l’angoixa d’aquelles nits de malsons, ni la por a perdre als nostres éssers més estimats el dia que vam descobrir que tots ens hauríem de morir, ni la pressió dels primers exàmens a l’escola, ni com ens sentíem quan els companys ens feien burla o els professors i els pares ens castigaven. I tot això en condicions que podríem definir com a normals. Ja no parlem de si hem estat infants que s’han pogut sentir abandonats, maltractats, traumatitzats per circumstàncies que no ens cansem de dir que no hauria de viure cap infant, però malauradament, les viuen molts i en pateixen les conseqüències la resta de les seves vides.

Moltes vegades els adults ens equivoquem en pensar que els nens, en no estar capacitats per entendre les maniobres més enrevessades del nostre propi llenguatge, no se n’adonen de la majoria de les coses que patim els grans.

Recordo que la meva àvia, quan parlava de coses serioses de la família amb la meva mare, si veia que els néts érem massa a prop, sempre canviava de conversa i s’excusava dient “hi han núvols” per advertir a la mare que no era prudent continuar parlant d’aquell tema concret davant nostre. L'àvia era una dona a qui el seu pare mai no li havia permès trepitjar una escola ni aprendre a llegir ni a escriure, però si una cosa havia atresorat al llarg de la seva vida era sentit comú.

De nens no podem entendre el significat real d’una afirmació que surt de la boca d’un adult, perquè desconeixem l’existència dels matisos i dels dobles sentits. Però sí podem repetir allò que sentim de forma literal i acabar interioritzant sentències que ens llancen els adults i que ens acaben marcant per a tota la vida i determinant el nostre grau d’autoestima.

Aquests dies he descobert un autor del que mai havia sentit a parlar fins ara. A través de la seva primera novel.la, La pacient silenciosa, Alex Michaelides ens explica fins a quin punt unes poques paraules expressades des del dolor d’un home que ha perdut la seva dona mentre creu que només el sent la seva germana poden acabar destrossant-li la vida a la seva única filla, qui acaba convençuda de que el seu pare la vol morta.

La novel.la és un viatge per la ment humana que ens deixa al descobert els seus punts més febles, els seus racons més foscos. Com podem passar de l’amor a l’odi, de la vida a la mort i retornar de la mort per amagar-nos dins d’una bombolla de silenci, tot imitant la tragèdia d’Eurípides Alcestis.

Jean-Felix se puso a envolver los cuadros otra vez con cuidado.

-¿Y el Alcestis?- pregunté- ¿Podría verlo?

-Desde luego. Sígame.

Me llevó por un pasillo estrecho hasta el final de la galería. Allí, el Alcestis ocupaba toda una pared. Era tan bello y misterioso como yo lo recordava. Alicia desnuda en su estudio, delante de un lienzo en blanco, pintando con un pincel rojo sangre. Me fijé en la expresión de su rostro. De nuevo desafiaba cualquier interpretación. Arrugué la frente.

-Es imposible saber qué piensa

-De eso se trata: es la negativa a comentar nada. Es un cuadro sobre el silencio.

-No estoy seguro de entender lo que quiere decir.

-Bueno, en el corazón de todo arte reside un misterio. El silencio de Alicia es su secreto; su misterio en un sentido religioso. Por eso lo tituló Alcestis. ¿La ha leído? Es una tragedia de Eurípides- me dirigió una mirada curiosa-. Léala. Entonces lo entenderá.

Asentí, y en ese momento me fijé en un detalle del cuadro en el que no había reparado antes. Me incliné hacia delante para verlo mejor. Había un cuenco de fruta en la mesa del fondo: unas cuantas manzanas y peras. En el rojo de las manzanas se veían varios borrones blancos y escurridizos que se arrastraban sobre la fruta y por entre ella. Los señalé.

-¿Son...?

-¿Gusanos?- Jean Felix asintió-. Sí.

-Fascinante. Me pregunto qué significarán.

-Es maravilloso. Una obra maestra. De verdad que lo es- Jean-Felix suspiró y me miró desde el otro lado del retrato. Bajó la voz, como si Alicia pudiera oírnos-. Es una llàstima que no la conociera entonces. Era la mujer más interesante que he conocido jamás. La mayoría de las personas no están vivas, ¿sabe?, no de verdad. Caminan sonámbulas por la vida. Pero Alicia estaba tan intensamente viva... Era difícil apartar los ojos de ella- volvió de nuevo la cara hacia el cuadro y contemplo el cuerpo desnudo de Alicia-. Una belleza.

También yo miré su cuerpo. Pero donde Jean-Felix veía belleza, yo solo veía dolor.

 

Fragment de La paciente silenciosa d’Alex Michaelides- Negra Alfaguara- 2019

Deia en Winnicott que un nen no pot odiar la seva mare sense que la mare odiï abans al nen. Perquè de petits només som capaços de moure’ns per l’instint de supervivència, centrant el nostre petit món al voltant de les nostres necessitats més bàsiques: menjar, dormir, defecar, estimar i sentir-nos estimats. La por i la ira són sentiments que van apareixent més tard, com a reacció a tot allò que anem captant de les persones amb les que anem interactuant i les situacions que anem vivint amb elles. Aprenem per imitació i acabem donant allò que ens donen.

El pitjor que pot sentir un nen de boca del seu pare o de la seva mare és que ell no hauria de ser a aquest món, que ningú no el desitjava, que va néixer per accident. Si la vida és un accident, com podrem arribem a sentir-nos persones sanes, equilibrades, lliures.

Se suposa que els seus pares són les persones amb qui més protegit i estimat s’hauria de sentir un nen. Si aquestes persones el fan sentir tan indefens i tan prescindible, què se suposa que ha d’esperar aquest nen quan sigui adult de la resta de persones que formin part de la seva vida?

L’autoestima és un pilar que s’ha de sostenir sobre la base del que hem viscut de nens. Si aquesta base no és prou segura, tot el que intentem construir a sobre serà inestable i podrà caure en qualsevol moment.

Alex Michaelides ens mostra amb la seva novel.la fins a quin punt una persona pot deixar d’existir només optant per mantenir-se en silenci, trencant els possibles ponts que li haurien de permetre fugir de l’infern interior on ha quedat atrapada. L’autor, molt encertadament, recorda en un dels capítols una frase memorable d’en Winnicott: “No es pot practicar la teràpia en un edifici en flames”.

 

Estrella Pisa.