Idees, fronteres i altres obstacles

 

De què ens serveixen les nostres idees si ens porten a enfrontar-nos amb altres persones que no coneixem, ni ens han fet res?

De què ens serveixen les fronteres en un món que es defineix a ell mateix com una immensa aldea global?

La religió, la política, l’educació o la cultura, tenen sentit quan ens aboquen a deixar-nos governar pels estereotips i els prejudicis, quan ens obliguen a classificar les persones en funció del seu gènere, de la seva raça, de la seva nacionalitat o del seu estatus econòmic?

Quina diferència pot haver-hi entre un musulmà, un jueu i un cristià quan els tres es reafirmen en la seva lleialtat al seu veritable Déu, es digui com es digui?

Les idees, per tenir sentit, ens haurien de resultar útils. I aquesta utilitat hauríem d’enfocar-la a facilitar-nos la vida i a permetre’ns aconseguir que aflori la nostra millor versió. Quan les idees ens fan esdevenir persones governades per la ràbia i per l’odi irracional deixen de ser-nos útils per passar a posar-nos en veritable perill a nosaltres i a tots aquells que ens envolten.

Tots els extrems s’haurien de procurar evitar per no caure en generalitzacions injustes, per no fer pagar a innocents les culpes que no els pertoquen.

El segle XXI es va estrenar amb els atacs islamistes a les torres bessones de Nova York. Una nova forma de fer la guerra es va començar a instaurar i, malauradament, ho va fer per perpetuar-se i causar masses víctimes arreu del món. Tot el que ha esdevingut després ha estat un veritable despropòsit per part dels uns i dels altres. Degut a les continues migracions del darrer segle, ja no podem parlar d’Orient contra Occident, perquè arreu del món hi ha gent de totes les cultures, religions i ideologies polítiques. No té cap sentit continuar classificant a les persones en funció del lloc on han nascut elles o els seus pares o avis. Tots som de tot arreu i, a l’hora, no ens podem considerar d’enlloc.


D’aquesta premissa parteix la darrera novel.la de Júlia Navarro, De ninguna parte. Un noi musulmà que veu morir els seus pares i la seva germana a un camp de refugiats d'El Líban al mig d’un atac perpetrat pels israelians jura venjança a un jove soldat jueu que presencia l’escena i decideix no atacar-lo i deixar-lo marxar. El destí els tornarà a enfrontar anys més tard, quan el primer ha esdevingut un terrorista islamista i el segon un enginyer informàtic que treballa per als serveis d’intel.ligència israelians.

-          ¿Qué haces aquí, Noura?

-          Ya lo has visto, canto.

-          Cantas y te exhibes como una cualquiera delante de la gente.

Se miraron y a Nora le costó reconocer en aquellas palabras al primo de su adolescencia.

-         No hago nada malo, Abir. Siempre quise ser cantante, lo sabes bien. Éste es un local decente. Viene gente normal, aquí no vienen hombres en busca de mujeres.

-         No hace falta que los hombres vayan a ningún sitio especial. Las mujeres os ofrecéis gratuitamente. Y no busques excusas, ¿crees que los hombres se muestran indiferentes cuando te miran el escote? ¿Por qué lo llevas, Noura, si no es para que te miren?

-      ¿Acaso te has convertido en un fanático? ¿Es eso lo que ha hecho el jeque Mohsin de ti?- respondió ella con amargura.

-          No te atrevas a pronunciar su nombre. Tus labios lo manchan.

-          ¿Qué es de Ismail? ¿Dónde está mi primo?

-          Con la ayuda de Alá, está aprendiendo a ser un buen creyente.

-          ¿Qué han hecho de ti, Abir? ¿Por qué hablas así?

No respondió de inmediato a la pregunta, se limitó a mirarla antes de hablar.

-      Tu madre, mi querida tía Fátima, pobre inocente, me dijo donde trabajas. Bien que la has engañado. Ella cree que tienes un trabajo decente... Si te viera... En cuanto a tu padre... debería matarte porque eres su vergüenza.

-          Para mi padre ya estoy muerta.

-          Es un hombre respetable. Si alguien supiera que tiene una hija como tú...

-          No te preocupes, Abir, no nos hemos vuelto a ver desde París y jamás he puesto los pies en Molenbeek.

-          Pero tu madre no duda en reunirse contigo.

-          Siempre viene a mi casa. Allí no hay ojos que nos puedan ver.

-          ¿Es que no sientes vergüenza de vestir así?

-     No, Abir, no siento vergüenza de mi cuerpo. ¿Por qué habría de sentirla? Sois los hombres los que para dominarnos intentáis que nos sintamos impuras.

-          Así que te has convertido en una mala mujer como todas las occidentales.

-     ¡Vaya! De manera que todas las mujeres que no ocultan su cuerpo son malas... No pierdas el tiempo conmigo, Abir, he pagado un precio muy alto por mi libertad, ¿o crees que no me duele tener que ver a mi madre a escondidas y saber que mi padre me desprecia? Y ahora tú... ¿Cómo es posible que hombres como el jeque convenzan a jóvenes como tú para que odiéis a las mujeres? ¿Qué os asusta de nosotras? ¿Acaso sólo os sentís hombres si domináis a las mujeres? ¿En tan poca estima os tenéis?

-          ¡Calla, Noura! Hablas como las perdidas.

-        Lo siento, primo, creo que eres tú el que estás confundido. Siempre pensé que ibas a ser capaz de librarte de esa tradición obscurantista en que nos quieren sumir... pero han podido contigo.

-          Algún día pagarás tu impiedad, Noura.

-        Sigo siendo musulmana, Abir, pero no creo en lo mismo que tú. Aun así, te diré que te quiero, primo, y que siempre recuerdo con carino y alegría los años que compartí con Ismail y contigo. Os quería más que a Farid, mi propio hermano.

-          Farid es un imán justo y respetado.

-          Farid es un fanático, ¿o no te acuerdas de que tú mismo lo decías?

-          Entonces no sabía lo que sé ahora. Estaba confundido.

-          Creo que es ahora cuando estás confundido, Abir. Dime, ¿a qué has venido?

Abir no supo decirle que a pesar de las palabras que habían salido de sus labios, seguía sintiendo un afecto sincero por ella, que la había admirado por su determinación cuando se marchó de casa para buscar la manera de ser ella misma. Pero no dijo ninguna palabra que ella pudiera interpretar como un resquicio que avalara su comportamiento. A pesar de ello, mientras se levantaba le rozó la mano. Fue un segundo de debilidad. Se miraron a los ojos y Nora supo que en algún lugar recóndito aún quedaba algo de aquel primo al que tanto había querido.

 

Fragment de De ninguna parte, de Júlia Navarro- Plaza y Janés- 2021

Si al món ens poguéssim desprendre de les idees i de les fronteres, potser les persones tindríem alguna possibilitat d’arribar a entendre’ns. Si poguéssim créixer lliures d’estimar i ser estimats, sense haver d’emmotllar-nos a creences que ens imposen per la força i sense haver d’habituar-nos a classificar a tothom com un amic o com un enemic, en funció del seu color de pell, de la seva fe o de la seva butxaca. Si ens ensenyessin més respecte cap als altres i menys tècniques d’atac. Si ens inculquessin des de ben petits la cooperació en comptes de la competició i a obrir més portes i finestres en comptes d’aixecar muralles de pedra i de filferro, potser el món seria un indret molt més confortable i molt més just, on deixarien d’imperar el terror de les bombes, la misèria dels camps de refugiats i les víctimes col.laterals de tants conflictes actius a Orient i a Occident.

Per a la poca cosa que som quan ens observen els cosmonautes des de l’espai exterior, ens estem donant massa importància i estem prioritzant la inutilitat del propi orgull al benestar de la nostra espècie. Potser no tenim remei i estem condemnats a extingir-nos i donar-li així un respir a una terra que no vol entendre de fronteres i a la resta d’espècies que sempre s’han mostrat més humils i més coherents que els humans.

 

Estrella Pisa.

Comentaris

Entrades populars

Intimitats de Parelles

La Salpêtrière de Charcot

La Llibertat de ser un mateix

El Dret a Aprendre

Els Capricis del Destí