Castells de cartró

L’arribada d’un nou any sempre ens convida a marcar-nos nous propòsits i a endinsar-nos en nous projectes. La màgia de l’esperit nadalenc ens acosta més a la gent que ens envolta diàriament i també a aquelles altres persones amb les que coincidim molt poc, bé perquè viuen lluny o perquè les nostres agendes no aconsegueixen sincronitzar-se amb les seves cap altre mes de l’any que no sigui el desembre. Es ben trist que la gent només se’n recordi de l’existència d’aquells a qui, suposadament, tant estima només quan li marca un calendari.

En dies tan atípics, governants per sentiments tan edulcorats artificialment, molts tendim a replantejar-nos aquelles coses que podríem millorar a les nostres vides i acabem comprometent-nos a intentar aquestes millores a partir del primer dia de l’any nou.

A qui no li agradaria aconseguir fer realitat la seva millor versió? Qui no estaria d’acord en el fet de sentir-nos millors persones, millors parelles, millors pares, millors fills? Qui no intentaria treure el màxim profit dels nostres coneixements i de les nostres competències a la nostra vida professional? Qui no estaria d’acord a fer de qualsevol dia de l’any un dia digne de ser recordat, encara que no hagués passat res que, aparentment, el fes diferent de la resta dels dies?

La vida no és allò que ens passa, sinó la forma com ens sentim amb el que ens passa. La capacitat per interpretar les coses que vivim d’una forma que ens faci sentir especials, únics i molt a gust amb el moment que estem vivint.

Al marge de l’èxit o del fracàs, de la salut o la malaltia, de la virtut o dels pecats, de la por o dels somnis, de la lucidesa o la bogeria, la vida sempre és una oportunitat digna de ser aprofitada.


L’any 2004, Almudena Grandes va publicar la novel.la Castillos de cartón, ambientada en el Madrid dels anys vuitanta i protagonitzada per tres estudiants d’art, dos nois i una noia, que acaben conformant una curiosa relació sentimental de tres que els acabarà marcant els seus destins per a sempre més.

Siempre le había admirado, siempre había sabido que era el mejor de los tres, el mejor del curso, el mejor de toda la facultad, pero no estaba preparada para aquella explosión. Porque Marcos exploto, se encontró y se desbordó, se paró a tomar aliento y creció de un salto hasta hacerse inmenso, inalcanzable, tan poderoso, tan lejano como esas estrelles cuya luz podemos ver sin ser capaces de calcular la infinita distancia que las eleva sobre nosotros. Eso fue lo que ocurrió. Jaime y yo estábamos delante, lo veíamos y no lo creíamos, le mirábamos y desconfiábamos de nuestros propios ojos. Marcos volvió a pintar y ya no paró, y nos quedamos sin palabras para describir lo que estábamos viviendo. Es un filón, decía Jaime a veces, ha encontrado un filón de puta madre, se agotará, pero lo que está haciendo es buenísimo, ¿verdad? Era buenísimo, más que eso, era lo que querríamos hacer nosotros, lo que habría querido hacer cualquiera. Es un filón, decía Jaime, pero no, aquella vez no tuvo razón, porque Marcos ya no paró, no podía parar, y más que agotarse, se desdoblaba, pintaba tres y cuatro cuadros a la vez, los rechazaba y pintaba encima, y lo que hacía era siempre mejor que lo anterior, y por eso Jaime empezó a correr, a trabajar con una furia agria y estéril, a vaciarse sobre el lienzo como si pintara con su propia sangre. Pero la competencia era imposible. La distancia que estaba abriendo Marcos no se proyectaba en el Horizonte como un estímulo, una meta visible, un ejemplo que seguir. Su camino dejaba tras sus pasos un desierto brutal, abrumador, un páramo cruel y desolado, sin vegetación, sin agua, sin vida. La vida no era posible a su lado, no era posible el arte, ni el éxito, ni el talento, ni el color, porque él lo absorbía todo, lo masticaba todo, se lo bebía todo, y nos dejaba limpios, secos, exhaustos, casi muertos. El mundo se había convertido en un jardín pequeño, privado, secreto, y era sólo suyo. Eso sentía yo, y no se o reprochaba, no podría reprochárselo jamás porque le quería, porque le entendía, porque le envidiaba. Jaime habría hecho lo mismo, yo habría hecho lo mismo si hubiera podido, pero no podíamos, no teníamos ese poder, esa fuerza, esa suerte. Sucedió muy deprisa y nos separo para siempre. No parecía magia pero era asombroso, hacía mucho ruido pero no tenía truco. Jaime seguía siendo un dibujante extraordinario. Yo seguía pintando cuadros inquietantes. Él se había convertido en un pintor de verdad, nada más que eso. Marcos Molina Schulz, algo único.

- Creo que está casi bien – nos decía de vez en cuando-. ¿Qué os parece?

- No. No está casi bien, no está ni siquiera bien – Jaime perdía la paciencia, se exasperaba, llegaba a chillar mientras paseaba por la habitación, moviendo las manos como si estuviera a punto de volverse loco-, es la hostia y tú lo sabes, lo sabes, hijo de puto, lo sabes, lo sabes, lo sabes...

***

Entonces fui yo quien se quedó sola. Estuve sola mucho tiempo mientras el sol subía en el cielo, y cuando empezó a bajar seguía estando sola. Pasé todo el día tirada en la cama, pensando, calculando, intentando encontrar una salida, una balsa de troncos flotando en un océano, una escalera de emergencias en un edificio en llamas, un paracaídas oculto en un avión que se va a pique, una fórmula màgica, un tesoro escondida, un bálsamo capaz de reparar la muerte.

***

Encerrarnos en un castillo de cartón, una fortaleza fragilísima y sólida al mismo tiempo como una roca, como había sido una vez la ecuación perfecta de nuestros cuerpos impares, que nos había dado más de lo que habíamos tenido nunca.

 

Fragments de Castillos de cartón, d’Almudena Grandes- 2004 – Tusquets Editores

 

L’amor pot moure muntanyes, però no hi ha dues històries d’amor iguals. Cada persona interpreta els seus sentiments i les seves relacions de forma diferent. En funció del que li han ensenyat, però també de tot allò que li han intentat prohibir. Pretendre inculcar determinats models de parella o determinades formes de guanyar-se la vida, de vegades, produeix justament la reacció contrària a l’esperada. N’hi ha prou amb que et prohibeixin una conducta per a que et despertin la curiositat per experimentar-la.

Podem estimar a dues persones a la vegada? Estaríem parlant d’amor o seria només sexe? Ens hauríem tornat uns viciosos o, senzillament, ens hauríem atrevit a desprendre’ns de prejudicis que ens aboquen a viure reprimint els nostres instints i els nostres veritables sentiments?

A Castillos de cartón, Almudena Grandes crea una trama plena d’art, de sentiments, d’amistat i de llibertat, però també de fracàs, de patiment, de solitud, d’impotència i d’impostura.

La mateixa dèria que ens entra a molts amb l’arribada d’un any nou, també ens posseeix quan arribem als divuit o als vint anys i comencem a assaborir les mels de la pròpia independència, quan ens creiem invencibles i somiem que tots els nostres desitjos es podran complir i que viurem vides millors que les que viuen els nostres pares. Però la vida, qui sempre toca de peus a terra mentre nosaltres no parem d’aixecar els nostres castells de cartró, ja se’n cuida de fer-los caure i d’ensorrar-nos a nosaltres sota les seves runes. Mai no n’hi ha prou amb tenir il.lusió ni amb estar dotat de determinada facultat. També calen ambició, bons contactes, determinat caràcter i de vegades aprendre a oblidar-te dels teus orígens, dels teus antics amics i dels teus propis sentiments, per tal d’aconseguir triomfar a la vida en aquell camp pel que has nascut dotat. Però, malgrat l’èxit, un dia pots descobrir que aquest castell que has aconseguit aixecar, per dins, està tan buit i tan glaçat com tu mateix.

Els somnis que ens motiven a treure la nostra millor versió no sempre ens duran cap a on, realment, voldríem anar. Cal que recorreguem aquest camí il.lusionats, però desperts, per evitar confondre’s de ruta i acabar trobant el contrari del que busquem. Perquè de res serveix aconseguir l’èxit, si a canvi hem de renunciar a la nostra pròpia llibertat.

 

Estrella Pisa.

 

  

Comentaris

Entrades populars

Intimitats de Parelles

La Salpêtrière de Charcot

La Llibertat de ser un mateix

El Dret a Aprendre

Els Capricis del Destí