El poder i les dones

 

Si ens demanessin de fer una llista amb els noms de les persones més poderoses del món, difícilment estaria encapçalada per una dona i, el més probable, és que a les nou posicions següents trobaríem ben poques dones. Potser destacarien la reina d’Anglaterra o la excancellera Merkel, però ho farien envoltades d’homes que no desaprofitarien l’ocasió de menystenir-les.

Malgrat ser al segle XXI i tenint en compte que a moltes de les universitats del nostre país les dones matriculades són majoritàries, el poder continua sent territori reservat als homes. Les poques dones que l’arriben a tocar solen fer-ho a base d’invertir-hi la major part del seu temps i renunciant a la vida familiar que moltes d’elles desitjarien. Aquesta implicació és la mateixa que s’espera dels seus companys homes, però amb una lleugera diferència: als homes se’ls respecta que descuidin a la seves parelles o a les seves famílies a canvi de mantenir-se en un poder que els permet a la resta viure en condicions molt favorables, mentre que a les dones se’ls recrimina que només procurin per elles mateixes i que deixin de banda tota la resta.

Per què la feina d’un home sempre ens ha de semblar més important, més respectable i més sacrificada que la que desenvolupa una dona? Per què un home pot arribar a casa i, amb l’excusa de que ha tingut un dia complicat a la feina, es pot estirar al sofà i no moure un dit per fer res a casa i la dona ha de tenir esma per continuar treballant a la cuina, amb els nens o fent rentadores, quan acaba d’arribar de la seva feina igual de cansada que ell? Què passaria si fos ella qui s’estirés al sofà i a ell li toqués fer tot el que ella fa?

Segur que hi ha molts homes que treballen a casa tant o més que algunes dones i segur que també hi ha dones que a casa no fan res. Però el més habitual és que siguin les dones les que treballin dins i fora de casa i els homes es despreocupin més.

També és indignant que, per fer la mateixa feina, moltes dones continuïn cobrant menys que els homes i que, per arribar a ascendir, hagin de demostrar el doble del que han demostrar ells.

A la novel.la La candidata, Elena Moya planteja totes aquestes situacions al mig d’una trama que recrea una situació fictícia a la història de la política espanyola, on per primera vegada una dona és candidata a la presidència del govern central.

L’autora relata de forma exhaustiva els moviments, les converses i les reaccions d’aquesta dona durant les quaranta vuit hores prèvies a les eleccions on s’ho juga tot. Parteix com la favorita, però sap que ho té tot en contra, començant per la seva pròpia parella i acabant per les persones en qui ha dipositat la seva confiança i han esperat al moment més inoportú per trair-la.

Lo que la Unión Europea vende como un rescate o un favor a un país necesitado no es más que una operación de saqueo a quien atraviesa horas bajas y no puede defenderse.

Pero esa no era la razón de que políticos, empresarios y banqueros en España temieran un rescate. Ni mucho menos. El establisment estaba especialmente nervioso porque una intervención habría obligado al gobierno y a las administraciones públicas locales a una transparencia hasta entonces desconocida en nuestro país. Habrían salido a la luz los sueldos de altos cargos públicos, sus objetivos más que modestos o indefinidas, o los presupuestos de miles de programas absolutamente inútiles que todos los gobiernos de la democracia se habían tenido muy callados.

***

A menudo pienso que las mujeres estamos menos acostumbradas a trabajar en equipo que los hombres, por eso no estamos tan naturalmente dispuestas como ellos para establecer alianzas, tan necesarias para llegar y mantenerse en el poder. También vamos más con el corazón en la mano, apoyando o rechazando ideas según el valor que les demos, mientras que los hombres parecen guiarse más según les convenga: tú me ayudas a mí y yo te ayudo a ti, y mi opinión sobre el asunto en cuestión pasa casi a un segundo plano.

Con la competitividad ocurre algo similar, como se aprecia ya en el patio del colegio. Los niños compiten entre sí- a ver quien mea más lejos- o aprenden a formar equipos a través del deporte, mientras las niñas suelen sentarse en corro para hablar, tranquilas. Es decir, ellos en plena acción y nosotras mirando, pasivas. La vida misma.

Los hombres también suelen ser más prácticos y no pierden el tiempo en debates estériles o en luchas por defender un principio; por lo general miran hacia arriba y solo se meten en líos si pueden sacar provecho de ellos. Mientras, nosotras nos enfrascamos en batallas como la del voto femenino durante la República, o las pensiones en el caso de Carmen, que no nos aportan nada, más que tiempo y descrédito. La pelea entre la Kent y Campoamor se tradujo en que ninguna de las dos llegó a ser ministra, perpetuando los gobiernos formados solo por hombres. Quizá el hecho de que haya tan pocas vacantes para mujeres en puestos de poder también hace que tengamos que luchar más entre nosotras para conseguirlos, con lo que los recelos aumentan. Triste, pero cierto.

***

Ante mi sorpresa, y de repente, a Andrés le entró una especie de vena feminista. ¿Quién me lo habría dicho cuando estábamos en la universidad?

-Los hombres huyen de las mujeres inteligentes porque las temen- sentenció casi sin mirarme-. Tienen miedo de parecer más pequeños que ellas: las temen porque muchas mujeres poderosas se resguardan bajo una capa de hielo que ellos no saben penetrar porque no entienden que tan solo se trata de una protección; les tienen miedo porque creen que a menudo una mujer poderosa es sinónimo de soltería o soledad, como si hubiera algo que no acabara de funcionar en ellas. Desconocen que las mujeres poderosas acostumbran a ser muy inteligentes (lo que no siempre se da en el caso de los hombres) y se han montado una vida familiar y de amistades envidiable, mucho más rica, alegre, plena y variada que la de ellos; las temen porque son duras y fuertes, a menudo mucho más que ellos; porque las creen masculinas solo porque visten traje y entonces pasan de ser alguien presumiblemente inferior a un igual, lo que las convierte en una amenaza; también las rechazan porque creen que se han labrador el ascenso en alguna cama y no se detienen a pensar en si talento real; los hombres están atemorizados porque las mujeres poderosas son emocionales, porque son mujeres, y ellos carecen de educación emocional para entenderlas. No comprenden su alto grado de empatía, que muchas veces confunden con falta de agalles. También les dan miedo cuando se enfadan porque muchas mujeres son demasiado honestes para ser hipócritas, y si se enfadan, se enfadan, y no sienten ninguna necesidad de esconderlo. Además de tenerles miedo, muchos hombres también las desestiman, pensando que están allí para rellenar alguna cuota o como una casilla a marcar en una lista de cara a la galería, una mera nota de color.

 

Fragments de La candidata, d’Elena Moya- 2015- Penguin Random House Editorial

El poder és molt llaminer, però també molt perillós. Mai es pot baixar la guàrdia ni confondre la diplomàcia amb l’amistat ni la lleialtat. Res del que s’aparenta acaba sent real i tot forma part d’un entramat d’interessos creats que tant aviat ens poden fer pujar dalt de tot com deixar-nos caure des d’un precipici.

Per més bo que siguis i per més bé que vulguis desenvolupar la teva feina, només mantindràs la teva cadira mentre a algú li interessi. En el moment en que moguis la fitxa equivocada o comencis a fer preguntes inconvenients, et faran caure i passaràs a ser un cap de turc necessari que acabarà pagant les culpes dels veritables culpables, d’aquells que no fan bé la seva feina però mai ningú gossa deixar-los en evidència.

Per això les elits de poder són tan difícils de canviar, perquè les conformen els quatre de sempre i entre ells es reparteixen tot el bacallà del mercat. Polítics, banquers, Opus Dei o grans lobbys juguen en una altra lliga i amb unes altres regles.

Elena Moya no explica a la seva novel.la res de nou. A hores d’ara, amb tota la informació que s’ha arribat a publicar sobre la corrupció a tots els nivells de poder d’aquest país, semblaria que ja estem curats d’espants i ja no ens hauria de sorprendre res. Però el cas és que sorprèn, i molt, entendre com funciona tot mentre les càmeres no estan gravant. Com ens manipulen a tots a base de versions edulcorades d’una realitat que es dediquen a crear ells mateixos i ens volen vendre com una crisis mundial que ens ha agafat a tots per sorpresa.

La novel.la també és un tribut a les primeres diputades que va tenir Espanya durant la segona república: Victòria Kent, Clara Campoamor i Margarita Nelken.

A les mans dels poderosos només som peces fàcilment sustituibles quan deixem d’encaixar en els seus engranatges. Danys colaterals perfectament assumibles que els garanteixen la continuïtat dels seus imperis aixecats a base d’especulació, xantatges i traidoria. Potser tinguin tot el poder del món a les seves mans, però no tenen ni idea de dignitat ni de vergonya.

 

Estrella Pisa.