Has de mirar

 

La vida no deixa de ser una loteria. De vegades tenim la sensació de que tot ens ve de cara i ens anem engrescant en nous projectes personals i professionals que ens van portant pel camí que hem triat. Però d’altres, rebem cops inesperats que ens deixen fora de lloc i ens fan replantejar-nos moltes coses.

Quan s’espera un fill, el que menys s’esperen els futurs pares és que aquesta criatura no arribi a bon port. Durant l’embaràs, les emocions es desborden i es barregen entre elles. Com a una muntanya russa, una dona embarassada pot passar de l’eufòria a les llàgrimes o a la por. No es tracta d’un estat malaltís, sinó d’una acció hormonal molt potent i completament normal. El que no és tan normal és acudir a una ecografia, amb la il.lusió de que et confirmin si la criatura que esperes és un nen o una nena i t’acabin dient que serà un nen, però que no sobreviurà.

Bé perquè li han vist una malformació al cor, o als ronyons o al cervell. Bé perquè el seu cor no emet cap batec o perquè els seus gens presenten una alteració que és del tot incompatible amb la vida.

Com es pot sentir una mare davant d’aquesta mena de sentències que, sovint, els metges deixen anar sense cap mena d’empatia?

D’acord que ells estiguin habituats a aquesta mena de situacions. D’acord que les alteracions genètiques, les malformacions congènites o les cardiopaties fetals siguin més habituals del que ens pensem aquells que no ens dediquem a la medicina obstètrica. Però a una mare que espera al seu fill amb tota la il.lusió del món, se li hauria de parlar d’aquests accidents de la biologia amb una mica més de tacte i d’humanitat.

Potser per al metge o la metgessa que l’estiguin tractant aquest embaràs que s’haurà d’interrompre només sigui un cas més. I potser, fins i tot, quan tracten d’animar aquesta pobre mare recordant-li que és molt jove, que podrà tenir més fills sans i que el que ha de fer és passar pàgina quan abans millor, ho facin creient en tot moment que li estan recomanant el millor per a ella. Però el problema aquí no és una qüestió del què li diuen, sinó de com li diuen. Aquesta mare d’una criatura condemnada a no néixer, l’última cosa que necessita és que li parlin d’altres futurs fills. Ella vol aquest que encara porta a dins, el seu adorat bebè, amb qui no ha deixat de somiar des de que el predictor li va indicar que estava embarassada.

Estimar tant i veure’t forçada a posar fi a aquesta vida que s’obre pas a traves teu ha de ser una de les experiències més traumàtiques i esgarrifoses per les pot arribar a passar una dona.

L’escriptora russa Anna Starobinets va publicar al 2017 “Tienes que mirar”, un llibre sobre l’experiència que va viure en primera persona amb la pèrdua del seu segon fill i que no pot deixar a ningú indiferent.

Una cosa es inventar historias de miedo y otra muy distinta es convertirse en protagonista de un cuento de terror. Dudé mucho tiempo si merecía la pena escribir este libro. Es demasiado personal. Demasiado real. No es literatura.

Pero lo único que sé hacer es escribir. No tengo ninguna otra habilidad para cambiar el mundo. Este libro no trata sólo de mi pérdida personal. Habla de lo inhumano que es en mi país el sistema al que se ve arrojada la mujer obligada a interrumpir su embarazo por razones médicas. Este libro habla de la humanidad y de la falta de humanidad en general.

No se puede recuperar lo perdido. Aquellos que han perdido su apariencia humana no pueden convertirse de nuevo en personas. Pero el sistema se puede corregir y esa es mi esperanza. Por eso indico los nombres reales de personas e Instituciones. Por eso escribo la verdad.

Es posible que mis esperanzas no se hagan realidad. Que quienes toman decisiones y lubrican los engranajes de este sistema nunca abran este libro. Que algunos de aquellos cuyos nombres he mencionado no sientan más que ira. Así sea.

Pero si este libro ayuda a alguien con su dolor, significará que no fue escrito en vano.

Y que, al menos, algún sentido tuvo lo que nos pasó.

 

Prefaci del llibre Tienes que mirar, d’Anna Starobinets- 2017- Editorial Impedimenta- 2021

Tot i tractar-se d’un llibre de només 192 pàgines i haver-lo llegit pràcticament d’una tirada, reconec que és un llibre que m’ha arribat molt endins i m’ha tocat molt la fibra sensible. Sempre m’han dolgut les morts dels nens, però especialment, les d’aquests petits guerrers que moren sense haver nascut abans o a les poques hores de veure la llum.

Potser per això no he pogut triar fragments del llibre més explícits, perquè em fa mal rellegir-los. Com poden haver sanitaris tan deshumanitzats? Com, fins i tot alguns familiars, poden passar pàgina tan ràpid, demanant als petits de la casa que no facin preguntes a la mare sobre el germà no nascut per por d’importunar-la? El silenci mai no ajuda a passar un dol. Tot el contrari, el que fa és perpetuar-lo en el temps. Un fill no comença a ser fill a partir d’una determinada setmana de gestació. Ho és des del moment en que descobreixes que l’esperes. Per poques setmanes que tinguin un embrió o un fetus, no deixen de ser els fills de la mare que els acull al seu ventre. Si aquestes criatures no arriben a néixer o moren en el moment en que ho fan, no deixen de ser els mateixos nens tan desitjats pels que ja havien triat un nom i havien comprat tot de coses que ja els pertanyien: robeta, joguines, mantes, un bressol, ... No se li pot demanar a cap mare ni a cap pare que facin com si no hagués passat res quan perden al seu fill en aquestes circumstàncies. Tenen tot el dret del món a expressar el seu dolor, a plorar el que necessitin plorar i a sentir-se recolzats, acompanyats i no jutjats per aquells que els envolten.

L’autora de “Tienes que mirar” relata la seva experiència amb metges i institucions russes i els compara amb els professionals de l’hospital de Berlín on finalment decideix acudir i on rep un tracte impecable, malgrat la tragèdia.

A Espanya, malauradament, els molts pares i mares que han hagut de passar per aquesta mena de tràngols, no sempre s’han topat amb professionals que hagin sabut estar a l’alçada de les circumstàncies. La burocràcia sempre acaba complicant massa les coses i costa molt convèncer a les administracions de que les morts gestacionals o perinatals són morts de persones que mereixen el mateix reconeixement que qualsevol altra persona que hagi aconseguit viure més temps. D’uns anys cap aquí, s’han començat a crear associacions que promouen trobades entre pares que han passat per aquesta dolorosa experiència i fins i tot s’han habilitat espais a diferents cementiris catalans i d’altres regions de l’estat espanyol on aquests nens no nascuts recuperin la consideració i la memòria que els hi van prendre en el moment de no néixer.

És comprensible que la gent prefereixi no parlar d’aquests temes, que decideixi no mirar cap a aquest costat que ens provoca dolor i ens fa insuportable la vida. Però, no per deixar de mirar ni per fer veure que no ha passat res, el dolor desapareixerà. No podem negar el que sentim ni deixar de recordar aquells que no han pogut ser, perquè mentre van il.lusionar als seus pares bé hi van ser i les seves curtes vides bé van saber donar-li tot el sentit a les seves.

Que el seu record no es perdi en l’oblit, esdevenint freds números en un llistat d’estadístiques i casuístiques mèdiques.

 

Estrella Pisa.