Les arrels que ens van permetre florir

Quan fem l’exercici de mirar enrere i ens veiem a nosaltres mateixos de petits, és fàcil sentir una mena de nostàlgia d’un temps i d’uns escenaris que ja no hi són. Encara que els pares o els avis conservin la mateixa casa on nosaltres vam créixer, tots els racons han canviat. El carrer, la plaça, els patis o el jardí, les habitacions, els mobles i els objectes poden ser molt diferents i ens podem trobar amb dificultats per situar cada moment viscut a la nostra infantesa en el punt precís del decorat actual.

Les persones no només creixem i envellim, també canviem constantment tot allò que ens envolta, substituint unes coses per unes altres, creant-nos noves necessitats i prescindint d’allò que ja no ens fa servei. Així, desapareixen vells escenaris per donar pas a d’altres nous.

Recordo que el meu avi cuidava un hort just davant de casa seva. Només tenia de travessar una carretera que en aquells anys no estava ni asfaltada. En aquell hort les meves germanes i jo van passar molt bones estones entre faves, pèsols, cigrons, patates, carrotes i mongetes verdes. L’avi tenia amb nosaltres una paciència infinita i feia que cada tarda que passàvem amb ell a l’hort fos com un dia de festa per a nosaltres. En créixer, l’avi ja no va saber connectar amb nosaltres ni nosaltres amb ell. Potser perquè tots plegats havíem perdut la innocència. Per a un nen tot és molt fàcil quan se sent a gust. No li calen grans paraules ni tampoc masses explicacions. N’hi ha prou amb permetre-li que deixi volar lliurement la seva imaginació. Això és el que sabia fer l’avi amb nosaltres. Però amb els anys, van començar a fer-se necessàries les paraules i les explicacions. I ell, en aquest sentit, potser estava tant verd com nosaltres. Llavors van asfaltar la carretera i les hortes van començar a desaparèixer per convertir-se en terrenys urbanitzables que no van trigar a omplir-se d’establiments comercials.

Els avis ja fa vint-i-cinc anys que no hi són. La casa de planta baixa on vivien de lloguer continua allà on era, però ara hi viu una altra família. Els patis que l’àvia tenia sempre plens de flors de tota mena i de tots els colors, ara segurament tindran un aspecte ben diferent. Però a la meva memòria continuen lluint com ho feren a la meva infantesa.

En Rafel Nadal va publicar al 2012 Quan érem feliços, la primera novel.la d’una trilogia sobre la història familiar que culminaria aquest 2021 amb Quan s’emborren les paraules.

Quan érem feliços es concentra en la infantesa i la joventut dels dotze germans Nadal Farreras, entre els qui trobem al propi autor, que era el sisè.

Des d’aquell dia, a casa la guerra va deixar d’existir. No se’n parlava ni se’n recordava cap episodi concret. En tot cas, algun dels grans podia dir: “això era abans de la guerra” o “si sabéssiu el que és passar gana a la guerra no llençaríeu ni un rosegó de pa”, però era una manera de dir. I, sobretot, mai no es parlava de política. Érem a la postguerra, però la guerra no havia existit.

Vist amb la perspectiva dels anys, per als pares i per als avis la Guerra Civil només era una referència moral que no s’havia de repetir, però ni es van apuntar al carro dels guanyadors ni van fer carrera al règim. Més aviat, van marcar diferències de seguida.

***

Sovint penso que la felicitat té a veure amb tot això,  amb el fet de satisfer les necessitats més primàries; veure venir un grop de lluny, quan ets al mig del mar de la Fosca, i posar proa a la platja a temps d’arribar-hi, lligar la barca i pujar a la terrassa de casa just quan la tempesta es desferma sobre la badia. O veure venir els núvols de tempesta de la banda de les Guilleries, quan ets al camp de les figueres, al mas, i córrer cap a la casa i trobar-hi el foc encès i flairar l’olor del sopar que s´està fent a la cuina. O tenir gana i entrar al rebost i trobar-hi caixes de fruita i conserves fetes a l’estiu, quan hi ha de tot, i saber que en cas d’emergència podries menjar durant unes quantes setmanes, encara que t’haguessis de tancar a casa i no poguessis ni sortir a comprar. O veure córrer la mainada i deixar-los fer al seu aire, però sabent que, si et necessiten, ets a tocar.

Segurament la felicitat és això: tenir consciència de les necessitats primàries- menjar, aixoplugar-se i protegir les cries-, poder-les satisfer i ser-ne conscient. Després ja pots organitzar les relacions amb els altres i et pots fer tota mena de preguntes i buscar-hi resposta: això ja és la civilització.

 

Fragments de Quan érem feliços de Rafel Nadal, Premi Josep Pla 2012- Edicions Destino.

Comparada aquesta família amb moltes famílies de la mateixa època que també eren molt nombroses podríem pensar que els Nadal Farreras eren uns nens privilegiats, perquè podien estudiar interns al Collell, perquè mai els va faltar un plat a taula, perquè van poder anar a la universitat i es passaven tot l’estiu a la casa que tenien a la platja de la Fosca a Palamós. No deixaven de pertànyer a la burgesia de Girona i, per molts germans que fossin a l’hora de repartir-se els privilegis, sempre viurien millor que molts altres amb pares força més pobres. Però el cas és que aquests dotze germans també van conèixer l’austeritat, havent de córrer per no fer tard a la taula si no volien quedar-se sense la porció que els pertocava, passant-se la roba dels més grans als més petits, reciclant joguines i havent de fer equilibris amb els diners que els donaven els pares mentre estudiaven. Però, malgrat tot, van ser feliços apurant tot el que tenien al seu abast. La novel.la és un cant a aquells anys en que la cosa més insignificant als ulls dels adults podia esdevenir una descoberta extraordinària per als infants.

Ser capaços de quedar-nos amb la part positiva de tot allò que hem viscut és el que ens ajuda a fer les paus amb nosaltres mateixos. El que ens permet tirar endavant, oblidant velles ofenses, moments crítics i ferides que, hores d’ara, ja haurien d’haver cicatritzat. Perquè, per dura que pugui resultar la vida en determinats moments, sempre hi ha alguna cosa que ens pot fer somriure i sentir-nos agraïts de ser vius. Només ens cal aixecar els ulls i buscar la llum. De vegades no la veiem, però la tenim al costat. El millor de la infantesa són els germans i, quan no es tenen, solen ser els cosins. La llum és tot el que compartim amb ells i el que fa que cada moment junts esdevingui màgic i irrepetible.

Quan em dèiem xampany és la segona entrega d’aquesta trilogia. Comença quan el seu besavi Francisco Oller queda orfe de pare i mare i, amb només 16 anys, decideix emigrar a França per buscar-se la vida. El seu caràcter emprenedor i la seva autoexigència el configuren com un visionari que acaba muntant una fàbrica de taps de suro a Reims i una altra a Cassà de la Selva, d’on era originari.

Quan van reprendre el camí del Voló, li van tornar les preguntes que el perseguien des que havien sortit de Reims. Començaven a resultar-li una obsessió malaltissa, però no sabia com esquivar-les. Un cop més va tancar els ulls i va deixar que les preguntes el turmentessin fins a la frontera. Com podia ser que Europa tornés a caure sota el pes de la violència més extrema? Com podia explicar que alguns dels seus clients alemanys que apreciava s’haguessin deixat enlluernar per aquell fanàtic que escampava el terror per tot el continent? Què havia passat perquè desenes de milers de combatents que havien sobreviscut de miracle a la Gran Guerra ara haguessin d’abandonar la família i tornar al front obligats per la desraó més infame?

Va recordar el seu cap de producció, l’André Pinsard, plorant al pati de la fàbrica, un any abans, quan va rebre la carta de mobilització; va pensar en el fill d’en Maquin, que també era a primera línia per segona vegada en només vint anys. Com ells, milers de joves que s’havien salvat de l’acarnissament de la primera guerra de trinxeres tornarien a matar-se als camps de batalla de tota Europa. Què devien pensar? D’on treien les forces? Quin futur tràgic els esperava? Hi havia algun mecanisme humà per explicar aquella bogeria centreeuropea? El besavi hauria entès que tot això passés a una Espanya de la qual sempre desconfiava, però li resultava del tot incomprensible que pogués reproduir-se a l’Europa que admirava i que inspirava totes les seves accions. Eren criminals aquells que només uns anys abans semblaven homes de negocis amabilíssims, d’una sensibilitat i una cultura indiscutibles?

No tenia respostes, només la certesa que la vida el condemnava a transitar de guerra en guerra. I quan va entregar el passaport per traspassar el control fronterer i entrar a Espanya, va intuir que el seu viatge estava a punt d’acabar just allà on havia començat mig segle abans. Es va preguntar si el destí seria tan cruel de condemnar-lo a morir en aquell racó de món del qual havia fugit i va sentir el mateix abatiment d’aquell dia que, tornant de Grècia amb l’Aimée, es van creuar al golf de Nàpols amb els vaixells de guerra italians que navegaven a tota màquina per afegir-se a l’enfrontament fraticida dels espanyols.

 

Fragment de Quan en dèiem xampany, de Rafel Nadal- 2013- Columna.

Quan em dèiem xampany relata la història de la família i dels seus negocis fins la mort del besavi al 1947. També narra les disputes familiars entre la branca de la filla i els nets catalans que vivien a Cassà i a Girona i la branca dels fills i nets francesos, que vivien a Reims i a París. A totes les famílies es couen malentesos, enveges i traïcions.

Els episodis d’aquesta història familiar es conjuguen en un marc convuls: la Primera Guerra Mundial, el crac del 29, la persecució nazi dels jueus, la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial. Temps molt difícils per néixer, per créixer i per fer negocis. Però els protagonistes d’aquesta saga no només se’n surten, sinó que, a més a més, prosperen i aconsegueixen ser feliços, gaudint de les petites coses, com ara comprovar, a cada celebració familiar, si el tap de suro d’una ampolla de cava du la marca autèntica de la indústria que va fundar el besavi.

 

Estrella Pisa