Fulles de didalera

 

El naixement i la mort són moments que delimiten la nostra existència. Si hem nascut, haurem de morir, per molt que ens esforcem en no pensar-hi i en desterrar la mort del nostre dia a dia.

Però la mort es fa present, malgrat la nostra insistència en evitar els seus ulls.

Al llarg de la història, la humanitat sempre ha envoltat la mort de misteri i de llegendes sobrenaturals. Lluny d’acceptar que, tal com ens comencem a formar a partir de petites cèl.lules que es van transformant primer en un fetus i després en un nadó en el moment del naixement, també ens comencem a desintegrar en el moment de la mort, fins a tornar al no res, el que de vegades fem es creure diferents fórmules de perpetuar-nos més enllà de la vida. D’aquesta por al que pugui passar després, van néixer totes les religions i es van començar a crear en l’ideari col.lectiu el cel i l’infern, l’Olimp i l’Hades, el paradís i l’inframon. Des dels antics faraons egipcis als emperadors de la llegendària Xina o a les civilitzacions precolombines que poblaven els territoris americans que van conquerir els europeus, tots els pobles de la terra han venerat als seus morts procurant complir amb totes les tradicions i preparant-los els seus aixovars per tal que tinguessin un bon viatge a l’altre món, arribant a extrems tan dramàtics com enterrar en vida amb els morts a les persones que els havien servit, o fins i tot a les seves parelles.

I, entre aquests dos mons oposats dels vius i dels morts, no va trigar a idear-se la manera de passar d’un costat a l’altre, explorant els vius el món dels morts o visitant els morts el món dels vius. Així començaren a aparèixer els esperits, els fantasmes, les impregnacions, els espectres i tota mena de criatures sobrenaturals que només podien ser advertides per determinades persones amb una sensibilitat molt superior a la que es considerava habitual en les persones. Es molt difícil aventurar qui va ser primer, si els esperits o les persones que asseguraven advertir les seves presències. Però el cas és que començaren a proliferar figures com els mèdiums o els espiritistes, que suposadament podien posar en contacte als morts que havien quedat atrapats entre els dos mons amb els seus familiars per tal que aclarissin els temes que no van poder aclarir en vida del mort i poguessin alliberar-se. També proliferaren els exorcistes, que acudien quan la medicina fracassava en casos de trastorns mentals, fent creure a les famílies dels afectats que aquelles persones estaven posseïdes per esperits que no havien aconseguit descansar en pau.

Tot i la manca de base científica de totes aquestes idees, molta gent les ha cregudes i ha alimentat un ampli mercat esotèric que ha perdurat fins al dia d’avui. Aquesta realitat paral.lela ha inspirat a molts escriptors, guionistes de cinema o de sèries de televisió i artistes de tota mena a crear personatges que ens han sorprès i esgarrifat a l’hora.

Tal és el cas de l’Annabel Lovelace, la protagonista de la primera novel.la de la Victoria Álvarez, Hojas de dedalera.

Ambientada entre la darrera dècada del segle XIX i els primers anys del segle XX a Londres i rodalies, narra la història d’una nena que pateix del cor i, als sis anys, s’assabenta de la mort de la seva mare perquè aquesta se li apareix, descobrint així els seus poders paranormals per establir contactes amb els morts que han quedat atrapats entre una dimensió i l’altra. Aquest descobriment serà aprofitat pel seu oncle, amb qui viu, per treure diners a les famílies més benestants de la zona. El que l’home no sap és que la seva neboda no menteix i els ajuda realment a que els seus morts puguin alliberar-se.

-No he cambiado nada... porque no he vivido nada- le contesto-. Nunca pasaré de los treinta años que tenía en el momento de mi muerte. Hay algo que no sabe, mi querida señorita Lovelace, y es que cuando nos conocimos en Highgate hace diez años exactos... ya estaba tan muerto como ahora. – Annabel se tambaleó, abriendo los ojos de par en par. No podía creer que aquello fuera cierto-. No lo achaque a su imperícia- le recomendó el Caballero sin Nombre, al percatarse de su conmoción-. Hacía demasiado frío en el cementerio. Es comprensible que no se alarmara por mi temperatura, aunque me detuviera a poca distancia de usted. Además de que, por lo que recuerdo, no se encontraba atravesando su mejor momento...

Ni siquiera lo sucedido con Tom Lovelace conseguiría sacar a Annabel de su perplejidad. Le había salvado la vida un espíritu. Le había entregado su confianza a una persona tan incorpórea como su madre... Al mirarle de nuevo comprendió que no estaba mintiendo: los contornos del Caballero sin Nombre no eran tan nítidos como los de alguien que acabara de morir. Oscilaban levemente, como si una neblina recubriera sus rasgos.

-Entonces...- Le costaba asumir la evidencia-. Aquel entierro al que usted asistía...

-Era mi propio entierro, y lo que depositaron dentro de mi panteón, el que mandé construir en Highgate varios años antes, era mi cuerpo- le contesto el Caballero sin Nombre-. Cuando usted me vio, me estaba despidiendo de mis parientes. Resulta muy curioso escuchar la cantidad de valoracions positivas que se hacen de un familiar cuando ha muerto. Casi me daban ganas de conocerme a mí mismo.

 

***

 

- En ocasiones pienso que lo que reverenciamos en los cementerios cuando acudimos a visitar las tumbas de nuestros seres queridos no son solamente sus huesos, sino nuestro propio dolor. Construimos panteones para recordarnos lo mucho que amamos a nuestros padres, hermanos, amantes y amigos; queremos que el mundo entero lo comprenda, que nos compadezca por nuestra pérdida, pues lo que nos hace más daño no es pensar en lo que sucede en el Mas Allá... sinó en lo que nos espera en esta dimensión. La parte más importante de nuestra conciencia desaparece con nuestros muertos. Así que todos estamos un poco muertos, en cierta manera.

 

Fragments de Hojas de dedalera, de Victoria Álvarez- 2011- Ediciones Versátil

Una història sorprenent en la qual, al marge dels fenòmens paranormals, trobarem l’essència d’una època que va marcar molts precedents en tot el que arribaria a donar de sí el segle XX. És l’època dels crims de Jack l’esbudellador al barri pobre de Whitechapel de Londres, però també d’importants descobriments en medicina, d’avanços científics i tecnològics, de grans pintors com Rossetti o Monet i de les primeres manifestacions reclamant els drets de les dones.

Dones com l’Annabel podien ser tancades en institucions psiquiàtriques de per vida, només pel fet de ser lliures i independents. De fet, qualsevol marit que s’hagués cansat de la seva dona podia internar-la en qualsevol d’aquests centres al.legant que no estava bé del cap. Només li calia la signatura de dos metges a qui, segurament, un home amb diners ho tindria molt fàcil per comprar-los la seva voluntat.

Viure en un món així d’angoixant ajuda a entendre per què algunes persones podien arribar a la conclusió de que serien més lliures, un cop mortes, que mentre continuessin amb vida.

 

Estrella Pisa.