Les donzelles

 

Diuen que per la boca mor el peix i sovint podem corroborar l’encert d’aquesta dita. Moltes persones es poden arribar a convertir en veritables monstres als ulls que els observen sense coneixe’ls prou bé, no precisament pels seus actes, sinó pel que insinuen de paraula que poden arribar a fer.

Algunes persones expertes en diferents matèries poden arribar a desenvolupar la seva feina amb tanta passió que, als ulls dels altres, poden arribar a semblar veritables fanàtics, que perden el món de vista abduïts pel seu propi univers.

“Las doncellas” és la segona novel.la de l’Alex Michaelides, qui ja ens va sorprendre amb “La paciente silenciosa”. Les dues històries transcorren a Anglaterra i els seus personatges tenen diferents característiques en comú: són persones que han patit infanteses dures, que les han portades a desconfiar de tothom i a convertir-se en dependents d’aquells que els han demostrat una mica d’afecte, arribant a confondre la por a perdre aquests suports amb l’amor. També a les dues històries el seu autor parteix d’algunes tragèdies d’Eurípides a l’hora de posar-les en escena.

En el cas de "Las doncellas" són constants les referències que els seus personatges fan a la figura d’Efigènia, a qui el seu pare Agamenon, decideix sacrificar per salvar Grècia i també a les figures de les deesses Demèter i Persèfone. Aquesta darrera era coneguda com kore o “la donzella”.

A la mitologia grega, Demèter era la gran deessa de l’agricultura (Di=terra + Miter= mare), sent la responsable de la fertilitat i de la protecció dels cultius. De la seva unió amb Zeus va néixer Persèfone, la bellesa de la qual va enamorar Plutó, també conegut com Hades, el deu del món subterrani o infern, qui va determinar raptar la noia i endur-se-la a l’inframón. 

Un dia que Persèfone jugava amb les Oceànides a una pradera florida, va descobrir un narcís preciós i no es va voler resistir a intentar tallar-lo, però en aquell moment la terra es va obrir i ella va desaparèixer als braços de Plutó. Espantada, va proferir uns crits tan potents que la seva mare la va sentir i la va estar buscant durant nou dies i nou nits. Llavors Heli, el déu del sol, qui tot ho veia, va informar a Demèter sobre el rapte de la seva filla per part de Plutó. Amargada per la indiferència de Zeus, en no voler prendre cap acció contra Plutó, Demèter abandonà l’Olimp. 

Trista i angoixada, Demèter es va transformar en una vella i va començar a recórrer ciutats i camps buscant desesperadament la filla. Un dia va arribar a Eleusis, a la regió d’Àtica, i es va asseure a descansar a l’ombra d’una olivera. Al costat hi havia una font verge, a una pedra que a partir de llavors, seria recordada com “la pedra sense alegria”. Se li acostaren quatre noies que duien àmfores per recollir l’aigua. Es deien Demo, Calídice, Calítoe i Clicídice i eren filles del rei Céleo i de la seva dona Metanira. Intrigades per l’aspecte desolat de la vella, li demanaren que els expliqués la seva història, però ella va preferir mentir-les dient que havia fugit d’uns pirates. Va demanar si la podien acollir al seu palau. Les joves acceptaren i la conduiren davant dels seus pares. Ells van determinar que la vella es podia quedar amb ells a canvi de tenir cura del fill petit del matrimoni, Demofonte, a qui, en agraïment per la hospitalitat que li oferia la família reial, va decidir convertir en immortal, però una nit la mare de la criatura la va descobrir sotmetent al nadó als seus rituals posant-lo sobre el foc i es va escandalitzar. A Demèter no li va quedar altre opció que explicar la veritat i revelar la seva identitat, ordenant a Céleo que construís un temple en el seu honor i un altar on es trobava la font Kalíjoro i que el poble d’Eleusis comencés a celebrar en el seu nom festivitats especials. Des de llavors es celebraren a la regió els famosos Misteris d’Eleusis en honor de Demèter i Persèfone.

Però la deessa continuava trista i empipada. Un cop va concloure la construcció del temple, es tancà en ell i es negà a tornar al cel. Amb ella es marcia tota la terra: els camps s’assecaren, les flors es marcien i els fruits es podrien. La gent va començar a morir-se de gana i els deus van començar a témer pel futur de la humanitat. Zeus va encarregar a Iris que convencés a Demèter de que canviés d’actitud, però no ho va aconseguir. Llavors va enviar Hermes a parlar amb Plutó per tal que li exigís l’alliberament de Persèfone. El deu de l’inframón acceptà, però va enganyar a Hermes. Quan aquest es preparava per marxar amb la noia, li va fer menjar un gra de magrana trencant així el seu dejú i quedant lligada a Plutó per sempre, obligant-la a passar amb ell quatre mesos a l’any.

Persèfone va tornar amb la seva mare i, de forma immediata, tornaren a florir les plantes i els camps s’ompliren de llavors i fruits. La terra es mantindria verda i generosa durant els vuit mesos que la noia estaria al costat de Demèter. Però, passat aquest temps, hauria de tornar a l’inframón amb Plutó i crear amb ell les forces subterrànies que més tard permetrien la fertilitat de la terra. La magrana que Plutó (Hades) li oferí a Persèfone, amb els grans del seu interior, simbolitza la fertilitat dels camps, la unió de la llavor amb la terra, de Persèfone amb el deu del món subterrani.

Una vez que matas a otro ser humano, ya no hay vuelta atrás.

Ahora lo entiendo. Ahora entiendo que me he convertido en una persona completamente distinta.

Supongo que es un poco como nacer de nuevo. Aunque no se trata de un nacimiento cualquiera, sino de una metamorfosis. Lo que surge de las cenizas no es un fènix, sino una criatura más inquietante: deforme, incapaz de volar, un depredador que usa sus garres para mutilar y desgarrar.

Mientras escribo esto, siento que tengo el control. Ahora, en este momento, estoy tranquilo, y cuerdo.

Pero no soy el único que habita en mi interior.

Es solo cuestión de tiempo que el otro yo aparezca, sediento de sangre, desquiciado y en busca de venganza. Y no descanasará hasta encontrarla.

Soy dos personas en una sola mente. Una parte de mí guarda mis secretos; él es el único que conoce la verdad, pero está prisionero, encerrado, sedado, no tiene voz. Solo encuentra una salida cuando su carcelero se distrae un instante. Cuando estoy borracho, o somnoliento, intenta hablar. Pero no es fácil. La comunicación se produce a trompicones, es un plan de fuga en clave de un prisionero de guerra. Cuando se acerca demasiado, un guardia desbarata el mensaje. Se alza un muro. Me quedo en blanco, los recuerdos que tanto anhelo se desvanecen.

Sin embargo, no voy a rendirme. No puedo. No sé cómo, pero me abriré camino a través de la bruma y la oscuridad y llegaré a él, a mi mitad cuerda. La mitad que no quiere hacer daño a la gente. Puede contarme muchas cosas. Cosas que necesito saber. Cómo y por qué he acabado así, tan lejos de quien quería ser, tan lleno de odio y rabia, tan retorcido por dentro...

¿O me estoy engañando? ¿Y si siempre he sido así y no quiero reconocerlo?

No, me niego a creer eso.

Al fin y al cabo, todo el mundo puede erigirse en héroe de su propia historia. Así que tengo derecho a ser el héroe de la mía. Aunque no lo sea.

Yo soy el villano.

 

Fragment de Las doncellas d’Alex Michaelides. 2021- Alfaguara.

A la novel.la Las doncellas, el seu autor situa la trama al Saint Christopher’s College de la Universitat de Cambridge amb un professor de filologia clàssica que és un apassionat de les tragèdies d’Eurípides i amb un selecte grup d’alumnes que ell ha escollit i que són conegudes com “les donzelles”. Una d’aquestes noies apareix degollada i, per a la protagonista de la novel.la, tot apunta a que l’assassí pot ser el professor. 

Tot apunta a que l'assassí està recreant els misteris d'Eleusis, sacrificant les donzelles a les deeses de la vida i de la mort, Demèter i Persèfone. Però de vegades els personatges que semblen més inofensius són els que amagu. en més malícia al seu interior. Així, la trama es complicarà molt més i ens farà veure el que no volem veure moltes vegades de nosaltres mateixos.

Estrella Pisa