La corrupció que ho podreix tot

 

Des que al món existim els humans sempre n’hi ha hagut gent que s’ha passat la vida matant-se a treballar i intentant fer les coses bé per no arribar mai enlloc ni aconseguir deslliurar-se de les injustícies que d’altres que mai s’han preocupat de complir cap llei ni d’embrutir-se les mans desenvolupant cap ocupació honesta no han deixat de cometre contra ells.

Dues persones poden néixer en el mateix moment, compartint poble, cultura i idioma, però esdevenir versions molt oposades del gènere humà, si a una d’elles l’eduquen per servir i callar i a l’altra per manar i ser obeïda.

Potser les persones només som idèntiques les unes a les altres en el moment de néixer i en el moment de morir, perquè totes arribem sense res i marxem de la mateixa manera. Però el que passa pel camí que uneix els dos moments és el que ens fa ben diferents.

Acabem sent el que veiem al nostre voltant, el que llegim, el que ens inculquen les nostres famílies amb els seus exemples. Si ens acostumem a ser humils, a lluitar per superar-nos cada dia, a mantenir les formes, a respectar els drets dels altres i a creure en causes justes, probablement mai arribarem gaire lluny, però ens sentirem satisfets amb la vida que portem, sigui la que sigui. En canvi, si ens habituem a creure’ns per sobre del bé i del mal i només ens movem per interessos, mirant a la gent que ens envolta amb indiferència i servint-nos de la seva bona fe per escalar posicions socials a base de trepitjar-la, subornar-la o carregar-li morts que no els pertanyen, mai ens sentirem prou satisfets dels resultats aconseguits i sempre voldrem més, presoners de la pitjor de les addiccions que podem patir: l’ambició malaltissa.

A la seva darrera novel.la, El castillo de Barbazul, Javier Cercas continua narrant les peripècies de l’expolicia Melchor Marín i de la seva filla Cossette, que ja van protagonitzar les dues novel.les anteriors: Terra alta i Independència.

Han passat els anys, l’expolicia ara és bibliotecari i la seva filla adolescent se’n va de viatge amb una amiga a Mallorca, però no torna quan ho ha de fer. La seva presumpta desaparició encén totes les alarmes i el seu pare decideix anar a buscar-la. Només d’arribar a l’illa es troba amb un munt d’obstacles a l’hora de començar a investigar la desaparició, uns obstacles que no només són deguts a la burocràcia, sinó també a una lacra molt pitjor: la corrupció.

En Mallorca existen dos sociedades que viven prácticamente de espaldas una de otra, como si ambas habitaran mundos paralelos, independientes y casi opuestos: la de los extranjeros y la de los mallorquines. Para los extranjeros, sostiene Carrasco, Mallorca es un lugar paradisíaco: seguro, barato y cosmopolita, con un mar omnipresente y cordial, con un clima benigno, con buenos hospitales y buenas conexiones a todo el mundo. “Qué más se puede pedir?”- escribe Carrasco. “Para los mallorquines, en cambio, la cosa cambia.” Según el antiguo guardia civil, la mallorquina ha sido siempre una sociedad encerrada en sí misma, un tanto claustrofóbica, poco menos que asfixiante. “Esto es una isla”, recuerda. “Y eso imprime carácter”. Carrasco describe un grupo humano muy conservador, jerarquizado y endogámico, un mundo dominado por terratenientes agrarios que, durante siglos y siglos, hasta hace un par de generaciones, permaneció casi en la Edad Media, inmovilizado en el tiempo. “Esta estructura tradicional, caciquil, es la que determina el rasgo que define la sociedad mallorquina”, señala Carrasco. “La corrupción. Este es un sitio acostumbrado a ella, aquí, desde hace ochocientos años, la corrupción no es una cosa excepcional, es la forma natural de vida, los mallorquines han convivido con ella desde siempre. Y eso explica muchas cosas.”

“¿A dónde voy a parar con todo esto?”, continúa Carrasco, justo cuando Melchor empieza a intuirlo. “Voy a que Mallorca es el sitio ideal para que Mattson haga lo que está haciendo sin que nadie le incordie. A lo mejor él lo eligió por eso, no lo sé, es posible, al fin y al cabo conoce la isla desde que era un crío, y dudo mucho que se atreva a hacer en su país o en Estados Unidos lo que está haciendo aquí. O quizá sí se atreví, no lo sé ni me interesa. En fin. El otro día le dije que el cliché de que todo el mundo tiene un precio es la pura verdad, ¿se acuerda? Pero lo que no le dije es que en Mallorca esa es una verdad ancestral, una cosa metida en la mentalidad de la gente, y que todo el mundo está acostumbrado a convivir con ella. Para colmo, Pollença es un sitio pequeñito y aislado en un rincón de la isla, con un puesto de la Guardia Civil pequeñito y aislado que depende de un juzgado pequeñito y aislado... En resumen, pan comido para Mattson.

“Por eso le decía que este hombre, aquí, está completamente blindado. Es muy posible que fuera de aquí también lo esté, ya le expliqué que por esa casa pasa gente muy importante, y que Mattson los graba a todos, así que es probable que pueda chantajearlos a todos. Casi seguro. Pero aquí en Mallorca está acorazado, y esta coraza es la que nosotros tenemos que romper.”

 

Fragment d’El castillo de Barbazul de Javier Cercas- tercera entrega de la trilogia Terra Alta- Colección Andanzas de Tusquets- 2022

 

Malauradament, la corrupció a la que fa referència el personatge de Carrasco a la novel.la de Cercas no esquitxa només ciutats com Pollença o Palma de Mallorca. La corrupció ens envolta per tot arreu. Allà on conviuen humans la corrupció no triga a fer-se un lloc destacat i s’empodera amb una força que desferma qualsevol intent de fer-la desaparèixer.

Barbablava és el protagonista d’un conte que Charles Perrault va escriure al 1697, que més de dos segles després va inspirar al compositor Béla Bartók per crear l’òpera El castell de Barbablava, el llibret de la qual fou escrit pel seu amic, el poeta Béla Balázs. A l’obra només apareixen dos personatges: el duc Barbablava i Judith, la seva quarta esposa.

La primera vegada que ella acudeix al castell vol obrir totes les portes per tal que entri la llum. Amb certa reticència per part del seu marit, Judith obté les claus de les set portes misterioses que romanien tancades. Darrere de la primera descobreix una cambra de tortura que guarda els turments del propi Barbablava. En obrir la segona es troba amb un dipòsit d’armes que són les que utilitza l’home en la seva lluita diària per la vida. A la tercera es meravella amb un tresor, però de seguida adverteix que totes les joies estan tacades de sang i entén que l’home no pot aconseguir res en aquesta vida sense fer mal. Darrere de la quarta porta s’obre un jardí magnífic, però se n’adona esgarrifada que la terra d’on creixen els arbres i les flors està amarada de sang. La cinquena porta amaga un ampli paisatge d’on sorgeix una llum encegadora, però s’estén un núvol per sobre que projecta unes ombres tenebroses tenyides de sang. En obrir la sisena porta la sorprèn un mar conformat per les llàgrimes, els dolors secrets de tota una vida. Però, com si no hagués tingut prou amb les anteriors decepcions, Judith insisteix en obrir també la setena porta i és així com descobreix a les dones anteriors del seu marit: les amants del matí, del migdia i de la tarda. Llavors Barbablava li posa un mantell ple d’estrelles i una diadema de nit, i la situa a la fila de les seves predecessores, quedant-se ell tot sol, tal com ho havia estat sempre.

El Barbablava de la novel.la de Cercas és un magnat multimilionari que, de cara a la galeria, va de filantrop per la vida, però de portes endins es dedica a comprar tot el que li interessa al preu que sigui per tal de tenir contents als seus poderosos amics i valdre’s després d’aquests detalls amb ells per aconseguir metes encara més ambicioses. Quan l’objecte d’aquestes compres és la vida d’un altre ésser humà es traspassen totes les línies vermelles. Més quan es tracta de menors a qui s’enganya amb el pretext d'invitacions a festes molt exclusives. Quan, per satisfer les fantasies sexuals de quatre degenerats, s’ha de destruir emocionalment a persones vulnerables que encara no tenen consciència del que volen o deixen de voler, no hi ha excusa ni perdó possibles.

Mirar cap a un altre costat, silenciar el que sap tothom posant cara de póker i arxivar denuncies en calaixos a canvi d’uns quants diners no pot esdevenir de cap manera el procediment a seguir cada vegada que una nova víctima desapareix en mans d’aquestes màfies. Per molt sanguinaris que siguin un magnat dels negocis o el governant d’un país que invadeix un altre amb els seus tancs i les seves bombes, només són dos homes a qui mai de la vida se’ls hauria d’haver proporcionat tant de poder. El poder que tenen el tenen per tots aquells altres que callen i aplaudeixen els seus deliris i delictes, parant la mà pel darrere per cobrar-se el seu silenci i la seva complicitat. La veritable mare de totes les guerres i de totes les màfies és la fastigosa corrupció que acaba podrint tot el que toca.

 

Estrella Pisa