Rodes, la filla del sol

 

Una de les set meravelles del món antic era el Colós de Rodes, una gegantina estàtua de bronze que representava al déu Hèlios, patró de l' illa de Rodes. Construïda al 282 a. C. per l’escultor Cares de Lindos, la seva alçada era d'uns trenta quatre metres i es pensa que en grandària hauria estat l’equivalent a l’actual estàtua de la llibertat a Nova York, tot i que la plataforma sobre la que s’elevava era més baixa. Fou erigida per a celebrar la victòria ròdia al 304 a. C. sobre Demetri I, rei de Macedònia conegut pel sobrenom de Poliorcetes, “l’assetjador de ciutats”.

Malauradament, el Colós de Rodes només es va mantenir dempeus durant cinquanta sis anys. Al 226 a. C. l’illa va patir un terratrèmol i l’estàtua es va trencar pels genolls, caient a terra. El rei Ptolomeu III es va oferir a pagar la seva reconstrucció, però els rodis van consultar l’oracle i el veredicte d'aquest els va fer pensar que havien ofès al déu Hèlios i van declinar l’oferiment del rei. Les restes de l’estàtua van romandre a terra durant més de vuit segles, atraient la curiositat de  tota mena de viatgers per la impressionant magnitud dels fragments trencats. L’historiador Plini el Vell destacava que ben pocs homes podien voltar amb els seus braços el dit polze caigut per terra i que cadascun de la resta dels dits era més gran que qualsevol estàtua.

 

Il.lustració de Martin Heemskerck (segle XVI)

Gillian Bradshaw, reconeguda autora anglesa per la seva novel.la El far d’Alexandria, és una apassionada de la història antiga i es va inspirar en aquesta estàtua desapareguda per recrear la trama de Rodes, la filla del sol.

Ambientada a l’any 246 a. C., la història comença amb el rescat de Dionísia, una de les favorites del rei de Síria, per part d’un vaixell de guerra de la república de Rodes que navega per tot el Mediterrani combatent la pirateria. Aquesta proesa per part dels rodis pot ser el detonant que faci esclatar una guerra entre els tres imperis que envolten l’illa de Rodes: Egipte, Síria i Macedònia.

Les guerres existeixen des que existeixen les persones. Potser perquè ens perden les formes i descuidem massa sovint el fons de tot plegat. Ens poden la ira, la set de venjança, el sentit del deshonor, la vergonya, la ràbia i l’enveja. Podríem resumir-ho en que no suportem perdre. I, de vegades, per tal de guanyar un bé més important, hem d’aprendre a cedir, a deixar que els altres guanyin petites batalles.

Si repassem la història veurem que moltes de les guerres que han resultat més cruentes i devastadores per les poblacions que s’enfrontaven es van lliurar a conseqüència d’un embolic de faldilles, o d’una traïció entre germans, o d’un acte de bona fe que l’altra part va interpretar com un insult. El cas és que ens costa molt poc als humans treure tota l’artilleria i tirar pel dret. Com si una vida no mereixés molt més respecte. Però preferim arriscar-nos a perdre-la o a convertir-nos en assassins abans d’intentar substituir les armes per les paraules que ens podrien ajudar a entendre l’altra part.

- Mi padre dice que bajaste una colina tan alta como la Acrópolis corriendo con una flecha clavada en la espalda.

-No sé si aquella colina era tan alta.

Anaxipo frunció el ceño.

-¿Cómo pudiste hacerlo? Yo, una vez, me tuve que perder la carrera de la escuela porque me hice un corte en la rodilla.

Isócrates estaba fascinado.

-Tenía unos piratas detrás que me estaban disparando. No quería que me matasen. Por eso lo pude hacer.

El muchacho se quedó mirándolo.

-¿Cuántos piratas?

-No los conté. A decir verdad, ni siquiera los vi. Estaba demasiado ocupado en correr.

-Entonces, ¿cómo sabes que eran piratas?

-Me crucé con uno de ellos justo antes de empezar a correr.

-¿Y por qué no luchaste?

Por un instante, Isócrates se sintió ofendido, entonces, se dio cuenta de que él, a la edad del chiquillo, tampoco lo habría entendido. Que le disparen a uno en la espalda mientras huye es el sino del cobarde... pero todo el mundo trataba la herida como algo de mucho honor.

-La primera vez que vi a aquel pirata- dijo-, salió huyendo todo lo rápido que su barco podía remar. Eso no lo convierte en un cobarde. Su barco no estaba a la altura del nuestro y, si hubiéramos luchado, él y todos sus hombres habrían muerto. Pasó lo mismo cuando me lo volví a encontrar, sólo que se habían invertido las tornas. Yo estaba solo y desarmado, él tenía amigos y armas. A veces, lo único que se puede hacer es correr, y la mayor aspiración que queda es escapar.

Anaxipo se lo pensó.

-¡Qué cobardía, un grupo de gente atacando a un solo hombre desarmado!

Isócrates meneó la cabeza con impaciencia.

-No es más cobarde que atacar a un barco de cincuenta remos con una trihemiolia! No fue una lucha. Él no quería ganarme, quería matarme. Si me hubiera perseguido él solo, no habría sido una cuestión de valentía, habría sido una estupidez porque, para mí, habría sido más fácil escapar. Aquello fue una derrota para él, y una victoria para mí.

Aquellas palabras le hicieron sentirse mejor. Tomó consciencia de que algún rincón oculto de su mente estaba de acuerdo con el punto de vista del muchacho. Había huido dejando a su enemigo a salvo, bajo la protección de la reina. Sin embargo, estaba seguro de que Andrónico no veía aquel encuentro como una victoria.

Anaxipo puso toda su atención en aquello.

-Como cuando Demetrio el Asediador de Ciudades atacó nuestra ciudad- se decidió a decir-. Nosotros no le ganamos. Pero, al fracasar el asedio, él perdió.

-¡Eso es!- concordó Isócrates, complacido por la comparación.

-Es como nuestra república- dijo Aristómaco.

Isócrates no se había dado cuenta de que estaba allí, y levantó la mirada sobresaltada para encontrar al trierarca sonriéndoles desde la puerta.

-No podemos vencer a un rey- prosiguió el trierarca-, pero si él no nos vence a nosotros, nosotros ganamos.

 

Fragment de Rodas, la hija del sol, de Gillian Bradshaw- 2010- Ediciones Pàmies.

Llegir història ens fa descobrir que seguim sent els mateixos ignorants de tota la vida, malgrat el que se suposa que hem evolucionat. De què ens pot servir viatjar a l’espai si no som capaços de viatjar a la ment i al cor de les persones que ens envolten? Conquerir nous planetes, amb quin propòsit? Repetiríem el que vam fer als continents americà i africà i després tornaríem a la terra carregats amb els tresors que els hauríem espoliat als extraterrestres? I, si trobéssim resistència, ficaríem els nostres tancs a les naus espacials i ens marcaríem un Putin per l’espai, arrasant tot el que ens vagi sortint al pas?

Ens queda molt per arribar a ser humans. Potser mai hem deixat de ser micos amb aires de grandesa. Els animals més perillosos de la fauna que pobla una terra que ens estem carregant per la tossuderia de no voler entendre’ns entre nosaltres.

 

Estrella Pisa.