La filla del camí

 

Si per a qualsevol persona de qualsevol cultura ja resulta difícil trobar el seu lloc al món, quan es tracta de persones que són el fruit de dues cultures diferents, aquest camí encara es complica molt més. Perquè, malgrat que volem creure’ns i fer creure als altres que tots som molt oberts i molt tolerants amb la diversitat cultural, a l’hora de la veritat, no sempre aconseguim donar la talla i acabem caient en tòpics i en mostres de racisme que ens haurien d’avergonyir a tots plegats, però el que fan en realitat és normalitzar-se, com si no poguéssim adoptar postures més encertades que no fessin sentir a ningú com si no tingués arrels pròpies o en tingués més de les permeses.

Ser fill de pare negre i de mare blanca o de pare blanc i de mare blanca no ha de ser gens fàcil de pair per a cap nen, independentment de si viu a un país europeu o a un país centreafricà. Per molta bona voluntat que hi posin els pares, al seu voltant, aquesta criatura sempre trobarà qui l’assenyali i qui li recordi que no és cent per cent europeu ni cent per cent africà. No se’l considerarà d’enlloc, però en canvi, mai mancarà qui li recomani que “se’n torni al seu país”. A quin país pots tornar quan no has marxat mai d’enlloc perquè has nascut aquí i mai no t’has mogut d’aquí?

De vegades els humans tendim a ser tan insuportablement idiotes que continuem jutjant per l’aspecte dels envasos en comptes de per allò que contenen. Comprem per les marques dels productes i no per la qualitat real dels aliments, la roba, les sabates o els cotxes que consumim. Ens enamorem de l’aspecte físic de les persones, del color de la seva pell, de l’edat que aparenten, de la fe que professen o del partit polític a qui voten. I generalitzem molt més del que desitjaríem admetre, ficant a tothom al mateix sac i aixecant murs d’incomprensió davant de tot el que considerem una amenaça sense dignar-nos, primer, a comprovar quines són les intencions reals d’aquests que considerem nouvinguts.

Feia temps que tenia ganes de llegir la primera novel.la de l’escriptora i periodista Lucía A. Mbomío i he d’admetre que m’ha resultat encara més sorprenent i enriquidora del que sospitava.

 

 

Sandra, la protagonista d’aquesta brillant novel.la és una periodista de pare equatoguineà i de mare espanyola. Tot i créixer envoltada de persones blanques i de rebre la mateixa educació que elles, no aconsegueix sentir-se una més, perquè mai no falta qui fa preguntes estúpides sobre el seu cabell, sobre la seva pell o sobre el seu país de procedència. No entenen que pot tenir la pell negra i ser tant espanyola com la resta. Gràcies a la comunitat africana amb qui el seu pare mai no deixa de tenir contacte i a unes colònies que gaudeix cada any amb la seva germana, la Sandra també té companys i amics negres amb qui comparteix les seves coses. Però, quan és entre ells, tampoc aconsegueix sentir-se una més, perquè ella és la única que es considera una barreja de dos mons. Els altres són fills d’emigrants o tenen als pares al país d’origen i van arribar a Espanya sols, bé fugint de la guerra o buscant una oportunitat per a estudiar o per tractar-se una malaltia. Però ella ha nascut a Espanya i la seva mare és espanyola.

La relació de la Sandra amb els nois també és complicada, tant si es tracta de nois blancs com de nois negres. Els blancs la fan sentir com una rara avis, un ésser exòtic a qui no saben ben bé com tractar. Els dos negres amb qui ha mantingut relacions importants tampoc la fan sentir bé, perquè el que va conèixer estudiant a Portugal sembla tenir altres prioritats i no dubta a acusar-la de distreure’l dels seus veritables plans i el que coneix durant la seva estada a Guinea és un noi que ha tornat a Bioko després de més de quinze anys vivint, estudiant i treballant a Espanya, que no desaprofita l’ocasió de titllar-la d’espanyoleta ingènua cada cop que ella intenta fer-li veure allò que ell no vol veure.

El cas és que, des de molt jove, la Sandra no ha deixat d’indagar en les seves arrels, iniciant un camí llarg i ple d’entrebancs i de contínues decepcions. Però mai no s’ha rendit. És una dona forta i té molt clares les seves línies vermelles. Potser no sap qui és, però sap perfectament qui no vol ser. Per això continua fent camí, atrevint-se a anar tancant etapes i a no mirar enrere. Pels negres és una blanca més, pels blancs és una negra més. Com una mateixa pell es pot interpretar de forma tant diferent a una cultura o a una altra?

La pell mai ens hauria de definir com les persones que som o deixem de ser, però és el primer que veuen de tots nosaltres i per ella som jutjats sense contemplacions. A una banda del món o a les seves antípodes, tots estem exposats als prejudicis inútils i a les etiquetes que acaben dinamitant tants ponts d’entesa. El racisme no és un delicte que només cometin els europeus contra els africans o contra els europeus que han decidit viure a Àfrica. També el comenten els africans contra els europeus i contra els propis africans que han decidit viure a Europa, perquè deixen de veure’ls com els seus, per veure’ls com uns “nous rics” encara que siguin tan pobres com ells.

 

 

Aquí no vinieron solo a llevarse las materias primas, el cacao o la madera. Nos dijeron que lo que considerábamos que era una religión, en realidad era superstición; que nuestras lenguas eran dialectos; que lo que encontrábamos bello era feo; que nuestras manifestaciones artísticas eran artesanía, y que lo bueno era malo y lo malo bueno, creando cismas importantísimos entre generaciones. Tu propio padre despreciaba a tu abuelo por considerarle “alguien atrasado que curaba con hierbas”- dijo cambiando el tono e imitando a Antonio.

-Si te soy franca, nunca me habló mucho de él. ¡Y mira que nos ha contado cosas de gente de Guinea! Es como si el abuelo no hubiera existido.

-¿Lo ves? Los guineanos no nos queremos. ¡Maldita colonización!- exclamó levantándose del sofà.

 

***

 

Cometió el error de regalar su amor a aquel rincón africano por adelantado, como una adolescente que encierra su nombre en un corazón con el de un chico al que solo ha visto en el patio del instituto. Eso era lo que les pasaba a las desarraigadas, porque buscan plantarse solas lejos de las ciudades en las que nacieron. Necesitan hundir sus raíces, que flotan debido a que nunca pudieron atravesar un suelo duro, seco y estéril. Por eso, ingenuas, hablan de vueltas que en realidad son idas, y devienen en los puentes volados que deberían atravesar el estrecho de Gibraltar. Pero también se convierten en el agua que separa a los dos continentes y, como tal, tratan de encajar entre dos orillas cercanas que distan una eternidad.

 

***

 

Había “vuelto” a un lugar que quería hacer suyo y que, no obstante, aún no le pertenecía. “Tiempo”, se decía, “tiempo”, y luego ella misma se replicaba y se preguntaba si era normal tener que forzar una pertenencia que tal vez no le correspondía. Desconocía cuál era su sitio, su lugar en el mundo, más allá del camino que andaba y desandaba, hasta dejarlo romo y desgastado. Lo transitaba, a veces con fuerza y otras destrozada. Lo atravesaba, a ratos seducida y a ratos rechazada. Y llena de cicatrices, del amor y de la rabia, seguía en busca del espacio en el que sentirse a gusto y propia, no ajena. Le frustraba y le parecía estimulante al mismo tiempo, era causa y consecuencia de ese errar eterno.

 

Fragments d' Hija del camino, de Lucía Asué Mbomio Rubio- Penguin Random House Grup Editorial- 2019

La realitat és que la diferència sempre ens acaba trencant els esquemes i s’imposa la por per sobre de tota la resta. La por a canviar d’opinió, a entendre realitats que potser sigui millor no explorar, a abandonar una zona segura per un camí que desconeixem d’entrada cap a on ens pot portar. I, per tal d’evitar-nos nous maldecaps, optem per la via ràpida, separant la vida entre blancs i negres, bons i dolents. Però no ens adonem de que sempre hi ha gent que es pot quedar al mig de dos mons oposats, sentint-se a una terra de ningú. Aquests fills de dues cultures haurien de ser considerats ponts d’unió entre mons que haurien d’aprendre a entendre’s i no desterrats de tot arreu, condemnats a fer un camí infinit buscant-se a ells mateixos.

 

Estrella Pisa