Les hereves de la Singer

 

És un fet que l’esperança de vida a les societats dels països més avançats ha anat creixent en les darreres dècades i que cada cop és més freqüent que molts nens puguin arribar a conèixer als seus besavis i fins i tot als rebesavis.

La millora de les condicions de vida, la bona alimentació, la higiene, els avenços en medicina, la conscienciació en la necessitat de fer exercici i el canvi en la forma d’entendre la vida són factors que han contribuït en aquest increment de l’esperança de vida. Malauradament, també hi ha massa gent jove que es queda pel camí degut a malalties com el càncer, quadres degeneratius, cardiopaties o pandèmies com la del covid-19. Però el cas és que mai abans havíem conegut tants centenaris com ara i tampoc mai abans la gent arribava a determinades edats considerades crítiques amb tan bona forma física i mental.

Quan ens trobem amb famílies on es reuneixen periòdicament fills, pares, avis i besavis, els temes de conversa poden arribar a ser interminables i cada generació interpretarà d’una manera ben diferent els fets que recorden. Som fills de les nostres famílies, però també de l’època en la que hem nascut, dels fets que hem viscut en primera persona i dels problemes que ens ha tocat resoldre per nosaltres mateixos.

A la novel.la Las herederas de la Singer, Ana Lena recrea la història d’una d’aquestes famílies on conviuen la besàvia Aurora, l’àvia Àgueda, la néta Ana i la besnéta Alba. Quatre dones ben diferents que, a la vegada, tenen masses coses en comú. D’entrada, els noms de les quatre comencen per A i els de dues d’elles tenen el mateix significat.

Una història de lluita per sortir endavant després dels abusos patits, de vegades a mans d’aquells que, se suposava, més les haurien d’haver protegit. Una història de resiliència i de contínues reinvencions per a seguir sent elles mateixes. Curiosament, al voltant d’elles, sempre hi ha una màquina de cosir, que va ser l’element amb el que es van guanyar la vida les dues primeres dones de la família, però també la dipositària d’un dels secrets més foscos de la família.

Cuando vi las dos rayitas rosas en mi baño de la residencia de estudiantes, me temblaron las piernas. Me sentí demasiado joven para ser madre, pero eso me preocupaba menos que el hecho de que Carlos se lo tomara mal.

Ese fin de semana, mientras cenábamos en un italiano, respiré hondo y se lo solté como si fuera una buena noticia. Él no pensó lo mismo.

-No me jodas, Ana, no me jodas.

Cuando me planteó la opción de no tenerlo. Pensé que se había arrepentido de casarse conmigo.

-Pero si nos vamos a casar.

-Por eso mismo. Primero la boda y después los niños.

-¿Tan malo sería hacerlo al revés? ¿Y si adelantamos la boda?- pregunté por dar opciones.

-¿Tú sabes lo que cuesta reservar fecha en los Jerónimos? Es una boda, ya está anunciada, no se cambia el día.  Las cosas no se hacen así. No es momento de tener un hijo.

-¿Tú me quieres?- le pregunté una y otra vez.

-Claro que te quiero, voy a casarme contigo. Y vamos a tener hijos. Pero después, una vez casados.

Me negué a abortar. Él insistió en que era lo mejor y en que tendríamos hijos más adelante. Llegó incluso a culparme del embarazo. Pero ni por esas cedí.

Carlos esperó veinticuatro horas antes de contárselo a Paloma, mi futura suegra, que me cogió a solas en el club ese domingo y no se anduvo con paños calientes.

-Si ese niño nace, tú no te casas con mi hijo. Elige. Pobre, sí. Pero pobre y con un niño, que parece que has ido a pillar a mi hijo como una fulanilla de tres al cuarto, no. Carlos no se va a casar con una madre soltera. Tú te casas de blanco virginal. Que aunque nadie asume que las novies con vírgenes, tampoco quieren ver correteando por la Iglesia la prueba viviente de que no lo son. Cuando te cases, ya tendrás todos los hijos que quieras.

Fue ella la que me llevo a la clínica a abortar. Después de la intervención estuve tres días en su casa, hasta que se cortó la hemorragia. No me encontraba mal, solo un poco débil, pero emocionalmente agotada. Cada mañana me convencía de que había tomado la mejor decisión, que era lo único que podía hacer sin destrozar mi futuro, pero cada noche me asaltaban las pesadillas de un bebé que me llamaba mientras se desangraba, y yo, allí parada, lo miraba sin moverme hasta que mi hijo dejaba de gritar y entonces me despertaba. Me sentí muy sola aquellos días. Jamás se lo conté a mi madre. Lo que sí hice fue echarla de menos. Deseaba estar en mi casa, en mi cama, y que ella cuidara de mí.

Poco a poco las pesadillas me dieron tregua. Me olvidé del hijo que no tuve, o al menos no me permití pensar en él, y me concentré en la boda y en la vida de ensueño que me esperaba al lado de Carlos. Por un tiempo me ilusioné y fui feliz, aunque las pesadillas volvieron años después, cuando perdí al primer hijo que parí y mi propia culpa me hizo creer que Dios me castigaba por el aborto.

 

Fragment de Las herederas de la Singer d’Ana Lena Rivera- Grijalbo- 2021

Fins a quin punt és lícit que, per protegir al seu fill d’un possible escàndol, una mare hagi d’obligar a una altra mare a desfer-se del seu fill, que també és el nét de la primera?

Quin valor té la vida per a aquestes persones que es creuen per sobre del bé i del mal i es convencen de que, anant a missa i recaptant fons pels fills de les famílies més vulnerables ja tornen a deixar impecable la seva reputació davant d’un Déu a qui utilitzen a la seva conveniència?

El fragment de la novel.la relata uns fets que no van passar durant la dictadura d’en Franco, sinó en plena democràcia, ja a la dècada dels noranta. A aquesta època moltes parelles convivien i tenien fills sense casar-se i ningú ho veia malament, tret d’aquestes persones que sempre han viscut de cara a la galeria, cometent exactament els mateixos pecats que la resta, però amagant-los amb una habilitat extraordinària.

La novel.la de l’Ana Lena és plena d’aquesta doble moral que tant ha fet patir i continua fent patir a tantes persones.

Tant ens costa anar de cara, dient les coses pel seu nom, assumint les conseqüències del que hem fet i deslliurant-los de les culpes que no ens corresponent?

Tant ens costa valorar-nos una mica més, respectar els nostres propis sentiments i dir que NO una, mil i les vegades que calgui quan algú intenta imposar-nos unes directrius amb les que no combreguem?

De vegades tot seria molt més senzill si, abans de llançar-nos a perseguir una meta determinada, ens aturéssim un moment i ens preguntéssim si aquesta meta és més important que nosaltres mateixos? Potser així tindríem més clares les línies vermelles que mai hauríem de consentir traspassar per tal de no perdre’ns pel camí.

 

Estrella Pisa.