El jardí de vidre

 

Des de la nostra òptica occidental ens agrada defensar el dret dels nens a ser nens. A sentir-se protegits dins i fora de casa seva, a poder jugar lliurament amb altres nens, a poder anar a l’escola, a tenir uns pares que els estimin i que vetllin pel seu benestar i treballin per garantir-los un futur en condicions.

De fet, la celebració del “Dia Internacional del Nen” fou proclamada per primera vegada a Ginebra al 1925 i, des de llavors, es celebra el dia 1 de juny a la majoria de països. El seu origen el trobem en la preocupació sobre la necessitat de protegir als infants que es va començar a generar després de la Primera Guerra Mundial, i entre els seus precursors podem trobar la fundadora de Save the Children, qui en col.laboració amb la Creu Roja, va impulsar la Declaració dels Drets del Nens.

Al 1954, l’Assemblea General de les Nacions Unides va recomanar que s’instituís a tots els països un “Dia Universal del Nen”, aprovant-se els drets dels nens al 1959 i celebrant-se la Convenció sobre els Drets del Nen al 1989.

Cada país del món va triar una data concreta per celebrar aquesta diada. Espanya va escollir el 15 d’abril.

De cares a la galeria, tothom sembla tenir molt clars aquests drets fonamentals dels nens i ningú gosa verbalitzar en veu alta arguments que els contradiguin, però de portes cap a dins, sabem que aquests drets es vulneren més sovint del que ens pensem. Només hem d’escoltar les notícies cada dia per descobrir les atrocitats que alguns adults arriben a cometre contra els propis fills. Podem trobar des de mares que són capaces de llençar el nadó que acaben de parir a les escombraries, com pares que, per no saber gestionar la separació amb la mare o amb el pare, opten per matar als fills en comú per després llençar-se per la finestra o per fer veure que han desaparegut i no tenir cap problema en fingir que participen de la recerca i de la preocupació. La ment humana pot arribar a ser molt perversa i els nens sempre són un objectiu massa llaminer.

Créixer en un ambient familiar tòxic, on ets testimoni de maltractaments d’un progenitor cap a l’altre o d’un continu enfrontament violent entre els dos, no ha de ser fàcil per a cap nen. Tampoc ho ha de ser créixer en condicions de precarietat, arribant a passar gana i moltes altres necessitats. Però encara hi ha situacions pitjors, com ara la que viuen els nens que acaben a un orfenat i s’hi passen anys entre els seus murs, sense haver conegut mai els pares ni conèixer el motiu pel qual els van abandonar.

L’escriptora moldava Tatiana Tibuleac ens relata la dura infància i adolescència que va viure la protagonista d’El jardín de vidrio, la seva segona novel.la.

Tots tenim el costums d’idealitzar tots els moments de la vida que considerem importants. Així, ens agrada imaginar-nos la maternitat com un temps feliç, amb fills perfectes, jugant al mig d’un jardí perfecte, caminant cap a un futur carregat de bones promeses. Però després la realitat ja s’encarrega de fer-nos tocar de peus a terra i de treure’ns de les nostres errades. Els nens no sempre acaben sent angelets i els jardins, de vegades no contenen plantes ni flors, sinó ampolles de vidre que cal rentar a consciència per treure-les la porqueria que contenen.

Molts dels nens que acaben als orfenats són adoptats de molts petits per famílies que no poden tenir fills o que, després d’assegurar-se la seva descendència biològica, opten per adoptar una altra criatura. Però sempre hi ha algun d’aquests nens que veu com van desapareixen tots els seus companys i a ell no el tria cap família. Això li crea una inseguretat afegida a la que ja arrossega des del moment del naixement i l’exposa a perills cada cop més terribles. Perquè no tota la gent que treballa a aquesta mena d’institucions actuen de bona fe i molta se n’aprofita de la desgràcia d’aquestes criatures per vulnerar els seus drets i abusar de la seva innocència. Malauradament, aquesta realitat també continua fent-se un espai a les notícies.

A la protagonista d’El jardín de vidrio li arriba el moment de l’adopció quan ja té set anys i masses records del que fins a aquell moment ha estat la seva vida. Una vida en la que s’ha sentit no estimada i no mereixedora de res. La notícia de que tindrà una mare que la cuidarà i li procurarà tot el que li ha faltat fins aleshores l’omple d’esperança, però no trigarà a adonar-se de que la vida fora de l’orfenat no serà, precisament, cap camí de roses.

Amb el temps descobrirà que la dona que li fa de mare no la va adoptar, sinó que la va comprar per tenir algú que l’ajudés a fer més diners, a base de fer-la treballar sense descans, entre les escombraries.

Tota la novel.la, narrada amb un estil molt personal, és una reivindicació d’aquests drets de la infància tan vulnerats, però també dona molta importància a la llengua que considerem la pròpia. La llengua en la que vam aprendre a parlar, en la que vam sentir els nostres primers contes.

A la protagonista de la novel.la no només la van privar dels propis pares. També van intentar treure-li la pròpia llengua, imposant-li la llengua russa.

Quan ens treuen les arrels i ens imposen una altra llengua i una altra cultura, què ens pot quedar d’originals?

Quan omplim tot l’espai del nostre jardí d’ampolles de vidre que després intercanviem per diners, podem esperar que a la primavera continuïn florint els rosers?

Només floreixen l’avarícia, els mals pensaments, l’angoixa, la sensació de no ser d’enlloc, de no estimar ningú, de no saber qui som.

 

Estrella Pisa.

 

A Miguel Ángel Díaz, qui em va descobrir aquesta joia a través del seu blog letrasprestadas-clubpickwick.blogspot.com