La ciutat fantasma

 

A l’hora d’obrir la nostra ment a altres realitats que no tinguin massa a veure amb les nostres rutines diàries tenim moltes opcions: podem dedicar un temps a caminar, a practicar l’esport que millor ens faci sentir, a quedar amb amics per a fer el toc, a prendre el sol a la platja o a viatjar per conèixer altres parts del món. Però no ens podem oblidar de les possibilitats que ens brinda la cultura: els llibres, la música, el teatre, la dansa, el cinema, la pintura, l’arquitectura o l’àmplia varietat de museus que podem visitar.

El fet d’aprendre a llegir fa que la nostra realitat s’expandeixi en totes direccions, podent arribar a esdevenir infinita. Doncs els llibres no s’acaben mai i cadascun ens aporta idees noves, històries que per molt que ens puguin semblar calcades d’altres històries que hem pogut llegir abans, mai s’expliquen de la mateixa manera i aquest fet fa que ens despertin emocions completament noves.

Si el contingut d’una història és important, la forma que trien els autors per a explicar-la acaba sent determinant a l’hora de que aquesta arribi als lectors i aconsegueixi connectar amb ells.

Vaig començar a llegir a Victoria Álvarez amb la seva novel.la Hojas de dedalera, en la que narra les aventures i desventures d’una mèdium i part dels seus personatges són ànimes en pena. En començar a llegir La ciudad de las sombras, primera part de la trilogia Helena Lennox, tenia la intuïció de que també em trobaria amb històries d’ultra tomba, però no ha estat així.

 

Aquesta vegada la trama de la novel.la transcorre entre Egipte, Londres i la Índia i està ambientada a la dècada dels anys vint del segle passat. Helena Lennox és una noia de disset anys que acompanya als seus pares arqueòlegs en els seus treballs d’excavació a Egipte. La seva vida no pot ser menys convencional i, quan els pares decideixen tornar a Londres, amb la intenció d’enviar-la durant un any a un internat suís on la puguin ensenyar a comportar-se com una “senyoreta”, el Museu Britànic els encarrega la missió de viatjar a la Índia a investigar què els ha pogut passar a uns altres arqueòlegs que han desaparegut a Bhangarh. Els pares decideixen fer aquest viatge sols, però l’Helena aconsegueix fugir de la supervisió de l’oncle i la cosina amb qui l’han deixada, per seguir-los fins a la Índia, on la seva vida experimentarà un gir de cent vuitanta graus.

 

Per molt fort que creiem que sigui l’obstacle al que ens enfrontem, ja es tracti d’una persona, de la columna d’un temple o de la porta que es resisteix a obrir-se per permetre’ns accedir a la realitat que ens amaga, només es tracta de descobrir el seu punt més vulnerable per vèncer la seva resistència.

La protagonista d’aquesta història té l’habilitat de desfermar als seus adversaris amb la seva naturalitat i el seu esperit de lluita. Tant li és si la persona que té al davant és un príncep com si és un dels seus criats, l’Helena tracta a tothom com a ella li agrada que la tractin: com a una persona. Independentment del seu llinatge o del compte bancari o les possessions que puguin tenir les seves famílies.

Per això li costa tant d’entendre el sistema de castes indi i les supersticions de les que es valen els més poderosos per manipular a la població més vulnerable.

La millor manera de preservar un indret és envoltar-lo de llegendes que inspirin por als pobladors del seu voltant.

La ciudad de las sombras gira entorn al misteri que s’amaga a les ruïnes d’una ciutat que porta més de cent anys abandonada. Tothom que ha intentat explorar-la després de la caiguda del sol ha desaparegut per sempre més sense deixar-hi cap rastre.  Però l’Helena acabarà desvetllant aquest misteri i comprendrà que, moltes vegades, la veritat és molt més senzilla del que ens atrevim a acceptar.

Ens passem la vida creient en històries per a no dormir a l’hora de trobar-li sentit a allò que no acceptem en comptes de dignar-nos a ser més sincers amb nosaltres mateixos i a obrir els ulls de bat a bat quan el que ens està passant pel davant no ens acaba de convèncer.

Els veritables fantasmes no apareixen entre ombres al mig de les ruïnes dels temples o dels palaus abandonats. Els més temibles fantasmes són aquells que tenim empresonats a les dependències més fosques del nostre cervell. La nostra resistència a alliberar-los és la nostra pitjor condemna.

 

Estrella Pisa.