L'illa dels cent ulls

 

Hi ha autors que necessiten escriure cint-centes, vuit-centes o fins i tot més de mil pàgines per narrar una història. Aquestes novel.les que acostumen a tirar tant enrere a aquells que no són massa aficionats a la lectura, a mi personalment em fascinen.

Recordo el primer llibre d’aquestes característiques que vaig llegir. Tenia divuit anys i era un llibre del que a tothora parlaven els meus companys del grup de teatre al que vaig pertànyer durant bona part del 1986. Es tractava d’El senyor dels anells. Cada nit, abans de dormir, devorava les seves pàgines meravellada amb els seus personatges.

Molts anys després em vaig engrescar amb Els pilars de la terra i El món sense fi de Kent Follet i, més endavant, amb les novel.les del mateix autor que van completar la trilogia The Century. Estem parlant d’obres que superen les mil pàgines, però que no se’m van fer pesades en absolut.

Els darrers anys, ha estat en Chufo Llorens qui m’ha conquerit amb aquest tipus de novel.les extenses. Primer amb La llei dels justos i més tard amb El destí dels herois. Dues joies que reflecteixen molt bé la darrera dècada del segle XIX i les primeres del segle XX. Tinc altres obres d’aquest autor pendents de llegir, que de ben segur em captivaran igual.

Però hi ha altres autors als qui no els cal crear tants personatges, ni idear tantes trames ni abastar tant d’espai temporal per explicar les seves històries. Tal és el cas de Mikel Santiago a la seva novel.la curta La isla de los cien ojos.

L’autor té prou amb una seixantena de pàgines per a explicar-nos una història terrorífica que transcorre en pocs dies  i que comença quan, després d’un fort temporal de mar, arriba fins a la costa una petita embarcació amb un cadàver a dins envoltat d’unes misterioses algues que, al llarg del relat, aniran cobrant-se tot el protagonisme.

La novel.la recorda una mica a les d’en Julio Verne. El creador de Viatge al centre de la terra o de Vint mil llegües de viatge submarí es va avançar al seu temps ideant trames que, en els dies en que foren escrites i publicades es consideraven fictícies, però un segle després semblen premonitòries del món actual.

L’illa dels cent ulls també narra una història que, en el moment actual, es pot considerar fictícia, però potser al món del futur la podrien arribar a reinterpretar.

Des que els humans ens movem per la terra, ens hem cregut els reis del mambo i no hem dubtat a sotmetre a totes les altres espècies, tant d'animals com de plantes, ni tampoc a l’hora de destruir molts dels seus hàbitats naturals. Som especialistes de destrossar tot allò que toquem, tant se val si es tracta de muntanyes, de selves, d’oceans o de rius. Per a satisfer les nostres “suposades” necessitats, vulnerem els drets de qui sigui i deixem desprotegides i abocades a l’extinció un munt d’espècies cada any.

Pandèmies com la del Coronavirus ens haurien de servir per a conscienciar-nos de que alguna cosa estem fent malament. Els humans ens hem convertit en una espècie massa perillosa per al planeta Terra. La nostra manera de viure en les darreres dècades ha esdevingut del tot insostenible i els residus que generem estan contaminant tots els ecosistemes i posant en risc la nostra pròpia salut i la de la resta d’espècies.

Si comparem el nostre organisme amb el planeta que habitem, no ens hauria de costar d’entendre que, al igual que quan patim una infecció per un virus o una bactèria el nostre cos es posa en alerta generant més leucòcits que actuen com petits soldats que li planten batalla als invasors, la Terra també es defensa dels despropòsits dels seus pobladors més invasius, tractant de reduir l’excés d’exemplars mitjançant les pandèmies, és a dir, propiciant el creixement exponencial d’aquells organismes o microorganismes que poden frenar la seva dèria de destruir-ho tot.

A la novel.la La isla de los cien ojos, aquest organisme que fa perillar la vida humana no es un virus, sinó una estranya planta que creix molt ràpid i atrapa tot el que troba al seu pas, sotmetent-lo a la seva voluntat i absorbint-lo com si d’un nutrient més del sol es tractés. Aquesta trama, que és fictícia, bé es pot interpretar com una espècie de faula a la qual la protagonista no és un animal, sinó aquesta planta. El sentit de les faules sempre ha estat reproduir comportaments humans en animals per tal de fer-nos veure moltes coses de la nostra naturalesa que ens costa d’admetre, perquè de vegades són vergonyoses.

Si la nostra espècie, havent estat de les darreres de la cadena evolutiva en sorgir a la Terra, ha estat capaç d’arribar fins a on ha arribat i de destrossar el planeta com l’ha destrossat, per què no podem concebre que pot sorgir una altra espècie amb el potencial de provocar la nostra destrucció o, si més no, de desaccelerar el nostre creixement descontrolat per retornar a l’equilibri i la sostenibilitat que ara es troben amenaçats al planeta per l’acció humana?

Abans del 13 de març de 2020, ningú s’hauria imaginat que un virus ens posaria contra les cordes i ens obligaria a aturar-nos. Ningú hauria cregut que una abraçada ens podria costar la vida o la d’un ésser estimat. Ningú hauria pensat que la seva feina diària la podria fer des de casa, limitant els seus contactes amb els companys de l’oficina a reunions virtuals a través d’una pantalla. Però tot això, per surrealista que ens pogués semblar, ha passat i pot tornar a passar en qualsevol moment. Els nens i els adolescents han perdut dos anys de socialització en condicions i la gent gran s’ha sentit més sola i més vulnerable que mai. El resultat de tot plegat és que la nostra vida s’ha virtualitzat a un ritme trepidant. Tots ens hem tornat més desconfiats i ens hem tancat més endins de nosaltres mateixos.

Una trista criatura microscòpica ens ha revolucionat la vida, comprometent la producció industrial, la distribució de mercaderies, la salut del personal sanitari i de serveis i empitjorant la salut mental de les persones més vulnerables.

Si, en el futur, una planta enfiladissa comencés a reproduir-se de la manera en que ho fa la planta autòctona de l’illa dels cent ulls i s’expandís per tot el planeta, quines possibilitats tindríem de sobreviure, de passar inadvertits davant dels seus cent ulls?

 

Estrella Pisa