El visitant

 

Les lletres sempre ens han servit per a comunicar-nos amb els altres, per estendre ponts que connectessin mons diferents. La nostra història com a humans no es podria entendre sense la invenció dels llibres. Gràcies a ells, hem conservat tot el que hem anat descobrint a base de cometre moltes errades que sovint s’han pagat amb les pròpies vides.

Aquest llegat impagable que hem anat heretant generació rere generació ens ha fet cada cop més intel.ligents, però també més lliures. Perquè la persona que llegeix té molta més informació que aquella que no ho fa i, davant d’un intent de manipulació per part d’un govern o d’un exèrcit o de l’empresa per la que treballa, té més recursos per a combatre aquesta manipulació.

Des de temps ben antics, qui més ha tractat d’impedir l’accés dels pobles a les lletres ha estat la religió. Teòricament, les diferents religions tenen en comú una sèrie de dogmes que els seus seguidors han de complir per tal de no ofendre a les divinitats que les han inspirades. Molts d’aquests dogmes són pràcticament idèntics. Però, en canvi, aquestes religions s’enfronten les unes a les altres i totes defensen que el seu Déu és l’únic veritable.

Hi ha un lloc al món on tres de les religions més importants que professen els humans conviuen enfrontant-se cada dia i atacant-se amb bombes, sense aturar-se a pensar si aquests tres Déus dels que parlen no serà, en realitat, un de sol. Aquest indret és Israel, on jueus, musulmans i cristians lluiten per una terra que senten com a pròpia i tracten de fer fora als que consideren indignes d’ella. Curiosament, també va ser a Israel on va començar tot fa poc més de dos mil anys.

Gràcies al meu particular camí de lletres, darrerament estic descobrint molts autors nous. Autors que moltes vegades han d’acabar arriscant-se a auto-publicar les seves primeres obres perquè cap editorial aposta en ferm per ells.

Un d’aquests autors que he descobert recentment és en Jon Vendon. La seva novel.la El visitante m’ha sorprès fins al punt de despertar-me records de moltes tardes de conversa que havia viscut amb el meu pare quan jo tenia 12 i 13 anys. Un any després ell va morir i jo vaig deixar de creure definitivament en Déu. Perquè considerava que, si realment existís, no hauria d’haver permès que un home com el meu pare morís amb només quaranta anys.

Com som els humans! Realment pequem masses vegades de creure’ns el melic del món.

A la novel.la El visitante, el propi protagonista és qui es qüestiona en diferents moments de la trama el mateix: per què ha permès Déu que passés això?

El meu pare, a diferència meva, sí era creient i practicant. Havia estudiat a dos seminaris i el seu destí hauria estat convertir-se en capellà. Però als 16 anys li van recomanar que abandonés aquell camí, potser perquè no el veien prou políticament correcte pel que s’esperava d’un futur home d’església. El meu pare sempre va tenir un sentit de la crítica molt desenvolupat, però en canvi el seu compromís amb Déu era ferm. Es va passar la resta de la seva vida intentant ajudar als altres, pecant d’ingenu una i mil vegades, deixant-se trepitjar per la seva pròpia mare, caient en depressions que el van conduir lentament a una mort prematura. Sempre es va qüestionar molts dels dogmes eclesiàstics, però mai va deixar de creure en la figura de Jesucrist, fins al punt d’arribar a imitar algunes de les seves accions.

Estic convençuda que, si el meu pare fos viu i tingués oportunitat de llegir El visitante, el gaudiria molt. Li hauria encantat la forma com Vendon dibuixa el personatge del Papa Pere II i com inclou al llibre moltes de les cites més cèlebres atribuïdes a Jesús.

El visitante ha arribat a milers de lectors que li han donat un vot de confiança al seu autor i s’han meravellat amb una trama que els ha impactat i els ha deixat amb moltes ganes de continuar llegint més. Així, la seva segona novel.la, El hijo de Caín, també està sent un èxit de vendes, obtenim boníssimes crítiques.

És trist que, per a que et valorin els grans, primer t’hagis d’arriscar a fer el camí tu sol i a enfrontar-te amb tots els paranys imaginables. Només quan sobrevius a aquesta odissea i els demostres que, sense les seves campanyes de màrqueting, has aconseguit posicionar-te on els podries arribar a fer ombra a alguns dels seus patrocinats, és quan es dignen a tenir-te una mica en compte.

El mercat editorial, com tots els mercats, no està exempt d’especuladors, de farsants i d’oportunistes. No sempre els autors que arriben més alt i venen milers de llibres són realment els millors. Són els qui venen més llibres, però quantitat i qualitat no sempre van de la mà. I de vegades, darrera d’un bet-seller, només hi ha una bona campanya de màrqueting que pot no ser totalment obra de l’autor que el signa, sinó d’altres escriptors sense nom a qui es paga per fer la feina.

Sovint hi ha molt més talent, creativitat i passió per les trames que conformen un llibre en un autor que acaba de començar que en un altre que hagi arribat tan lluny que hagi acabat perdent el món real de vista i es cregui per sobre del bé i del mal.

Per a mi un llibre ha de tenir la capacitat d’emocionar-me, de connectar-me amb alguna part de mi mateixa i de qüestionar-me el que sento. Sempre valoro que estigui ben escrit, que l’autor hagi desenvolupat un estil propi i que no perdi el fil de la història anant-se’n per les branques. Però el que més em convenç és la història que m’explica per ella mateixa. Si aquesta no se m’aguanta per enlloc, potser l’acabaré de llegir perquè totes les lletres em mereixen un respecte. Però mai no arribarà a deixar-me empremta en el meu univers mental de llibres que han contribuït a fer-me sentir una mica més lliure.

El visitante no només m’ha re-connectat amb aquelles converses amb el meu pare, sinó que m’ha reafirmat en la creença de que, moltes vegades, Déu és l’excusa que hem trobat els humans per a no entendre’ns entre nosaltres. Déu no és res més que la manifestació de la nostra por a estar sols a l’Univers. Però, de la mateixa manera que l’hem creat en el nostre inconscient col.lectiu, no dubtem a matar-lo cada vegada que ens enfrontem a mort amb els nostres iguals. Si tenim la capacitat de fer el bé i de condemnar el mal quan ens fereix a nosaltres, per què no comencem a canviar el xip i ens determinem a actuar cadascun de nosaltres com si fóssim aquest Déu a qui tant assegurem venerar? Si ens arribéssim a sentir com una part de Déu, seríem capaços de continuar odiant-nos, matant-nos o traient-nos la pròpia vida?

Qualsevol vida humana és el més sagrat que tenim. Atemptar contra ella és no ser digne de cap Déu, ni de cap Terra, ni de cap Cel.

 

Estrella Pisa