Secrets i Solituds

 

He descobert com autora a l’Arantxa Portabales fa molt poc temps, però he d’admetre que les seves lletres i les seves trames m’han atrapat amb una força que fa que no pugui deixar de llegir-la. Tot va començar amb Belleza Roja, una novel.la que em va sorprendre pel fons de la història que conté a dins, però també per la forma tan exquisida com l’Arantxa ens la presenta, cuidant cada detall, dissenyant al mil.límetre l’estructura de cada pàrraf i cada capítol, per aconseguir mantenir-nos amb els ulls esbatanats a l’espera de qualsevol moviment sospitós dels seus personatges.

Després vaig voler llegir la que havia estat la seva primera novel.la Deje su mensaje después de la señal, on la trama és completament diferent i els personatges sorprenen per tot el que s’arriben a guardar per a ells mateixos. Una pràctica que resulta molt més habitual del que ens agrada admetre, doncs en moments delicats, qui més qui menys opta per no dir en veu alta allò que sent de veritat per por al que puguin provocar les seves paraules. I aquesta por és la que no ens permet mostrar-nos com som en realitat ni els permet als altres que els coneixem més enllà de la superfície en la que se senten segurs i còmodes.

Fa només unes hores que he acabat de llegir La vida secreta de Úrsula Bas, la segona part de Belleza Roja. Aquesta novel.la ens retorna als personatges de Santi Abad i Ana Barroso i se centra en la investigació del que primer sembla només un segrest i després esdevé un veritable thriller. Però també té molt de la primera novel.la de l’autora. Tota la trama es desenvolupa entorn de la solitud que senten els seus personatges, de tot allò que donem per fet o per entès i en realitat ens genera tants dubtes que no ens atrevim a posar en paraules.

Mantenir una relació de parella mai no resulta fàcil, perquè els focs artificials dels primers temps s’acaben apagant i el que queda és una seqüència de rutines enllaçades que no sempre satisfan a les dues parts de la mateixa manera. Les persones, per sentir-nos vives, hem d’experimentar canvis constantment, més en un món que cada cop sembla anar més de pressa. Per molt similars que semblin dues persones que decideixen unir-se compartint un projecte de vida en comú, passat un temps, cadascuna evolucionarà cap a una direcció diferent, en funció de les seves noves necessitats. De vegades, malgrat aquests camins diferents, els membres de la parella aconseguiran mantenir-se units, potser amb més distància física pel mig, però connectats en aquells segments de vida en que poden continuar junts i sentir-se a gust. D’altres, en canvi, les distàncies no són només físiques, sinó que esdevenen també emocionals. Aquesta situació és de les més dures que es poden viure en parella: Tenir a la persona que encara estimes al costat, però sentir-la a anys llum de tu. Bé perquè no ens atrevim a dir el que pensem, bé perquè no ens volem arriscar a rebre determinades respostes si traspassem els límits del que es considera políticament correcte, o bé perquè ens hem acomodat a sentir-nos sols i ignorats i ens fa respecte intentar posar-hi remei pel que es pugui trencar si ho fem.

Ens passem la vida mirant cap a un altre costat, fent veure que no ens adonem de masses coses que passen al nostre voltant i enganyant-nos amb allò de “si no en parlem, podem creure que no ha passat”, que tot segueix igual.

 

La vida secreta de Úrsula Bas, per molt intrigant que ens pugui semblar, podria ser la vida de qualsevol altra dona que un dia se sent atreta per una altra persona i decideix viure una aventura al marge de la relació que manté amb el seu marit. Som humans i els focs artificials i les papallones a l’estómac són estímuls massa potents com per a resistir-nos a experimentar els seus efectes. El que no és normal és que algú estigui disposat a matar-te o a segrestar-te perquè decideixes trencar una relació que fa temps que no funciona o per fer-te pagar per culpes amb les que tu no hi tens res a veure.

Les ferides a l’amor propi poden acabar intoxicant tot el nostre univers mental, fins al punt de convertir-nos en el pitjor enemic d’aquells que més ens han estimat. Perquè sovint tendim a interpretar actes o paraules dels altres cap a nosaltres com atacs contra la nostra dignitat, quan en realitat només es tracta de mostres de sentit de l’humor sense cap mena de gràcia o de sortides de to inoportunes, però que no són fruit de cap malícia. Tots tenim la nostra personalitat i el nostre caràcter, però això no hauria de comportar que ens col.loquessin l’etiqueta de “persones non grates” i els nostres actes esdevinguessin imperdonables.

Deixar que la relació que mantenim amb una altra persona s’aguanti per un pont de silenci ornamentat amb paraules superficials és la pitjor manera de continuar estant junts. Mai ens sentirem més sols ni més buits per dins.

Algun crític ha començat a parlar de l’Arantxa Portabales com de la nova dama del crim en castellà. Crec que realment ho és i que ens queda molt de bo per descobrir d’ella. Té una capacitat tremenda d’inquietar-nos sense estendre’s en la descripció de les seves trames més de l’absolutament necessari per captar les imatges que ens vol transmetre. Gràcies a aquesta habilitat seva de fer servir només les paraules justes ens permet imaginar-nos dins de la ment dels seus personatges i tractar d’esbrinar quin serà el següent pas, fet que ens involucra molt més en la trama i ens ajuda a entendre-la millor des de tots els punts de vista dels implicats.

 

Estrella Pisa