L'univers Illumbe

 

Imaginem-nos, per un moment, que despertem amb un mal de cap terrible, i el primer que veiem al nostre costat és el cadàver d’un home que ens mira fixament, estant tots dos estirats al terra de formigó d’una fàbrica abandonada al mig del no res. Poc després, trobem una pedra ensangonada molt a prop d’on ens trobem i ens assalta el dubte de si l’haurem mort nosaltres. Així és com comença la novel.la El mentiroso, de Mikel Santiago. 

 

Aquesta és la primera entrega de la sèrie Illumbe, que de moment compta amb dues novel·les més: En plena noche i Entre los muertos. 

La novel.la negra, d’uns anys cap aquí, està d’enhorabona a tot el nord d’Espanya. El País Basc, Navarra, Cantàbria, Astúries i Galícia estan donant grans autors i autores d’aquest gènere que no deixen de sorprendre’ns amb trames cada vegada més treballades, on les històries ja no es limiten a la investigació dels crims que les han inspirades, sinó que van més enllà i ens mostren els racons més inexplorats de la ment humana.  

Cadascun d’aquests autors ha sabut diferenciar-se de la resta desenvolupant un estil propi que el fa especial i perfectament identificable quan llegim les seves històries. Alguns nudreixen les seves trames amb magistrals lliçons d’arqueologia i història locals, com és el cas d’Eva María Sáenz de Urturi amb la seva trilogia La ciudad blanca. D’altres són excel.lents paisatgistes descrivint al detall la geografia dels magnífics pobles del nord, com fa Ibon Martin amb les novel.les que protagonitzen l’escriptora Leire Altuna o l’ertzaina Ane Cestero. I alguna és capaç de fer de l’assassinat un art, cuidant cada posada en escena, com si d’una obra pictòrica es tractés, com fa l’Arantza Portabales. 

Mikel Santiago, a qui vaig descobrir fa un temps amb la seva novel.la La isla de las últimas voces, que val a dir que no em va acabar de convèncer, va aconseguir atrapar-me des de la primera pàgina amb El mentiroso, i va tornar a fer el mateix amb els personatges d’En plena noche i d'Entre los muertos. 

 

A diferència d’altres trilogies del gènere, aquestes tres novel·les són tres històries completament independents que es poden llegir en qualsevol ordre, però les seves trames succeeixen al poble fictici d’Illumbe que, segons el seu autor, estaria inspirat en Mundaka. 

Una altra característica de les novel.les de Mikel Santiago és que les narra en primera persona, creant una atmòsfera de complicitat entre el protagonista de la història i els lectors.  

Quan ens expliquen una història en tercera persona els autors tendeixen a dibuixar personatges més totalitaris. O són molt bons o són molt dolents. Fem el mateix quan jutgem als altres. No sabem trobar termes mitjans, potser perquè ens costa molt tolerar i arribar a perdonar les errades dels altres. En canvi, quan la història ens l'expliquen en primera persona, ens resulta més fàcil posar-nos a la pell del protagonista, arribar a entendre'l, patir els seus mateixos dubtes, caminar amb les seves pròpies sabates.

A El mentiroso qui ens explica les seves aventures i desventures és un jardiner que té la mala sort de trobar-se en el lloc inapropiat en el moment més inoportú, fet que el converteix en un dany col.lateral necessari per a que algú altre pugui conservar la seva reputació intacta. Descobrir-se en l’escenari d’un assassinat l’obliga a iniciar una sèrie de mentides que, als ulls dels altres, el faran semblar cada vegada més culpable d’un crim que no ha comès. 

A la segona novel.la de la sèrie, En plena noche, el protagonista és un músic famós que torna a Illumbe després de vint anys per assistir al funeral d’un company de la seva banda. Un episodi del passat el va marcar de per vida: l’estranya desaparició de la que era la seva parella, en plena nit, mentre ell era a un cotxe amb ella i la persona que conduïa els havia segrestat als dos després d’haver-los drogat. En un moment de lucidesa, ell va aconseguir fugir del cotxe en marxa, tot i que després va ser atropellat per un altre vehicle, fet que li va deixar com a seqüeles llacunes de memòria. Durant vint anys va ser incapaç de recordar tot el que va passar aquella nit, fins que retorna a Illumbe i, a mida que va redescobrint escenaris i personatges del passat, la seva ment es va obrint i ho acaba recordant tot. 

 

A Entre los muertos, tot comença amb un accident de cotxe que pateix una parella, també de nit. El conductor sembla que perd el control del vehicle en una corba i se surt de la carretera caient entre els arbres per un vessant empinat fins arribar a estimbar-se al fons d’una vall. L’home s’ha fracturat el turmell, però la dona està bé. Ella proposa trucar per demanar ajut, però ell li recorda que potser no és una bona idea que els trobin junts. Ell està casat i ella és la seva amant. Ell és un forense amb molt bona reputació i ella és una ertzaina. Decideixen que el millor és que ella desaparegui de l’escenari de l’accident i torni a peu fins al lloc on va deixar estacionat el seu cotxe dos dies abans, a uns cinc kilòmetres de distància. Al dia següent, ella se n’assabenta de que ell és mort i ha de callar tot el sap. Però no es resignarà a acceptar la versió oficial, que no quadra amb tot el que ella comença a descobrir pel seu compte, indagant entre els morts que a algú li ha convingut oblidar.

Les tres novel.les comencen amb els seus protagonistes obligats a amagar el que saben per por de resultar sospitosos de crims que no han comès. I aquestes mentides, que es van fent cada cop més grans els acaben absorbint fins a arribar a posar-los contra les cordes.

També es dona la circumstància de que els tres protagonistes es coneixen, doncs les novel.les estan interconnectades i, en algun punt de la història dels darrers anys d’Illumbe, han coincidit.  

Res no és el que sembla al principi de cada trama. Potser perquè a la vida real, tampoc res no és el que pensem quan acabem de conèixer a una persona. De vegades veiem en els altres el que volem veure i no el que realment ens estan mostrant. Tots tenim mil cares i podrem resultar uns sants per a alguns i uns monstres per als altres. Tots hem hagut de mentir moltes vegades, perquè no ens han deixat una altra opció. Per més que vulguem anar de dignes i de transparents per la vida, sempre poden haver situacions que ens alertin i ens obliguin a frenar-nos a l’hora de deixar anar el que veritablement sentim o pensem. Som amos del que callem i esclaus del que diem. Aquesta tesis ja la va defensar Sigmund Freud fa un segle. 

Un altre aspecte sorprenent d’Entre los muertos és que apareix entre els seus fulls un personatge de les novel.les d’Ibon Martín. Una forma molt intel.ligent de fusionar diferents universos creatius per donar més consistència a una espècie de realitat paral.lela que només podem gaudir els que hem tingut la sort de llegir a aquests autors i vibrar amb les emocions que ens han despertat els seus personatges. 

 

Estrella Pisa