Paraules que s'esborren

Hi ha moltes formes de morir, però potser la més dramàtica sigui la que s'entesta en mantenir-nos vius quan la nostra ment ha perdut els papers i ha fugit per camins foscos que l'allunyen cada cop més de la realitat, deslligant-la de tots els vincles coneguts i de qualsevol indret on s'hagi sentit segura i com a casa.

Mirar sense entendre el que veiem, caminar sense reconèixer els nostres propis peus, menjar sense ser conscients del que estem fent o intentar parlar sense aconseguir bastir les paraules que voldríem fer servir per comunicar-nos amb aquells que ens han envoltat sempre i que ara ens semblen perfectes desconeguts.

L'Alzheimer és una de les malalties més terribles del nostre temps perquè ens ho pren tot abans de deixar-nos morir. A banda de fer-nos patir pèrdues de memòria que cada cop van a més, en les primeres etapes, la malaltia també ens avergonyeix desprenent-nos del respecte cap als altres. Podem veure com persones que tota la vida s'han caracteritzat per la seva bona educació, el seu tacte en les relacions interpersonals i la seva humilitat, quan comencen a patir la malaltia perden els seus filtres i deixen anar sense embuts tot el que se'ls passa pel cap fent servir un vocabulari que no havien utilitzat mai, per considerar-lo massa groller. Altres comportaments erràtics poden ser les fugues disociatives: una persona pot perdre la noció del seu temps i creure que està vivint un episodi que ja va viure quaranta o cinquanta anys enrera, confonent a les persones del seu present amb familiars que ja porten dècades morts i sortir de casa o del ambient on es troba segura a hores intempestives amb la intenció d'anar a trobar a qualsevol d'aquestes persones que anys enrera van ser tan importants en la seva vida. Darrera de moltes de les desaparicions de persones que pateixen aquesta malaltia es poden trobar aquestes confusions mentals. A mida que passen els anys, la persona es va degradant cada vegada més i va perdent totes les seves facultats, fins al punt que la seva parla es va fent inteligible, el seu equilibri cada cop més precari fins que li impedeix aguantar-se dempeus i el control de les seves necessitats més primàries acaba completament desfermat. Les persones que entren a les fases més avançades de l'Alzheimer ho fan com cossos abandonats a la seva sort, dels quals els sentits fa temps que han fugit, però el darrer alè de vida es resisteix a deixar-los marxar, anclant-los a un port on ells mai haurien decidit atracar el seu vaixell.

Rafel Nadal va tancar la trilogia sobre la història de la seva família amb la novel.la Quan s'esborren les paraules, centrada bàsicament en la figura de la seva mare i en la seva malaltia.

Seguint la mateixa línia que ja havia fet servir a les dues primeres novel.les sobre la saga familiar, Quan érem feliços i Quan en dèien xampany, l'autor de Quan s'esborren les paraules ens descriu el dia a dia d'una malaltia que no només desdibuixa gradualment a les persones que la pateixen, sinó que també posa contra les cordes la paciència, l'esperança i la voluntat de tots aquells que veuen patir a l'esser estimat sense saber què fer per intentar ajudar-lo, per connectar amb la seva nova realitat i aconseguir que se senti menys sol, menys desorientat i més estimat que mai.

Escriure una novel.la en primera persona, parlant del que ha viscut el propi autor, no és un exercici fàcil. Implica obrir-se a perfectes desconeguts que no sempre seran generosos a l'hora de comentar o criticar el que han llegit. Però, a la vegada, trobo que és la millor manera de connectar amb els teus lectors quan els has d'exposar una realitat tan dramàtica com la que representa aquesta mena de malalties. Quan s'esborren les paraules mai hauria arribat a tenir el mateix impacte si, en comptes de parlar en primera persona de la seva mare, en Rafel Nadal, s'hagués valgut d'un personatge inventat i hagués narrat la trama en tercera persona.

Sembla increïble, però una mateixa història, explicada d'una forma o d'una altra, pot tenir acollides ben diferents.

El secret de l'èxit d'un llibre, al marge de les campanyes publicitàries que hi puguin haver al seu darrere i amb independència del prestigi o la fama que avali el seu autor o autora, està en la seva capacitat d'establir una connexió amb els seus lectors. Per tal que es puguin establir aquestes connexions, sempre es fa necessari que entrin en joc les emocions. Una història pot ser molt bona, estar molt ben documentada i haver-se escrit amb una correcció gramatical impecable, però si les paraules escollides no desperten emocions genuïnes en les persones que s'aventuren en la seva trama, no passarà de ser una lectura més de la que, possiblement, els seus lectors no se'n recordin passat un temps. En canvi, els llibres que ens desperten les nostres pròpies emocions mai no se'ns esborraran de la memòria, perquè s'hauran guanyat un espai propi en el nostre particular univers.

Estrella Pisa