Moros i catalans

 

Sovint ens passa que els arbres no ens deixen veure el bosc. Ens entestem en conviccions heretades que no ens molestem en qüestionar i ens acabem comportant pitjor que aquells que són objete dia sí i dia també de la nostra més ferotge crítica. Parapetats en la defensa de la nostra suposada identitat, pequem una i mil vegades de la ingenuïtat pròpia dels que no coneixen la història.

D'història s'han escrit infinitat de llibres, i a partir d'aquests llibres s'han ideat els arguments d'uns i altres pobles per creure's per sobre els uns dels altres, per atribuïr-se els mèrits i recriminar-se la barbàrie, les deslleialtats i els actes més vergonyosos. No sempre els autors d'aquestes cròniques han estat honestos en les seves interpretacions dels fets, bé perquè han preferit tapar les parts més abominables dels seus compatriotres o per imposició de qui els pagava la feina. El fet és que, davant de dos pobles enfrontats, ni l'un és tan dolent com el poden arribar a descriure els seus enemics, ni l'altre tan innocent com alguns cronistes de l'època ens han intentat fer creure.

Al mig d'una invasió, d'una batalla o d'una guerra, tothom ha de treure tot el coratge del que és capaç per intentar sobreviure i protegir als seus. Ningú pot estar segur de què podria arribar a fer o a no fer en trobar-se inmers en una situació tan desafortunada, perquè fins que no ens posem al límit no emergeix la nostra veritable naturalesa.

En un moment com el que vivim al segle XXI, sentint-nos ciutadans d'un món cada cop més globalitzat i en societats cada cop més diversificades, hauríem de tenir assumida la necessitat d'aprendre a conviure respectant-nos els uns als altres, independentment del Déu o Déus en qui creiem o no creiem i de amb qui ens anem o deixem d'anar-nos al llit. Però, malauradament, la realitat és una altra de ben diferent. El racisme i la intolerància cap a qualsevol forma de viure i d'estimar que s'allunyi del que algú ha decidit que sigui la "norma a seguir" continuen guanyant adeptes i propiciant el conflicte.

La setmana passada vaig trobar a la biblioteca el llibre Moros i Catalans, de Dolors Bramon, doctora en Filologia semítica i Història medieval. Buscava llibres sobre l'època medieval a l'entorn d'Empúries i em va sobtar el títol. La seva lectura m'ha sorprés molt gratament en descobrir-me molts aspectes d'aquella Catalunya que es debatia entre els comtes francs, els atacs de la pirateria sarraïna i la posterior dominació musulmana que es va allargar fins al segle XII, a ciutats de les províncies de Lleida i Tarragona.

Quan parlem d'al-Andalus cometem l'errada de limitar-la a l'actual Andalusia, però el domini musulmà de la península ibèrica es va estendre molt més al nord del que ens pensem. I, tot i que aquests territoris fossin, finalment, reconquerits pels cristians, i els musulmans fossin expulsats, n'hi va haver que es quedaren amb la condició de renunciar a la seva fe i abraçar el cristianisme. Eren els anomenats "moriscos" o "nous cristians". Mentre els musulmans mai van estar al punt de mira de la Inquisició, els moriscos sí que van ser vigilats de prop, arribant a ser condemnats si algun veï podia provar que, de portes endins, continuaven obeïnt els dictats de l'islam. Un d'aquests dictats era, curiosament, l'obligació de rentar-se sovint per mantenir-se purs. Si ara haguessim de rendir comptes als inquisidors, tots cremariem a les fogueres pel sol fet de dutxar-nos cada dia. Aquesta anècdota pot tenir moltes lectures i una d'elles seria que els cristians d'aquella època tocaven ben poc l'aigua.

Després de tants segles de dominació musulmana i havent-hi poblacions en que gairebé no quedaren cristians, com podem estar segurs avui en dia de que per les nostres venes no córre sang musulmana?

Diuen que, per saber on volem anar, primer hauríem de saber d'on venim. Venim d'un món on diferents cultures no han deixat de barrejar-se ni d'enriquir-se les unes a les altres, i anem cap a un futur on, cada cop més, tots tornem a ser nòmades a la recerca de millors oportunitats i experiències. Tant se val quin sigui el nostre cognom ni quina la terra que ens hagi vist néixer, el que compta és el bagatge que portem a l'esquena, allò que hem après i que podem transmetre a d'altres. És igual que ens sentim moros o catalans, espanyols o europeus, ciutadans del món o apàtrides. Tots tenim unes arrels de les que pressumir, però també de les que avergonyir-nos, segons la versió de la història que ens atrevim a llegir.

Tal com ens adverteix la seva autora en els preliminars de l'obra, Moros i catalans no és un llibre d'història, sinó d'històries que van passar. Algunes ofenen als moros, però d'altres ens ofenen als catalans. Els uns i els altres som humans i tenim més coses en comú que coses que ens separin. De la mà de la Dolors Bramon coneixerem anècdotes que ens faran reflexionar sobre el que creiem que sabem i ens sorprendran en positiu.

Entendrem que a totes les cultures hi ha excel.lents persones i d'altres que potser no haurien d'haver nascut mai. El territori que habitem avui els catalans i els espanyols no hauria estat el mateix sense la presència musulmana i fins i tot la nostra llengua seria diferent. Molts dels noms dels nostres pobles i carrers i molts dels avanços tecnològics que ens han permés millorar les nostres condicions de vida duen segell musulmà. Grans metges com Avicena o Averrois van nèixer a la Hispània musulmada i el filòsof Ya'qub al-Isra'ilí al-Turtuixí, va nèixer a Tortosa.

Sempre ens han parlat del perill que suposaven per als pobles de la costa mediterrània els pirates berberiscos, o berbers, o sarraïns. Però poques vegades ens han parlat de la pirateria perpetrada pels comtes catalans. Ells també atacaven altres poblacions de la Mediterrània i també arrencaven de casa seva persones per la força per vendre-les després com a esclaves a altres ports del mateix mar. Ells també feien tractes amb els musulmans per anar contra d'altres musulmans i no tenien cap respecte per la cultura dels seus nous aliats ni dubtaven en humiliar-los profanant les seves mesquites i prenent les seves dones.

De brutícia amagada n'hi ha a totes les famílies, però de vegades ens resulta més fàcil acusar a qui tenim al davant dels mateixos pecats que cometem nosaltres. En el fons, les persones ens resistim a suportar-nos les unes a les altres perquè ens veiem massa reflectides en el comportament dels altres i aquesta evidència ens supera i ens desespera. Acabem atacant als altres, perquè ens resulta més fàcil que qüestionar-nos a nosaltres mateixos i mirar de corregir-nos.

Estrella Pisa