Els laberints de la ment

 

La ment humana és com una cova plena de galeries que esdevenen veritables laberints i ens poden conduir a foscos racons sense sortida o a sorprenents espais oberts que ens omplin de goig i de calma. Que les nostres neurones ens facin sentir al paradís o a l'infern només depen de com hem après a digerir el que hem viscut en el passat i de l'actitud que mostrem en el present cap als altres.

Haver patit una infantesa dura ens pot marcar, principalment, de dues formes diferents: ensenyant-nos a valorar més la vida que tenim avui i deixant enrera el passat o fent del dolor patit fa tants anys el nostre únic guia.

Les persones que es decanten per la primera opció poden continuar patint o no, però no fan del dolor l'eix principal de les seves vides. Han aprés a contextualitzar els episodis viscuts, a posar-se en el lloc de les persones que en el seu dia les van ferir, potser sense ser-ne del tot conscients del mal que feien, i han decidit perdonar-les per poder tancar les ferides i continuar endavant.

En canvi, les persones que trien fer del dolor el sentit únic de les seves vides viuen amargades, obsesionades amb ridícules conspiracions, victimitzant-se i creient-se millors que la resta. Perquè ningú ha patit més que elles ni ningú es mereix més que elles el suposat cel al que aspiren.

Els amants de la novel.la negra estem molt habituats a llegir trames protagonitzades per assassins en sèrie. Aquests assassins, malauradament, no només es donen cita a la literatura o al cinema, sinó que sovint obren els espais de notícies. Si algú pot crear un monstre com l'Hanníbal Lecter és perquè s'ha pogut inspirar en algun altre monstre ben real.

Es dona la circumstància de que tots aquests personatges que en la seva vida diària poden passar desapercebuts i que, quan s'obsessionen amb les seves víctimes poden arribar a fer bo al mateix dimoni, tenen trets de personalitat en comú, com ara una manca absoluta d'empatia o el fet de creure's per sobre del bé i del mal.

Molta gent pot arribar a etiquetar-los com malalts, perquè una persona que mata a sang freda i que és capaç de col.leccionar òrgans de les seves víctimes en formol o, fins i tot, de menjar-se'ls no pot estar molt bé del cap. Però no hem de confondre la psicopatia amb una malaltia mental com, per exemple, l'esquizofrènia, que et pot fer veure o escoltar coses que no són reals. Un psicòpata és perfectament conscient de la realitat que l'envolta i també ho és dels seus actes.

Darrera de molts d'aquests psicòpates sovint podem trobar persones que no han après a gestionar les seves frustracions i li fan pagar als altres.

Un tema recurrent en aquests personatges acostuma a ser la religió. Fan una lectura literal dels llibres sagrats i sovint es creuen els "salvadors del món", arribant a convènce's de que els seus crims són necessaris per contribuir a fer del món un indret millor.

Malauradament, aquest argument es repeteix independentment de la religió que professin. És el perill que es córre quan algú decideix interpretar el món en blancs o negres, en bons i dolents, entrant en una arriscada dinàmica de tot o res.

El ladrón de rostros és la darrera novel.la que ha presentat aquests dies l'escriptor Ibon Martin. Fidel al seu estil, tria uns escenaris idílics per recrear una trama grotesca. Tot comença amb el salvatge assassinat d'una dona a una cova sagrada. A càrrec de la investigació tornarem a trobar l'ertzaina Ane Cestero qui, acompanyada de l'oficial Madrazo, de l'Aitor i de la Júlia viurà uns dies trepidants al santuari on han instal.lat la seva improvitzada caserna i s'envoltarà de veïns del poble d'Oñati, que potser no són el que semblen. Tots poden ser innocents però, a l'hora, tots són sospitosos i ho semblen fins gairebé el final.

Els moviments dels personatges es barregen amb les descripcions magistrals de l'autor dels indrets màgics on es donen cita.

La novel.la també ens reserva una sorpresa, doncs treu a escena un personatge d'una novel.la de Mikel Santiago, tal com aquest ja havia fet amb un personatge de l'Ibon en la seva novel.la Entre los muertos.

Un element nou en aquesta trama és la presència de la pandèmia. Les restriccions en la mobilitat de la gent, els tocs de queda, els confinaments, les mascaretes. Totes aquestes mesures contra el virus han afectat les relacions personals i han generat dubtes i replantejaments sobre el sentit de les nostres vides. Molta gent de grans ciutats va decidir passar el confinament a petits pobles que els permetien mantenir la feina mitjançant el teletreball o muntant nous negocis als entorns rurals, per tal de garantir-se una millor qualitat de vida. A la novel.la, aquests nouvinguts també troben el seu lloc. I també es fan sentir les veus que no dubten a despertar antigues supersticions i antics rituals.

Ibon Martín no només ens explica una nova entrega de les aventures d'aquesta ertzaina a qui ja vam conèixer a les diferents novel.les anteriors. També ens mostra els secrets millor guardats de la seva terra i de les seves tradicions.

Gràcies a la lectura de les seves novel.les, el País Basc ha esdevingut una terra molt especial per a mi, un indret d'antigues religions i llegendes, de persones intrèpides, de coratge en estat pur, d'aromes a bon vi i bon formatge, de mar encabritat, de sirimiri i de boscos màgics on la deesa Mari i les làmies poden sorprendre'ns en qualsevol racó del camí.

Estrella Pisa