Escenaris medievals

 

Cada època històrica acostuma a tenir uns elements que la caracteritzen. De vegades aquests elements venen determinats per esdeveniments que han marcat un temps i una regió concreta i d'altres pels descobriments i els avenços que la humanitat ha anat fent en diferents àmbits. Cada nou invent ha acabat canviant la forma de vida de les persones a mesura que s'ha anat implantant en les diferents societats. Cada nou descobriment ha obert portes que ni se sospitava que existissin i per elles han entrat noves tendències, noves maneres de fer les mateixes coses.

Les idees, a mesura que s'anaven compartint entre diferents pobles, s'anaven madurant i s'imposaven com a noves corrents de pensament que derivaven en noves formes de viure, de comerciar o de fer la guerra.

L'Edat Mitjana va ser un període molt llarg de la història que tendim a imaginar com a molt fosc i molt fred en tots els sentits. El fet que durés més de mil anys, abarcant des del 476 dC, amb la caiguda de l'Imperi Romà a Occident, fins al 1492, amb el descobriment d'Amèrica, ens la fa comparar amb un hivern quasi etern en que la gent va patir crueltats espantoses. De fet, molts llibres, pel.lícules i documentals ambientats en aquest període històric ens la dibuixen realment així. Però, si ens aturem a pensar-ho, alguna època històrica ha deixat de ser monstruosa per a molta gent? Què ens podrien dir els nens d'Ucraïna que, a dia d'avui, han de malviure en refugis subterranis passant gana i molta fred, sentint com a la superfície no deixen de caure les bombes, pensant que potser els seus pares han estat abatuts i amb la incertesa de si algun dia podran tornar a tenir una vida que s'assembli mínimament a la que tenien abans de que esclatés la guerra? Què ens podrien explicar del segle XXI si els demanessin l'opinió?

La vida ha estat dura a totes les èpoques històriques per a la majoria de la gent, perquè sempre ha comportat haver de fer molts sacrificis per sobreviure, per mantenir una família, per trobar una feina millor, per reconstruir la casa cada cop que les circumstàncies et deixen al carrer, per defensar la pàtria de torn als camps de batalla que dibuixen els covards als mapes.

L'escriptor i historiador Luis Zueco s'ha ambientat en l'Edat Mitjana per escriure una trilogia amb la que aconsegueix que ens podem fer una idea força aproximada del que devia ser viure als segles X, XII i XIV a la frontera entre els regnes d'Aragó, Navarra i Castella. Tres regnes antics de quan Espanya encara no existia com una sola entitat. Aquells foren uns segles convulsos, on els musulmans dominaven bona part del territori des de les seves taifes i on els diferents ordes cristians es barejaven entre ells, els uns impulsats per l'avarícia i l'egocentrisme dels reis de cada regnes i els altres per l'avarícia i l'egocentrisme del papa de torn. Les creuades sorgiren d'aquestes febres d'ambició i els qui hagueren de sacrificar la seva sang per secundar-les pecaren del mateix que pequen avui en dia els fanàtics que s'immolen i perpetren atemptats en nom d'Alà.

De vegades, aquells que creiem tan diferents de nosaltres, en realitat només ens ho semblen perquè oblidem que el que ens horroritza d'ells és el mateix que ja hem fet abans nosaltres, amparant-nos en el nostre Déu. No ens adonem de que potser, si realment existeix algun Déu, sigui el mateix per a tots, només que cada poble l'interpreta de diferent manera. No existeixen Déús bons ni Déus dolents, només persones que interpreten el que millor els convé per garantir-se els seus propis interessos i pobres deixebles que es limiten a complir les ordres d'aquests líders que mai es deixaran caure pels camps de batalla ni arriscaran absolutament res. Per això no perden mai, malgrat que els seus homes i les seves dones es deixen la vida en les guerres que ells provoquen.

A l'Edat Mitjana trobem tres elements importants: D'una banda els castells, ideats més com a màquines de guerra que com a palaus senyorials. D'altra banda, els monastirs, on cada comunitat religiosa s'establia sota la direcció d'un abat que redistribuïa les tasques entre els monjos i mantenia a ratlla tots els serfs que vivien al voltant i depenien del monastir. I, per últim, les ciutats, on es diferenciaven els gremis dels diferents oficis.

Nobles, monjos i mestres d'ofici acaparaven tot el protagonisme i tot girava al seu voltant.

El primer fill d'un rei o d'un noble, era designat com l'hereu de la corona o del territori que governés el seu pare, les filles eren donades en matrimoni als fills d'altres cases de la noblesa, de vegades ja en el moment de néixer, per tal de establir contactes estratègics entre famílies que els raportessin beneficis futurs a les dues parts. Parlar d'amor en aquelles circumstàncies era una pèrdua de temps. Només comptava la perpetuïtat del llegat familiar i la possibilitat de fer-lo créixer. Els fills varons que neixien després del primer només podien aspirar a ser monjos, per tal de que les seves famílies poguessin guanyar-se els favors de l'església. Entre mig de tot aquesta guerra d'aliances, acostumaven a haver sempre fills bastards que podien acabar tenint molt de protagonisme. Tal és el cas de Ramir, qui es va autoproclamar primer rei de la Corona d'Aragó o dels fills que alguns monjos mantenien en secret, com l'autor relata a la novel.la El monasterio.

Quan la força que ens mou és la de l'avarícia és normal que acabi vessant-se la sang dels innocents, que s'ataquin els castells, que es cremin les ciutats o que els monastirs esdevinguint veritables inferns per a aquells que hagin de dedicar-hi la seva vida al seu servei.

Luis Zueco m'ha descobert amb aquestes 3 novel.les i amb l'anterior, El escalón 33, tot un univers perfectament orquestrat al voltant d'aquests castells, ciutats i monastirs medievals que m'han permés entendre molt millor aquells temps foscos que, d'alguna manera, van ser el bressol del món que renaixeria de les seves cendres.

Els escenaris on tenen lloc les seves trames són el castell de Loarre, la ciutat d'Albarracín i el Monastir de Veruela. Tots tres es perfilen al mapa d'una de les regions d'Espanya més oblidades, no només per l'èxode de la població rural a les grans ciutats que començaria amb la industrialització, sinó perquè ja de per si, sempre van ser terres molt inhòspites, on l'orografia del terreny, la climatologia i les supersticions les convertiren en un lloc de pas, però no per establir-s'hi per massa temps.

A les tres novel.les, que es poden llegir de forma completament independent, doncs cadascuna pertany a un segle diferent i no comparteixen personatges, podem trobar referències a les supersticions, la màgia i les traïcions. 

Així, a la primera se'ns parla de la deesa de la muntanya.

A la segona cobren molt de protagonisme la màgia i la figura del rei castellà Alfons X, dit el Savi.

I a la tercera lideren tota la trama els secrets que obliguen a fer de les mentides el nexe d'unió entre les persones.

Res no és el que sembla, perquè tots tenen por, tots vendrien la seva ànima al diable per obtenir més poder i tots desconeixen, en realitat, la veritable identitat d'aquells que tenen al costat.

Estrella Pisa