Històries de la Cala

 

La primera vegada que vaig visitar Empúries tenia onze anys i ho vaig fer en una excursió de l'escola. Tot just havia entrat en el que en aquell temps anomenaven segona etapa dels estudis bàsics i era la meva primera incursió en l'assignatura d'història.

Les restes de la vella ciutat greco-romana em van impressionar tant que no podia deixar de pensar en aquells homes i dones que feia tants segles havien poblat aquelles cases, transitat per aquells carrers i discutit els assumptes de la seva quotidianitat a l'explanada de l'àgora.

Pocs anys després, vaig tornar a Empúries. Aquesta vegada ens va dur a les meves germanes i a mi el nostre oncle Fernando. El meu entusiasme va ser el mateix que el que havia experimentat la primera vegada. Aquelles pedres em parlaven, atraient-me al seu món antic.

Fer-se adult implica adquirir responsabilitats i canviar les rutines protagonitzades pels llibres i els apunts per d'altres que potser no ens desperten tantes curiositats, però ens permeten cobrir les nostres necessitats més bàsiques. Empúries va quedar apartada en algun racó de la meva memòria i foren altres temes que tenien relació amb el que anava vivint els que ocuparen les meves dèries i els meus escrits.

Però va arribar el dia que vaig tornar a aquell indret que jo considerava tant màgic i vaig començar a visitar també l'Escala, el poble de pescadors que va heretar el llegat de la vella ciutat. Em vaig enamorar dels seus carrers estrets, de les cortines de ganxet de les finestres del seu nucli antic, del seu rentador i la seva font, de les seves platges, dels seus penya-segats, de les seves tradicions, de les seves festes, del seu riuet, del rec del Molí, de les seves torres defensives que posaven en evidència la petxada que havia deixat a la població la pirateria, però sobre tot, de la seva gent. Gent de mar, gent de tramuntana, gent que va saber fer-se un lloc entre sal i gavians.

I, de mica en mica, vaig intuir que havia trobat el meu lloc al món. A l'estiu del 1999, vaig tornar a visitar Empúries per enèssima vegada. Aquest cop, per assistir a un concert que oferia en Pedro Guerra al fòrum de la ciutat romana. Presentava el seu disc Raíz. Va ser una nit màgica, entre d'altres coses perquè duia a sobre les claus de l'apartament que acabavem de comprar a la zona de la Clota. Es tancava un cercle i se m'obria una porta que m'ha dut a fer un viatge per la història d'Empúries i l'Escala que algun dia confio pugui veure la llum amb la publicació de la novel.la en la que porto anys treballant.

Al llarg d'aquest viatge he llegit molts llibres d'història local i descobert episodis que mai se m'hauria acudit que haguessin pogut tenir lloc en aquest poble. Tinc la sensació que, quan més llegeixo, més em queda per llegir. Qui m'ho havia de dir quan vaig començar aquesta aventura? Quan em vaig quedar aturada durant anys, un cop havia acabat els primers capítols dedicats als períodes hel.lenístic i romà, perquè no sabia per on continuar. Què havia passat a Empúries a l'extensa edat mitjana? Però vaig tenir sort de la perseverança i de la paciència que, de mica en mica, em van tornar a assenyalar el camí.

L'any passat la Mariona Masferrer va publicar el llibre novel.lat Sal i gavians sobre la història de l'Escala, que ella anomana la Cala. Llegint-lo aquests darrers dies m'he maravellat de la seva capacitat d'explicar tant sense esmentar noms propis ni entrar en feixugues dades històriques que puguin acabar avorrint als lectors. La Mariona ens parla de sagues familiars que duen cognoms d'oficis. Així, ens parla de les famílies Sabater, Taberner o Cosidor i de la Culana, per referir-se a una dona que exercia l'ofici més antic del món.

El llibre comença quan uns quants pescadors de la zona del Roselló, al sud de França, afogats pels impostos que els imposava el rei Lluís XIV, decideixen fugir per mar amb les seves famílies i les quatre coses que podien dur a les seves rudimentàries barques. En arribar a la costa d'Empúries s'establiren a una de les cales i començaren a aixecar el que ells anomenaven botigues i que no eren altra cosa que petites casetes on guardaven els estris de la pesca amb un altell on dormia la família. Allà no havien de pagar impostos a ningú, doncs no constaven a cap cens i aviat van poder anar estalviant per millorar les seves condicions de vida. A mida que més famílies se'ls anaven afegint i que alguns veïns de Sant Martí d'Empúries es decidiren, primer a passar l'estiu a la cala i després a quedar-s'hi indefinidament, es va anar creant ambient de poble i fins i tot van aixecar una capella que amb el temps esdevindria l'església i van tenir un capellà.

Sal i gavians no només ens explica aquesta història de gent valenta que va saber desafiar les injustícies de l'època que els va tocar viure. També inclou il.lustracions que reflecteixen moments i escenaris que han esdevingut història de la població. Sempre s'ha dit que la gent de l'Escala estava feta d'una altra pasta, perquè van aventurar-se a viure de cares a tramuntana, amb totes les adversitats que això implicava.

El topònim de l'Escala deriva del llatí Scala, que significa refugi d'embarcacions. El nom de la població comença a aparèixer als documents escrits a partir del segle XVI, on se la descriu com un petit port de pesca i cabotatge depenent d'Empúries. Dos segles més tard, l'any 1789, al seu Diari dels viatges fets a Catalunya, Francisco de Zamora deia de l'Escala que era un poble on els seus veïns treballaven en tots els oficis i es guanyaven molt bé la vida i on no hi havia pobres.

Aquesta descripció que va fer Zamora bé podria ser el resum del llibre de la Mariona Masferrer, doncs Sal i gavians parla de la contínua lluita d'un poble per enfrontar qualsevol adversitat amb optimisme i buscant sempre la prosperitat. Els escalencs no només van saber desafiar una climatologia adversa, sinó que també van saber reinventar-se cada cop que alguna pedra s'interposava al seu camí, sent els primers a gaudir de llum elèctrica.

Té raó la Mariona Masferrer quan afirma que la història de l'Escala és ben diferent de la història de qualsevol altre poble del seu voltant. Se l'ha considerada l'hereva d'Empúries, però el cert és que aquesta gent que es va entestar en poblar la Cala, va viure durant molts anys d'esquenes a la ciutat greco-romana. Molts dels seus veïns la sentien com una ciutat fantasma i arribaven a posar en dubte que alguna vegada hagués existit.

- Vas tant de cara a la feina que no veus més enllà dels peus, sabater, aixeca la vista!, hi ha un mar de pedres a tocar d'aquí!- en Cosidor, àlies Marquès, va fer un gest ample amb el braç, com abastant una gran amplitud de territori, al mateix temps que amb la barbeta assenyalava cap al cantó de ponent.

Allà, segons deien, sota les vinyes dels frares i de les dunes de sorra, hi havia una ciutat enterrada més gran que la vila de Castelló. Alguns deien que fins i tot era més gran que la mateixa ciutat de Barcelona, altres deien que "on vas a parar!, això no pot pas ser de cap manera", però tothom sabia que la ciutat existia, o millor dit havia existit, i que el que treia el nas per aquí per allà en forma de parets que encara aguantaven, solitàries, els embats dels vents, i restes de columnes que algun dia havien sostinguts esplendorosos frisos i sostres descomunals. També hi havia qui deia – per exemple en Sabater- que tot allò eren contes de la vora del foc, però els que eren autòctons d'aquell indret sabien que gratant una mica es trobaven monedes antigues, llums d'oli i estris de tota mena que algunes famílies riques tenien el caprici de col.leccionar i que molts portals i finestres de masos de la contrada tenien l'origen en aquella ciutat fantasma.

 Fragment de Sal i gavians de Mariona Masferrer - Edicions Brau- 2022

Aquesta suposada herència mai no els va facilitar la vida. Pel contrari, van haver d'obrir-se els seus camins amb les pròpies mans i amb l'enginy que els caracteritzava. Gent vinguda del Roselló, però també de Sant Martí i d'altres contrades. No es coneixien entre ells, però van saber fer pinya i fer de la seva diversitat el seu punt fort. Amb el devenir dels temps, el conreu de l'arròs hi atrauria gent de Tarragona i de València, que s'acabarien establint al poble, igual que ho feren alguns dels peons que participaren en les excavacions d'Empúries a principis del segle XX i els que vingueren després de la guerra civil i els que veieren en l'esclat del turisme millors oportunitats de treball i de qualitat de vida. L'Escala sempre ha estat un lloc obert a tothom que l'ha volgut fer seva.

Sal i gavians convida a conèixer aquest indret màgic i ens ensenya a gaudir de cadascun dels seus racons, perquè darrera de cada pedra hi ha una història i, endinsant-nos a cada història, podem descobrir un munt de lliçons de vida.

Estrella Pisa