El vigilant del fiord

 

Tenim el mal costum de jutjar als altres per les aparences. La roba que vestim, la forma com ens pentinem, el taramnà que adoptem en el nostre dia a dia o la manera com ens enfrontem als nostres problemes són determinants per a que les persones amb les que interactuem habitualment es vagin formant una idea aproximada de com som, però sovint ens trobem amb la sorpresa de que aquesta imatge que projectem de nosaltres mateixos no s'acosta en absolut al que som per dins.

Diuen, amb molt d'encert, que cada persona és un món i que no hi ha res més diferent que dues persones que semblen iguals. Per molt que creiem conèixer a algú, sempre hi haurà detalls d'aquesta persona que se'ns escaparan. De vegades sol passar que les mateixes coses, experimentades per dues persones diferents, es viuran de formes completament oposades. Perquè, en la manera d'afrontar les situacions que ens va presentant la vida, cadascú intentarà estratègies que hagi anat aprenent de les experiències que hagi viscut amb anterioritat.

Al llibre de relats El vigilante del fiordo, Fernando Aramburu ens presenta diferents personatges que s'enfronten a diferents situacions quotidianes, amb les que la majoria ens podem identificar fàcilment. Però el que fa especials a cadascun d'aquests personatges és que no se'ns presenten com els veuríem qualsevol de nosaltres si ens els creuessim pel carrer, sinó com se senten ells mateixos realment.

A través de diferents històries, l'autor aborda temes tan controvertits com les seqüeles físiques i psicològiques que deixa el terrorisme en les seves víctimes, la forma com un dels personatges experimenta la pròpia mort, la solitud que esdevé una crua forma imposada de vida quan es perd la parella o el desconcert d'un adolescent quan descobreix com és realment el seu pare.

Amb el lleguatge senzill i directe que el caracteritza, l'autor ens mostra les interioritats de totes aquestes persones i ens fa sentir com se senten elles. El relat que dona títol al llibre ens acosta a un home tormentat per haver estat víctima d'un atemptat d'ETA. Es tracta d'un funcionari de presons que acaba ingressat a un hospital psiquiàtric obsessionat per combatre als terroristes que intentin posar en perill la vida de més persones. Es tracta d'una història dura, que reflecteix molt bé el que passa pel cap d'una persona que, per no poder suportar el dolor de la realitat, fuig cap a una realitat paralel.la on intenta reinventar-se i sentir-se més útil.

Però el relat més impactant del llibre és Carne rota, un conjunt d'històries on s'explica el mateix fet, però a través de mirades molt diferents. Com en un caleidoscopi, avançant per les seves pàgines se'ns van succeïnt escenes esgarrifoses de l'atemptat als trens de l'estació d'Atocha aquell fatídic 11 de març del 2004. Enllaçades com en un joc de paraules encadenades, els mots finals d'una història són els mateixos que l'autor utilitza per començar la següent. Totes igual de tràgiques, totes tacades de sang i marcades per la pèrdua i la buidor.

Si a les novel.les Patria i Los vencejos, Fernando Aramburu ha demostrat sobradament la seva habilitat per construir trames i personatges capaços d'emocionar-nos amb un llenguatge molt fàcil d'entendre, als relats que composen El vigilant del fiord ens regala l'oportunitat d'empatitzar amb personatges que han patit episodis que, malauradament, tots guardem a la nostra memòria col.lectiva.

Durant masses anys, ens vam arribar a habituar a que els espais de notícies obrissin masses dies amb un nou atemptat, amb noves víctimes, amb nous morts. Però no és el mateix veure l'horror a través d'una pantalla on parlen de persones que ens resulten anònimes, que llegir les seves històries en primera persona. Fernando Aramburu té el do de fer-nos veure el que una foto a un diari o uns segons d'entrevista a una víctima, per dures que siguin, no aconsegueixen fer-nos veure. Ell no es queda a la superfície i aconsegueix concienciar-nos de la gravetat del problema. Quan un episodi es repeteix sovint tendim a normalitzar-lo. I això és molt trist, perquè la barbàrie mai no ens hauria de deixar indiferents.

Cadascú de nosaltres és un món i tenim tot el dret a continuar habitant-lo, però aquesta llibertat d'entendre-ho tot a la nostra particular manera no ens hauria de legitimar per ferir a ningú, per exercir la brutalitat de la que som capaços quan fem de l'odi i la venjança irracionals les nostres banderes.

Estrella Pisa.