Roger de Flor i el mar

El mar té una màgia especial que atreu a tota mena de persones que no dubten a viatjar fins a alguna de les seves costes cada cop que el seu temps i la seva economia els hi ho permeten.

És per això que els que tenim la fortuna de viure o haver viscut uns anys davant del mar ens hauríem de considerar uns privilegiats.

En aquest mateix mar que acull a tanta gent als estius i en aquestes platges que s'omplenen de vida quan comença a escalfar el sol, en un altre temps es van lliurar tremendes batalles navals que van decidir el decurs de la nostra història.

Recordo quan, sent una nena, guaitava encuriosida a través dels vidres de les portes del balcó un mar d'hivern embravit trencant-se amb fúria contra les roques de la platgeta de pedra on acostumàven a jugar en dies tranquils. Al fons, engantxat a la línia de l'horitzó, gairebé sempre hi havia un petrolier aturat que esperava pacient que remitís el temporal per a poder continuar la seva travesia. Viviem a prop del far de Roses, ben bé als peus del castell de La Trinitat, una fortalesa militar que data del segle XVI.

En aquell temps ho ignorava tot del passat d'aquell lloc estratègic. Ara em meravella llegir sobre aquell passat i sobre aquell Mare Nostrum que tantes cultures ha arribat a unir, però també a separar.

La darrera d'aquestes lectures ha estat El latido del mar, la primera novel.la que llegeixo d'en Jorge Molist.

Ambientada al segle XIII i al sud d'Itàlia, narra la infantesa i la primera joventud d'un home que va existir realment i que ha donat nom a alguns carrers a diferents pobles i ciutats de Catalunya. Aqui el coneixem com Roger de Flor, però a Brindisi, on va nèixer, el seu nom era Rutger von Blume. Fill de nobles, va caure en desgràcia en perdre la vida el seu pare en una batalla contra les tropes del rei francès Carles d'Anjou. Amb només vuit anys es va acostar a l'orde del Temple, de la mà de Frai Vasall, el capità de la nau de l'orde on s'acabaria embarcant el nen per a ocupar-se de les feines que ningú altre volia fer: netejar la merda de tothom.

Mentre el jove Roger vivia les seves aventures i desventures amb els seus companys a bord del Falcó, la seva mare, Blanca von Blume, era sotmesa a tota mena d'humiliacions per part d'un ric comerciant que gaudia enganyant-la i del governador de Brindisi.

De la mà d'aquests dos personatges no només som testimonis de les seves passes i d'allò que els motiva a cadascun a continuar endavant, malgrat tots els pals a les rodes que es van trobant als seus respectius camins. També ens anem fent una composició molt exhaustiva de la situació política que patien els diferents estats que voltaven el Mediterrani en aquella època. Reis enemistats amb altres reis amb qui no dubtaven, però, a casar les seves filles per tal de veure quin profit en podien treure d'aquestes aliances. Nobles que buscaven més poder i, per a obtenir-lo, acceptaven finançar els nous castells i els nous projectes de guerra dels seus reis a costa d'afogar més als seus pobles. I, al bell mig d'aquest intrigant tauler d'escacs, el papa de torn dirigint totes les jugades i promovent noves creuades, que esdevenien noves matances entre pobles igual de cristians.

Templaris, hospitalaris, angevins, almogàbers, mercenaris, sarraïns, mamelucs, aragonesos, sicilians o francesos. Tots exèrcits d'homes i alguna dona que es deixaven la vida per les idees o les ambicions personals d'uns altres. A aquella època, ningú els preguntava si volien ser frares o militars. Si neixien el primer en una família noble, havien de convertir-se en cavaller i anar a la guerra per defensar els interessos del seu rei o la seva reina. Si neixien el segon, havien de consagrar la seva vida a Déu o als seus particulars exèrcits. I els fills que neixien a les families més pobres només tenien una opció: intentar sobreviure servint els desitjos i els capritxos d'aquells que els governaven.

Tots es movien al mateix escenari: el Mediterrani, un mar que va propiciar l'apropament entre diferents cultures a través del comerç i que, alhora, va esdevenir una immensa tomba per a tots aquells que van perdre la vida en les infinites batalles que es van lliurar a les seves aigües. Malauradament, aquesta dura realitat no ha canviat amb el temps. Aquest mar que tan idílic ens sembla quan surt de fons a les fotos de les nostres vacances, continua cobrant-se les vides de masses innocents que intenten arribar a les costes del nord per tractar de millorar les seves condicions de vida.

Jorge Molist aconsegueix crear una trama que ens atrapa des de la primera pàgina i ens manté intrigats fins al final, amb aquest batec del mar que ens arriba al cor i ens endinsa a la pell dels qui van viure aquells temps tan intempestius, però mai no es van rendir.

Estrella Pisa