Les sis de Ravensbrück

 

De la documentació que es conserva als arxius dels camps nazis es desprén que unes dues-centes cinquanta republicanes espanyoles identificades van ser detingudes a França i després deportades als camps que els nazis van sembrar per mitja Europa.

Míriam Roma Garcia, graduada en Història per la universitat de Lleida i Màster d'estudis de gènere i festió de polítiques d'igualtat, ha indagat sobre aquestes deportades i la seva investigació, centrada en sis lleidatanes que van sobreviure a l'horror d'aquests camps de concentració, l'ha dut a escriure aquest llibre sobre elles, per tal que no caiguin en l'oblit i serveixin d'exemple per a totes aquelles dones que, davant de circumstàncies que creuen que les superen, decideixen rendir-se sense oposar cap mena de resistència. Si elles van poder aguantar tot el que els va tocar aguantar i trobar el camí de retorn a les seves vides, quan ningú hauria apostat absolutament res per a cap d'elles, qualsevol altra dona, per dura que sigui la seva existència, pot, com a mínim, intentar tirar endavant. Encara que el preu sigui haver de canviar la seva concepció del món i d'ella mateixa. Perquè, a fi de comptes, sóm éssers en permanent evolució i ens hem d'adaptar continuament a canvis que la majoria de les vegades, fugen del nostre control. Lamentar-nos per allò que hem perdut, lluny de consolar-nos, ens acaba impedint poder donar un pas endavant i caçar al vol les oportunitats que ens poden estar passant per davant dels ulls quan ens neguem a obrir-los.

Els noms de les sis dones que protagonitzen aquest llibre són noms molt comuns a la Catalunya del primer terç del segle XX: Lola Casadellà Puig, Generosa Cortina Roig, Felicitat Gasa Nadal, Conxita Grangé Veleta, Maria Maranges Boher i Coloma Seró Costa. Tenien en comú que provenien de pobles de Lleida i que no estaven disposades a callar ni a obeir davant dels despropòsits feixistes.

Elles, com la Neus Català, van passar la frontera amb França a les acaballes de la guerra civil espanyola, confiant en que al país veí trobarien millors horitzons. Una d'elles, la Lola Casadellà, va veure morir a la seva criatura de només 15 dies a una trista platja de Sant Ciprien, on s'havia habilitat un camp d'internament. Com ella, moltes altres mares van haver de passar pel mateix. Les condicions d'aquells camps eren infrahumanes i la sorra d'aquelles platges va acabar sepultant a tots aquells que no ho van poder resistir.

Si acabar a un camp de concentració pot doblegar la voluntat del més fort dels homes, per a una dona sempre és molt pitjor. A les dones sempre se les acaba utilitzant per a servir als capritxos o als deliris dels homes. Elles sempre han de ser les que acaben empassant-se la merda de tots ells, les que acaben parint fills no desitjats per les vexacions a que ells les sotmeten i les que pateixen a l'ombra, amparant-se les unes en les altres per tal de no defallir.

A l'Espanya d'abans de la Segona República, les dones no tenien ni veu ni vot. Eren el que els seus pares o els seus marits volien que fossin i molt poques tenien la sort d'haver trepitjat l'escola. La caiguda de la monarquia i la proclamació de la república van introduir molts canvis en la societat de l'època i les dones van començar a cobrar protagonisme. Amb la nova constitució de 1931, l'article 25 concedia diferents drets civils i socials a les dones basats en el principi d'igualtat entre homes i dones. Això permeté que les dones poguessin endinsar-se en el món laboral, educatiu, associatiu i sindical. Una de les lleis reformadores que se sustentaven sobre aquest article era la que concedia el sufragi universal. La primera vegada que van poder exercir el seu dret a vot va ser el 5 de novembre de 1933, quan es va votar l'Estatut Basc. També es van establir lleis en que es defensava la no discriminació entre sexes en càrrecs públics i polítics, la protecció de la maternitat amb relació al treball, el reconeixement del matrimoni civil i el divorci. L'any 1937, sota el ministeri de sanitat que encapçalava una dona, Frederica Montseny, es va regular la llei de l'abortament, que va arribar a ser vigent a Catalunya.

Una de les reformes més importants que va dur a terme el govern de la Segona República va ser la inversió en educació i en cultura, augmentant significativament l'escolarització i la formació professional de les dones.

Les dones que protagonitzen Les sis de Ravensbrück representen una petita mostra de la població femenina que va veure millorades les seves condicions de vida gràcies als canvis que va impulsar la segona república.

Però llavors va esclatar la Guerra Civil i tot es va començar a esvair-se com els paisatges que es fonen dins la boira.

Aquestes dones que havien col.laborat amb el bàndol de la República ajudant als hospitals, tinguent cura dels nens refugiats o jugant-se la vida al front amb els seus companys, van haver de decidir entre quedar-se i patir la venjança i la repressió dels feixistes o fugir a un altre pais on els drets i les llibertats que tant els havia costat aconseguir els hi respectessin. I no van dubtar a travessar la frontera malgrat el desengany que no van trigar a trobar-se en fer-ho, doncs no comptaven amb els camps d'internament francesos ni podien sospitar que la Segona Guerra Mundial estava a punt de declarar-se. Seguint diferents camins, totes elles acabaren col.laborant amb la resistència que els francesos van oposar als alemanys i, degut a aquest compromís, acabaren deportades a Ravensbrück. Un camp d'extermini especialment dur per a les dones.

Malgrat la fam i les malalties sobrevingudes, les vexacions a que van ser sotmeses, l'horror que van presenciar i el llarg exili que van haver de suportar, aquelles sis dones lleidatanes van aconseguir sobreviure i dur unes existències dignes de ser narrades.

Neus Català va ser una de les primeres que va parlar d'elles al seu llibre De la resistencia a la deportació.

El que no sospitaven aquelles sis supervivents és que el pitjor de tot arribaria després del seu alliberament, perquè ningú que ha passat per una experiència tan dura torna mai més a ser el mateix. Elles no podien tornar a Catalunya i a França no sabien si les esperava algú. Alguna d'elles es va poder retrobar amb el seu marit després de buscar-se a llistes de supervivents, però d'altres havien perdut a tothom. És el que tenen les guerres i els exilis: es trenquen les famílies i les persones es veuen obligades a reinventar-se per tal de poder continuar aguantant el pes de la pròpia vida. Moltes de les víctimes dels camps nazis van triar el silenci com a mecanisme defensiu. Si no se'n parla de l'horror podem arribar a pensar que no l'hem patit mai, que només ha estat un malsol que cal oblidar.

Per això durant tant de temps, a Espanya, la majoria de la gent desconeixia l'existència dels camps d'extermini nazis. Però, malauradament, van existir i molta gent va quedar marcada de per vida no només amb el número que li van assignar sinó amb ferides que no es veuen però no arriben a cicatritzar mai. Molts altres es va quedar pel camí, entre la boira que tot ho difumina, com si mai no haguessin existit.

Calen molts llibres com el de Les sis de Ravensbrück per tal que les veus en primera persona de les víctimes no callin mai ni deixin de demanar justícia.

Estrella Pisa