L'oblit que serem

 

Passa sovint que ens prenem la vida amb massa seriositat, com si cada pas a donar se'ns plantegés com un assumpte de vida o mort. Temem tant equivocar-nos que ens passem el dia en tensió, intentant controlar-lo tot i sense adonar-nos de que, en realitat, no controlem ben res.

Obsessionats en fer-ho tot bé i en no perdre el fil de cap conversa, bona part del millor de la vida ens passa pel davant dels ulls i no som capaços d'advertir la seva presència. Una presència tan efímera com ho som nosaltres mateixos. Capficats en les nostres pròpies cabòries anem tot el dia amunt i avall, corrent com si se'ns escapés la vida per no fer tard a la feina, per enllestir els àpets del dia a l'hora, per tenir cada cosa a punt i al seu lloc, per no decebre ningú i acabant decebuts de nosaltres mateixos.

Emboirats per aquestes rutines que ens segresten i ens acaben esclavitzant no som conscients de que la vida que estem deixant de viure no ens esperarà i, un dia u altre, ens dirà que prou, que el viatge s'ha acabat i que, si no hem estat capaços de gaudir més de l'experiència, és problema nostre i de ningú més.

És trist que només cobrem consciència d'aquesta brevetat de la vida quan perdem a un ésser estimat, quan ens lamentem de no haver sabut trobar el temps per a compartit més moments amb ell.

Els darrers dies he llegit la novel.la El olvido que seremos, de l'autor colombià Hector Abad Faciolince.

La novel.la no narra una trama fictícia, sinó una història real, la de la relació que mantenia l'autor amb el seu pare, el metge i activista Héctor Abad Gómez, qui fou assassinat a Medellín l'any 1987.

Créixer en una família on la majoria dels seus membres són dones no deu ser massa fàcil per a un nen. Potser aquest fet va contribuir a l'admiració mutua que pare i fill sentien l'un per l'altre. L'autor ens relata la seva infantesa entre les seves germanes i la llibertat absoluta que sempre li va donar el pare, fins al punt de no obligar-lo a res, ni tan sols a anar a l'escola quan el nen decidia quedar-se a casa.

Des de molt petit va aprendre del seu pare la joia de viure en majúscules, fent allò que de veritat un vol fer, sense deixar-se acorbadir per la por al fracàs ni a les represàlies d'aquells que puguin molestar-se pel que un acaba fent.

Metge especialista en salut pública, Héctor Abad Gómez no acostumava a atendre pacients personalment. Ell era més de preocupar-se per millorar les condicions de vida de la gent als pobles i a les ciutats. Exercia una càtedra a la universitat d'Antioquia, escrivia articles per a revistes científiques i col.laborava amb diferents institucions que vetllaven pels drets dels més vulnerables.

Viatjava molt perquè era requerit a diferents punts del pais i de l'estranger per donar conferències i per encàrrecs diplomàtics. Arribà a ser diputat i congressista per Antioquia i precandidat a l'alcaldia de Medellín pel partit lliberal. Però el seu activisme per defensar tant els drets humans com les polítiques públiques de salut el van posar en el focus d'aquells que abogaven per causes contràries.

Després de rebre diferents amenaces per la seva denúncia contra la presència de grups paramilitars que estaven assassinant selectivament a líders socials, activistes i polítics d'esquerres, fou assassinat ell també.

El olvido que seremos és un homenatge a la seva memòria. Narrada des de les emocions, la seva trama ens transporta a un temps i a uns indrets que ja no existeixen, doncs la vida no s'atura en els escenaris per on passa. Simplement transcorre i es reinventa per donar pas a d'altres protagonistes i a d'altres històries que, en poc temps, també es reduiran a records que en algun moment també s'acabaran esvaint.

Als llarg de les seves pàgines, l'autor recorda a autors que també van parlar de la mort i de l'oblit a les seves obres. Podem trobar referències a Jorge Manrique, a Antonio Machado, a Borges (un dels seus versos és el que dona títol a la novel.la), a Proust, a Joyce, a Garcia Márquez, a Octavio Paz o a Rulfo.

Els escenaris per on transcorre la novel.la destil.len molta cultura, però sobre tot, molta humanitat. Joia i dolor es combinen per imprimir en els seus protagonistes una actitud positiva, malgrat les tragèdies a les que s'han d'enfrontar. Perquè, tal com van aprendre del seu pare, amb la por no es pot viure. L'Héctor Abad pare mai va deixar de fer res per por de que el matessin. De fet, abans de morir era conscient de que el matarien. Però no va deixar de fer el que creia que havia de fer. Va continuar escrivint la seva columna al diari i donant les seves conferències plenes de denúncia cap aquells que volien que el pais anés enrera en comptes d'endavant.

Novel.les com aquesta contribueixen no només a perpetrar la memòria de persones com l'Héctor Abad Gómez, sinó també a que ens fem una idea més ajustada de la realitat que es viu i s'ha viscut a Colòmbia i ens permeten entendre que a qualsevol indret del planeta existeixen ments brillants que dediquen les seves vides a tractar de millorar les vides dels altres. De vegades tendim a creure que els avanços científics s'han de gestar a universitas europees o nordamericanes i menystenim o qüestionem sense escrúpuls tot el coneixement que ve d'altres països. Tant de bo neixin al món més persones com l'Héctor Abad Gómez.

Estrella Pisa