Escac al destí

Ostentar poder és una condició que sempre implica córrer el risc de caure en paranys que no estan exempts de perill. Això ha estat així des de la creació dels primers estats i ho continua essent en l'actualitat. Les famílies que integren les diferents monarquies continuen prioritzant en ple segle XXI el mateix que prioritzaven aquells emperadors romans o aquells reis de corts medievals: la continuïtat de les seves corones. I l'església, que sempre s'ha mantingut enganxada a aquestes monarquies, ha estat la més interessada en que aquestes no s'extingiren.

Per defensar aquest sistema de vida privilegiat sembla que tot s'hi val i tot el que mostren davant dels seus pobles acaba sent una mentida perfectament orquestrada, on acaba jugant un paper fonamental la doble moral. Aquells que es creuen legitimats per a jutjar i condemnar les debilitats dels altres de vegades són els primers que es passen la vida cometent pecats que no perdonarien a ningú i cuidant-se d'amagar-los per tal que ningú s'atreveixi a jutjar-los a ells.

Escac al destí, la cinquena novel.la de Lluís Llach, està ambientada a la Catalunya Medieval. Partint d'un regne i d'uns comtats de nom fictici, que estan enfrontats amb altres regnes del voltant, i d'uns personatges que semblen tenir en comú el vici de llençar les pedres i amagar les mans, l'autor teixeix una trama entorn a uns reis, uns prínceps hereus, un baró que és la mà dreta del rei, una baronessa que és infidel al seu marit, un abad que amaga molts secrets, un bisbe corrupte, la filla d'una serventa que custòdia les intrigues de palau que li ha confiat la seva mare i un prevere que acaba d'aterrar des de Roma i que resulta ser fill del rei.

Aquests personatges es disposen sobre un tauler d'escacs imaginari on cada moviment serà decisiu per a un d'ells, qui acabarà heretant el regne de Magens.

 

- Germà, maleeixo haver de ser rei.

L'Orenç l'escolta sorprès, però es mostra impertèrrit. No sap què respondre a una afirmació tan inesperada.

- Així com ho sents, amic. Ser el futur monarca m'afeixuga l'ànim. A més a més, en ser la corona una gràcia de Déu, rebutjar-la deu ser pecat, oi? O sigui que em sento atrapat entre Déu i la corona.

- Jan, ets un irrespectuós i un consentit. Qualsevol estaria agraït de ser un dels poderosos de la terra.

- No ho ambiciono, germà, o potser és que no entenc la vida. He viscut la meva preparant-me per a la guerra, cada hora, fins a embrutar-me prou per afrontar-la i, ara que en soc mestre, no li sé trobar el sentit. Els meus sempre m'asseguren que la guerra em farà poderós i temible. Els teus afegeixen que si defenso els interessos de Roma, acabaré sent un rei sant. Mai no he gosat contestar-los que canviaria temible per respectat i sant per just. - Les seves faccions es trasmuden de la gravetat al somriure segons cada frase-. Quan em trec l'armadura i em despullo de la condició de príncep, el meu destí no m'apassiona. Ni ser senyor de Magens, ni disposar sobre la vida dels que hi viuen, ni de la virginitat de les seves filles. La doctrina de l'Església afirma que, per voluntat de Déu, els bellatores com jo vetllem amb les armes per la seguretat, els oratores com tu vetlleu per acostar-nos al cel i queden els laboratores, que vetllen la misèria perquè uns pocs puguem guerrejar i orar sense passar fam. Doncs bé, després de dir amén, d'un món així no ambiciono ser-ne rei. Gens. Però, si bé soc valent per clavar la daga al cor d'un enemic, soc covard per trencar les cadenes que em predestinen. Per això em sento perdut, extraviat, si la paraula és justa... i, segurament per això, el pressentiment de la mort no m'espanta.

S'atura uns instants, com si dins seu continués parlant. Es miren llargament. L'Orenç encara no sap com contradir el que ha escoltat. El príncep, inevitablement, afegeix un comentari tot somrient.

- Diuen que Déu descansà al setè dia, collons, hauria anat bé que continués uns dies més.

- No siguis sacríleg, Jan.

- No ho pretenc, germà, ni em convé, sobretot ara que em perilla la vida i friso per anar al cel... i esperar-hi la Mela.

L'Orenç no es sent còmode en el constant vaivé d'ironies i transcendències. Es manté seriós mentre inicia l'única resposta que se li acut. La raó per la qual, a Roma, va abraçar Jesús.

- Jan, Déu es feu home i patí tortura i mort per ensenyar-nos a redreçar el món i donar-nos uns manaments per polir el comportament humà, uns manaments per teixir la convivència, i l'Església per guiar-nos fins a la salvació. Mai abans se'ns havia manat estimar, compartir, curar, donar, com a raons fonamentals de la nostra vida. Ell ens convida a un altre món, a una altra manera d'entendre la vida. Per què no hi confies? Posa la teva corona sota el seu aixopluc. Si el segueixes, fins i tot quan vacil.lis sabràs que vas orientat per Crist.

- Ah, sí. Dius paraules belles, Orenç, molt belles. Però si fas memòria dels teus anys a Roma i recordes la realitat, més enllà de llibres, teories i sermons, m'acceptaràs que tot es fa en nom seu, però del Crist profund n'hi queda ben poc. El luxe, el despotisme, el vici, la conspiració, el poder, són el nou evangeli. Posar el regne sota la protecció de Crist vol dir obeir una Roma amb tanta ambició terrenal com el pitjor de nosaltres. Consagra reis... també els mata. Conquereix territoris... també els ven. Per favor, no cal que ens enganyem.

Fragment d'Escac al destí, de Lluís Llach- Editorial Univers- 2020

                                                                     

Al món de la política res no és el que sembla a primera vista. Darrera de cada posada en escena s'amaguen els interessos de cadascuna de les parts. Sobta que tots els actors implicats coincideixen a argumentar que el seu únic objectiu és el benestar dels ciutadans a qui reclamen el vot o l'obediència. Però aquest argumentari cau pel seu propi pes quan els reis ja han aconseguit lluir les seves corones o els presidents electes han guanyat les eleccions de torn. A qui sempre li toca ser cornut i pagar el beure és al poble, veritable pilar sobre el sacrifici del qual s'aixequen tots els somnis de grandesa d'aquells privilegiats que es poden permetre somniar sense haver d'embrutir-se les mans ni esgotar les forces del cos i la ment fins a defallir.

Quan la legitimitat d'aquests monarques, d'aquests polítics o d'aquests jerarques eclesiàstics cau en una crisi de fe per part del poble, no manquen aquells que tracten de defensar la seva honorabilitat acollint-se a algun article de la constitució on es pregona que tots els ciutadans som iguals davant la llei. Però això no deixa de ser una fal.làcia, una estratègia més per guanyar temps fins que les aigües es calmin i totes les mostres d'abusos de poder i de corrupció deixin de ser noticia als mitjans de comunicació i a les xarxes socials. Els poderosos, per molt grossa que la facin, sempre s'acaben sortint amb la seva, mentre que el ciutadà normal i corrent acaba pagant, fins i tot, pel dret a respirar.

Escac al destí, tot i narrar una història ficticia, no ens explica res de nou. Potser perquè, quan el poder entra per la porta, qui l'ha d'ostentar acaba pagant la penyora de deixar de ser qui és per passar a convertir-se en qui creu que ha de ser per a no perdre l'autoritat que han depositat en ell aquells que l'han designat, potser pensant més en satisfer els propis interessos que en veure'l a ell coronat rei, imbestit president o convertit en bisbe o fins i tot en papa.

Com immersos a un tauler d'escacs, els personatges d'aquesta novel.la han de pensar molt cada jugada abans de fer-la, avantçant-se als moviments dels altres i a les conseqüencies que provocaran.

Tant se val que algú hagi de morir, tan se val que la reputació d'algú altre hagi de saltar pels aires. L'únic que compta és la continuïtat d'una corona, sota la qual quedaran preservats els drets adquirits de tots aquells que viuen d'ella. La corona canvia de mans, però el sistema que la regeix es manté perpetu, amb tot l'entramat de mentides o mitges veritats que la sustenten. Els veritables sentiments dels protagonistes no compten, els valors que es pregonen només es materialitzen de cara a la galeria i la immunitat només es mantindrà mentre qui pretengui gaudir-la resulti necessari als interessos d'algú que, des de l'ombra, mani més que ell.

Estrella Pisa

Cenefa trobada a Pixabay