La venjança del bandoler
Sovint ens agrada creure que som amos de les nostres decisions i, per tant, del nostre destí. Pensem que ningú ens pot dir el que hem de fer, ni imposar-nos les seves pròpies idees ni la seva pròpia fe. Però, podem estar segurs d'aquesta il.lusió de llibertat?
Fins no fa tant de temps, molta gent encara es movia per presentiments i temia les supersticions. La saviesa popular en va plena de dites carregades d'aquests mals auguris. Molts hem crescut evitant passar per sota d'una escala, tement als gats negres o no fent plans pels dimarts tretze. I, encara que, a mesura que anéssim creixent, aprenguessim a riure'ns d'aquestes manies sense cap ni peus, el cas és que aquells que ens les van encomanar, possiblement, les continuaran mantenint tota la seva vida.
Ens agradi reconèixer-ho o no, els pilars que ens aguanten drets són els aprenentatges que vam consolidar quan èrem nens. Si avui som com som i no pas d'una altra manera, és per tot el que hem viscut abans.
D'acord que el que acabem vivint és el resultat de les decisions que hem pres en cada moment, però aquestes decisions potser no les adoptem tan lliurement com ens pensem. El que ens han ensenyat des de ben petits, allò que hem experimentat amb joia o amb dolor, els exemples que hem trobat en les figures de referència (pares, avis, germans més grans, oncles o mestres), els primers llibres llegits, la música que hem escoltat, el cinema que hem vist o el tipus de relacions que hem establert amb els primers companys d'escola, resulten determinants en la configuració del nostre univers particular. Un univers que esdevindrà únic i que, experiència a experiència, anirà forjant la nostra forma de lidiar amb la vida.
A la novel.la La venjança del bandoler, Martí Gironell ens relata la història d'en Josep Pujol, conegut com en Boquica, un bandoler de Besalú que va ser nomenat capità de miquelets per l'exèrcit francès durant la invasió de les tropes napoleòniques.
Nascut en el dia de l'eclipsi de sol del 1778, en Josep Pujol va créixer sentint-se sempre qüestionat per tothom, començant pels propis pares i acabant pel mossén. Als deu anys va patir un segrest a mans d'un grup de bandolers. Com que la seva família no es va venir a pagar-ne un rescat, el van deixar anar i va poder tornar amb els seus, però aquella experiència li va ensenyar altres maneres de lluitar per les pròpies idees i de defensar-se de les tiranies dels governants de torn.
Com el seu pare, va treballar de traginer durant uns anys, fins que va haver de posar les seves rècules de muls i matxos a disposició dels regiments patriòtics, tal com li havia demanat el vocal de la Junta de Figueres. Va ser així com va començar a lluitar contra la invasió dels francesos, al temps que també se'n adonava de que l'estaven enredant: no li pagaven per la seva feina i la seva família cada cop patia més misèria. Quan els francesos eren a punt d'entrar a Besalú, va decidir que, abans que li prenguessin el poc que li quedava, els hi oferiria ell el seu suport. A canvi, ells el van nomenar capità de miquelets, mentre els seus compatriotes el consideraven un caragirat.
En Boquica servia als dos bàndols, però en realitat, no s'identificava amb cap, doncs els uns i els altres el van decebre i li van demostrar que, lluny de lluitar pel benestar dels seus respectius pobles, el que feien era procurar només pel seu propi benestar. Els era igual que la gent es morís de gana i no deixaven d'exigir-los més sacrificis per continuar ells omplint-se les butxaques. Si aquells que ostentaven el poder podien robar, assassinar i saltar-se totes les normes d'una societat civilitzada, per què no podia fer ell el mateix?
Arribats a aquest punt, en Boquica va passar de ser un traginer, a ser un bandoler que va jugar amb els catalans i els francesos, aprofitant-se de tots i procurant només per la seva família.
De vegades recorrem a les excuses fàcils per justificar els nostres comportaments més difícils. Per molt que ens hagin ensenyat a creure determinades coses i que ens hagin sentenciat a no poder canviar-les per molt que ens ho proposem, mai no és tard per a canviar una creença errònia o un prejudici. La manera de fer-ho és atrevint-nos a qüestionar el que pensem i retant-nos a intentar pensar d'una forma més constructiva.
La venjança del bandoler és una novel.la que narra la vida d'un bandoler que va existir de veritat. Al llarg de les seves pàgines ens podem fer una idea molt gràfica de com vivia la gent abans i després de la invasió napoleònica. Com es guanyaven la vida, com es vestien, com celebraven les seves festes, com pensaven, com sentien o com enfrontaven les adversitats.
Com totes les novel.les d'en Martí Gironell, La venjança del bandoler, ens transporta a una altra època, però ens confirma que els éssers humans no aprenem, perquè a tots els períodes històrics acabem pecant dels mateixos mals: l'enveja, la corrupció, la traició i la venjança.
Estrella Pisa
Hola, Estrella.
ResponEliminaNo sé cómo será este libro, pero la reconstrucción de una época, un estilo de vida y unas costumbres que ya han desaparecido son equiparables a tu capacidad para sacar enseñanzas del mismo. Es la forma más activa de leer.
Un enorme abrazo :-)
Muchas gracias, Miguel.
EliminaEs muy bonito lo que dices.
Un abrazo enorme.