L'espia del Ritz

 

Des del final de la Segona Guerra Mundial s'han escrit moltes novel.les, biografies i llibres d'assaig sobre el nazisme i l'horror que va sembrar a tota Europa. La persecució dels jueus, els guettos, els camps d'extermini, els espies i les organitzacions humanitàries que ajudaven a fugir als refugiats. Però és molt curiós que a Espanya no se'n comencés a parlar de l'Holocaust fins molts anys després, quan va arribar la democràcia.

Malgrat els molts espanyols republicans que van acabar exiliant-se a França, col.laborant amb la resistència i sent deportats a camps de concentració com el de Mathausen o el de Ravensbruck, el temps de silenci imposat per la dictadura franquista els va desterrar a l'oblit. Ningú volia parlar d'aquells que van haver de marxar per força si volien salvar la vida. Ningú gosava expressar el que sentia de veritat, perquè les pareds tenien oïdes i els veïns, o fins i tot els propis parents, podien delatar a qui fos davant de la més petita sospita de desafecció al règim.

A mida que la democràcia es va anar consolidant i la censura va haver d'anar afluixant, els periodistes, els historiadors i altres investigadors van tenir accés a tota la informació que, durant els anys que va durar aquella violenta guerra i després d'ella, es va anar generant, a partir del testimoni directe de les víctimes i dels seus botxins.

Veus com la de la Neus Catalá, en Francesc Boix o en Joaquim Amat-Piniella ens han narrat les seves experiències en primera persona als llibres que van escriure o a les fotografies que es van atrevir a fer dins del camp on estaven pressoners.

Potser un dels llibres més impactants que es van escriure recollint els testimonis de moltes d'aquestes veus pròpies va ser Els catalans als camps nazis, de la tristament desapareguda Montserrat Roig.

En la darrera dècada, a Espanya s'han publicat moltes novel.les que recullen aquell període negre de la història, però a la majoria d'elles cobra un especial protagonisme la figura dels espies.

El cinema ha contribuit a crear-nos molts estereotips i, quan parlem d'espies, tendim a imaginar-nos-els al mig d'Anglaterra, Alemanya o França. Ens costa d'imaginar-los a l'Espanya dels anys quaranta, en plena dictadura. Però les fonts històriques ens demostren que ciutats com Madrid o Barcelona eren, en aquells anys, veritables vivers d'espies i no només internacionals. També n'hi havia d'espanyols.

A la novel.la L'espia del Ritz, Pilar Rahola, ens narra la història d'un violinista rus, en Berbard Hilda, que va existir de veritat i va aconseguir fugir dels nazis refugiant-se a Barcelona.

El que potser no es podia imaginar aquest artista jueu és que, un cop a Espanya, aquí coneixeria a alts càrrecs nazis que es deleitarien amb la seva música i l'aplaudirien. Per a un pais que es declarava neutral de cares a la galeria resultava molt sospitós que protegís a aquells alemanys que feien i desfeien el que volien, intervenint fins i tot el que es publicava per tal de fer-se un rentat de cara davant de l'opinió pública espanyola.

Els grans hotels esdevenien obligatoris punts de trobada d'espies nord-americans, britànics, alemanys o francesos. Els uns s'espiaven als altres i informaven als seus respectius països. I així era com el curs de la guerra prenia una o altra direcció.

Finalitzada la Segona Guerra Mundial, amb la derrota dels alemanys, Franco va continuar amagant i protegint aquests nazis que ja portaven tant de temps instal.lats aquí i a tots els que arribaven amb documentació falsa des d'Alemania. Alguns d'ells, van fer servir Espanya de pont per travessar l'Atlàntic i establir-se a sudamèrica, però molts d'altres s'hi van quedar i van engegar pròspers negocis amb fons públics de l'estat espanyol.

I el poble, com sempre, ignorant-ho tot. Passant penalitats, callant i pagant el beure.

Per més novel.les que hagi llegit sobre aquests mateixos episodis de la nostra història recent, que realment han estat moltes i d'autors ben diferents entre ells, mai no deixo de sorprendre'm. La maquinària de la manipulació, un cop s'engega, no té aturador. Ens fan veure el que volen que veiem i ens obliguen a pensar el que els interessa que pensem.

Les restriccions que va imposar la dictadura a les famílies, la prohibició del divorci, la penalització de l'abortament, la condemna i l'escarni públics per mantenir relacions sexuals amb la parella si no s'havia passat previament per l'altar o l'obligació de les dones d'obeir als homes, només eren estratègies per a tenir al poble controlat. Si tot era pecat, menys tenir tots els fills que vinguéssin en anys de precarietat extrema, aquells qui governaven s'asseguraven uns obrers asfixiats per la càrrega dels fills a mantenir i sense temps de pensar en canviar el món. Per la seva banda, amb tants de fills, s'imposava l'obligació de que aquests haguéssin d'ajudar als pares posant-se a treballar a edats molt tempranes, fet que provocava l'abandonament prematur de la seva escolarització. Si els nois i noies que pujaven no estudiaven, les seves ments no podrien obrir-se portes cercant la llibertat. Tot estava perfectament orquestrat per a assegurar-li al dictador un càrrec vitalici i sense entrebancs fins al dia de la seva mort.

Però, paral.lelament a l'infern que vivien els que estaven sotmesos a la tiraria del govern, els afectes declarats al règim que estaven podrits de calers de procedència corrupta, es podien permetre violar a les minyones impunement, arrencar els nadons de les mares republicanes per regalar-los a famílies "com Déu manava", afussellar a adolescents o a pares de família al Camp de la Bota, requissar obres d'art perquè els venia el caprici de lluir el que no era seu o exaltar a un genocida com Hitler pels carrers de les grans ciutats.

L'espia del Ritz ens descobreix uns escenaris i uns personatges que ens recorden d'on venim i a on som. Qui era qui en aquell temps i qui és qui en el present. Un present que viu sota l'amenaça que representa l'ultradreta a tota Europa, representada a Espanya per VOX. Curiosament al final de la novel.la, Pilar Rahola ens descobreix que el pare d'una de les veus d'aquest partit era un destacat nazi, d'aquells que es passejaven impunement pels carrers d'Espanya mentre els seus companys gasejaven a milers de víctimes cada dia als camps que tenien estesos per tota Europa.

Estrella Pisa.