Camins de llibertat entre muntanyes

 

Els llibres són portes que ens obren a d'altres realitats. De vegades ens pot semblar que els triem a l'atzar, però llavors ens n'adonem de que el seguit de lectures que acumulem acaben estan relacionades les unes amb les altres. És indiferent l'ordre en que llegim aquests llibres i aquests autors, perquè igual que vam aprendre de les matemàtiques, l'ordre dels factors no altera el producte. El producte és el viatge intern que va realitzant la nostra ment, meravellant-se amb cada nou descobriment i redescobrint-se continuament a ella mateixa.

Hi ha llibres que, sense que els seus respectius autors ho hagin previst i ni tan sols imaginat, acaben ajudant-nos a dotar de més sentit els llibres que hem llegit anteriorment o fins i tot els llibres que llegirem temps més tard. Ens fan experimentar una espècie de dejà vu que ens obliga a reflexionar sobre el que havíem cregut entendre i el que finalment entenem.

És com quan aprenem una paraula nova, d'aquelles que ens sonen a xino i que semblem convençuts de que ningú les fa servir. Però aquesta sensació és del tot il.lusòria, perquè, des del moment en que la descobrim, comencem a sentir-la en boca de persones ben diverses, tant al carrer, com a la televisió o la ràdio i fins i tot a cançons que escoltem i que no tenen per què ser noves, precisament.

La nostra realitat és aquella de la que som plenament conscients. Fins que no som capaços d'interioritzar tot allò que passa al nostre voltant, és com si no existís, perquè els nostres sentits no ho capten amb la intencionalitat ni l'interès suficients com per a que es gravi a la nostra memòria.

Aquesta paraula nova que acabem d'aprendre, l'hem sentit infinitat de vegades abans d'avui, però mai abans ens havia despertat els sentits, per això ens passava de llarg, com la pluja que cau mentre dormim.

Una experiència similar és la que he viscut llegint la novel.la La passadora, de Laia Perearnau.

Ambientada a principis dels anys quaranta als Pirineus, La Passadora no és una novel.la més sobre la Segona Guerra Mundial. Evidentment, la guerra hi és molt present i els nazis s'hi passegen per les seves pàgines al llarg de tota la trama. Però la Laia ens mostra com van viure aquells anys tan difícils les persones dels pobles propers a la frontera amb França. La guerra civil espanyola havia acabat i molts catalans van haver de fugir travessant els Pirineus per evitar la presó o la mort. Alguns acabaren als camps de refugiats del sud de França, d'altres passaren a col.laborar amb els grups de la resistència contra els nazis i, d'aquests últims, molts caigueren en mans de la temuda Gestapo i foren deportats a camps de concentració nazis. Aquest va ser el cas d'algunes dones que la Laia no només recorda a la novel.la, sinó que els dona un paper important en la seva trama.

Entre els que van decidir quedar-se als seus pobles, n'hi hagueren els qui, sospitosament, van optar per abraçar el franquisme i es dedicaren a delatar als seus veïns republicans per tal de treure un rèdit econòmic o algun altre tipus de benefici personal. D'altres van optar per convertir-se en passadors de tot tipus de mercaderies de contrabanc. La corrupció estava tan estesa en aquells moments com ho està ara i, als pobles de frontera, el contrabanc va acabar fent riques a moltes famílies, sent els propis agents de l'autoritat els primers a fer els ulls grossos a canvi de sucosos comissions. Però no només es passaven mercaderies d'una banda a l'altra de la frontera. També es passaven persones. Éssers humans que fugien de la barbàrie i que semblaven disposats a pagar tot el que encara conservaven a canvi de la seva llibertat. Molts d'ells eren jueus, però també n'hi havia paracaigudistes britànics que intentaven sortir de França per tornar a Anglaterra i seguir lluitant contra Alemanya.

Andorra era com un niu de nazis que campaven lliurement per les seves muntanyes vigilant les diferents rutes que feien servir els passadors. També esdevenia una trampa mortal per tots aquells refugiats que acabaven sent guiats pels passadors equivocats, que després de cobrar-los quantitats desorbitades, no tenien cap mena d'objecció de consciència en lliurar-los als nazis per tal que els afusellessin o els deportessin a camps de concentració.

He llegides moltes novel.les i molts llibres d'història sobre el nazisme, però la figura dels passadors sempre m'havia passat una mica desapercebuda. Sabia de la seva existència, però mai havia m'havien despertat un interés especial, fins que vaig llegir la novel.la La veu dels valents, de Rafael Tarradas-Bultó. Entre les seves pàgines vaig adonar-me que aquesta figura va desenvolupar un paper fonamental en la lluita contra el nazisme. Aquest entramat de xarxes d'ajut als refugiats que es van estendre per tota Europa va ser la forma més intel.ligent que va trobar el poble per derrocar al seu opressor.

Poc temps després vaig llegir L'espia del Ritz, de Pilar Rahola, i allà vaig tornar a retrobar-me amb les mateixes organitzacions d'ajut als refugiats que havia descobert a La veu dels valents. La meva ment va establir noves connexions que encara s'han enriquit més llegint La passadora.

Aquesta és la màgia que té el fet de llegir: les noves connexions que ens provoca en les nostres xarxes neuronals per tal d'ajudar-nos a reinterpretar la realitat i a entendre-la millor.

Laia Perarnau ha hagut de fer un treball previ de documentació impressionant i no només ha sabut idear una història diferent i motivadora al voltant d'un episodi poc conegut d'aquells anys de guerres i prejudicis, sinó que també ha aconseguit donar veu a les dones que tantes vegades han quedat silenciades per les potents veus dels homes. Quan parlem de maquis, de passadors, d'espies o de contrabandistes, sempre els posem identitats masculines. No pensem que les nostres àvies o besàvies també van viure aquells dies grisos i, a la seva manera, també van saber lluitar contra els opressors. Dones com la Neus Català, la Teresa Carbó, la Conxita Grangé, la Lina Pla, la Carme Gardell i la seva filla Sabina, la Margarita Brugada, la Roser Fàbregas, l'Engràcies Vilarodà, la Rosa Paytavi, la Generosa Cortina, la Maria Branyas, la Bràulia Cánovas, l'Angeleta Bordoll, la Maria Morena, la Dolors Vergés, la Magdalena Coderch, la Carme Vidal, la Cristina Zalba, la Martina Marty o la Laura Gallart van lluitar amb tots els recursos que tenien al seu abast per ajudar als perseguits posant en perill les seves pròpies vides. Algunes d'elles se'n van sortir i van arribar a centenàries. D'altres es van quedar pel camí i difuminats els seus noms entre la boira de la història que s'entesta en ressaltar en negreta només els noms masculins.

Novel.les com La passadora ens obren de bat a bat els sentits i ens conviden a reflexionar sobre el que estem fent i el per què ho estem fent. Que els arbres no ens facin perdre de vista el bosc. Que els interessos personals no ens facin passar per alt el que és més important: el respecte per la vida i per la llibertat, el dret a no haver de fugir de casa teva perquè a algú li molesti que siguis qui ets o com ets.

Estrella Pisa.