L'infinit

El joc dels escacs sempre m'ha cridat poderosament l'atenció, però a la vegada, també m'ha infundat molt de respecte. Potser perquè al meu àmbit familiar mai vaig veure a ningú practicant-lo. A cada acostumàvem a jugar al parxís.

Hi ha coses que, si no les aprenem de ben petits, arribem a pensar i a creure'ns que no serem capaços d'aprendre-les de grans, com ara la música, anar en bicicleta o, per què no? jugar als escacs.

Entre les moltes coses que jo havia ignorat sobre aquest joc tan antic, la que més m'ha sorprés és que no és un joc, sinó una metàfora de la vida.

Sobre un tauler de seixanta-quatre caselles, setze peces blanques i setze peces negres s'enfronten en una batalla que només podrà guanyar una de les peces. La resta s'aniran sacrificant en favor del seu rei o la seva reina. Com a la vida, sobre el tauler seran els més febles els que aniran caient primer. Potser perquè no tenen malícia i es guien per les seves emocions. No tenen filtres i no pensen en les conseqüències que podran tenir les seves paraules o els seus moviments. Un pas en fals els pot costar la vida als vuit peons de cada bàndol perquè els seus adversaris sí acostumen a pensar més enllà de les seves accions i esperen, pacients, a que cometin una errada per a saltar-los a sobre i enderrocar-los. El mateix sol passar amb els alfils, els cavalls i les torres. Les figures del rei i la reina quedaran més protegides per la resta fins a l'últim moment, en que les darreres peces que quedin al tauler acabaran decidint la seva sort a base de moviments molt estudiats que donaran la victòria al jugador que demostri ser més hàbil en estratègia.

Els darrers mesos he llegit diferents novel.les les trames de les quals giren entorn d'aquest joc. Una d'elles va ser El tauler de la reina, de Luis Zueco, una altra Escac al destí, de Lluís Llach. L'última ha estat El ocho, de Katherine Neville.

La història parteix d'un moment històric delicat per França: Corre l'any 1789 i ha esclatat la revolució. Molts nobles i religiosos veuen perillar no només els seus privilegis, sinó també les seves vides. Alguns opten per fugir, d'altres acaben sota la guillotina.

A l'abadia de Montglane, l'abadessa reuneix a les monges i novícies de la congregació i els transmet que han de fugir, però abans s'han de comprometre a preservar les peces del joc d'escacs que han ocultat durant segles, per tal que no acabés en les mans equivocades.

Algunes de les monges perdran la vida en l'intent de protegir el secret que amaga aquest tresor que un cabdil musulmà li havia regalat a Carlemany al segle VIII. Una d'elles, Mireille, aconseguirà salvar la vida i amagar moltes de les peces en un lloc més segur, però a canvi de  renunciar a dur una vida mínimament normal.

Aquesta novel,la extensa no deixa de sorprendre'ns amb la irrupció a les seves pàgines de figures històriques que han estat molt relacionades amb les matemàtiques i la física, com Pitàgores, Hermes Trimegisto, Kepler o Fournier; amb la literatura i les arts, com Voltaire i Delacroix; però també amb el poder, com és el cas d'un jove Napoleó que somia canviar el món o del cardenal Richelieu qui manega els fils de tot el que passa al seu país.

El joc original dels escacs es remonta a l'Índia del segle VI després de Crist i era conegut com "xaturanga". D'allà es va transmetre a Pèrsia i al món àrab. Es creu que a Espanya va ser introduït pels àrabs, quan van conquerir la península ibèrica al segle VIII.

Hi ha molta mitologia entorn a l'origen d'aquest joc tan enigmàtic, però potser la més coneguda sigui l'atribuïda a un jove braman indi anomenat Lahur Sessa. L'escriptor i matemàtic Malba Tahan va recollir aquesta llegenda al seu llibre "L'home que calculava":

Des de la filosofia, algunes veus defensen que, en el moment de néixer, el nostre cervell és com una tàbula rasa sobre la que impregnarem coneixements a mida que anem experimentant la vida. Com al joc dels escacs, partim d'un tauler que ens permet infinitat de moviments. Depenent de quines siguin les nostres decisions, els nostres moviments ens duran en una direcció o una altra. Cada cop que triem dreta o esquerra, endavant o en darrera, cap al nord o cap al sud, se'ns aniran obrint unes oportunitats i se'ns aniran tancant unes altres. L'èxit o el fracàs ens esperaran darrera de cadascuna de les cantonades que ens aventurem a sortejar.

Si ho pensem fredament, estar vius és acceptar córrer un risc continu d'equivocar-nos, de caure i fer-nos mal, de que ens mengin com a peces d'un joc d'escacs en el que no som conscients d'estar participant. Però sempre ens queda l'esperança d'encertar, d'aconseguir no caure, de ser nosaltres qui ens mengem a les altres peces. Viure no és res més que això: jugar i jugàr-nos-la, cada dia, cada instant. Per no deixar d'aprendre ni de gravar més coneixement en aquesta tàbula rasa que es va engrandint i ens va connectant amb les infinites realitats que se'ns van descobrint.

Estrella Pisa