El primer batec d'Austràlia

 

La descoberta del continent americà a finals del segle XV va obrir un nou ventall d'oportunitats als estats europeus. Els límits del món conegut ja no es trobaven a Finisterre, sinó que s'expandien al llarg de l'oceà Atlàntic i s'endiçaven en un bast continent sembrat de promeses per a tots aquells que s'aventuressin a explorar-lo.

Passada la febre i la cobdícia dels primers conqueridors, tots darrera començaren a arribar els primers colons, provinents de diferents nacions europees. Amb ells s'encengueren noves lluites, no ja només amb els indígenes, sinó també entre ells mateixos. Cadascú volia plantar la seva bandera i imposar les seves normes, mentre vulneraven els drets fonamentals d'aquella pobra gent que veia com els nouvinguts pretenien fer-la fora de les terres que els havien llegat els seus avantpassats.

El que moltes vegades ens ha passat inadvertit del neixement de la nació nordamericana és que molts d'aquells primers colons que s'hi varen establir, eren deportats que provenien de presons angleses. Davant l'increment de la delinqüència que experimentà Anglaterra a finals del segle XVIII, motivada per un increment de la natalitat, la revolució industrial que va deixar sense feina a artesans i camperols i l'èxode massiu a les grans ciutats, les presons es trobaven al límit de la seva capacitat i les autoritats de l'època van pensar que podia ser una bona opció enviar a molts d'aquells delinqüents al nou continent per tal que complissin allà les seves condemnes, fent treballs forçats. Un cop complissin les seves penes, els podien donar l'oportunitat de quedar-s'hi i establir-se com a nous colons. D'aquesta manera, matarien dos ocells d'un tret: d'una banda es lliurarien d'aquells delinqüents i, d'una altra, contribuien a repoblar els territoris conquerits.

Però, un cop acabada la guerra de la independència americana, a les autoritats angleses no els va quedar altre remei que posar fi a l'enviament de presos als Estats Units i, davant la massificació de les presons angleses, van optar per tancar a molts d'ells a velles embarcacions de guerra ancorades al Tàmesis. Aquesta mesura els va funcionar un temps, però en pocs anys, el govern va haver d'idear una altra solució, buscant un nou destí a on poder deportar als presos que no podia absorbir el sistema. Primer van pensar a establir una colònia penal al sudoest del continent africà, però un cop van dur a terme un primer viatge d'exploració van comprendre que el pla seria del tot inviable: no existia un port efectiu i tampoc les terres eren fèrtils. Fou llavors com, per primera vegada, es va pensar en Austràlia, un indret situat a l'altre extrem del món i del que no es coneixia res. Ni tan sols s'havia cartografiat la seva orografia.

Els antics grecs sospitaven que el món era una esfera i que al sud del planeta havia d'haver una terra que equilibrà a la del nord. Al suposat continent li donaren el nom de Terra Australis Ignota, que significa "Terra desconeguda del sud".

No seria fins al segle XVII quan uns navegants holandesos descobririen per primer cop part de les costes del nou continent, al que van batejar com Nova Holanda. En no trobar indicis d'or, espècies ni cap altra cosa de valor, aquells paisatges desèrtics i selvàtics només despertaren la seva decepció i no hi van tornar.

Més d'un segle després, el litoral australià va tornar a ser objecte d'exploració quan l'Almirallat britànic va posar al front d'una expedició científica al capità James Cook. Ell va cartografiar el territori i va nomenar els numbrosos accidents geogràfics del litoral i desembarcà a la costa oriental del continent, que va batejar com Nova Gales del Sur perquè el paisatge li recordava el de Gales. Els britànics plantaren la seva bandera i van prendre oficialment possessió d'aquelles terres, incorporant-les al seu imperi. Era l'any 1770. Deu anys després, la Cambra dels Comuns designava el nou continent com el destí al que enviarien els deportats.

A la novel.la El primer batec d'Austràlia, José Vicente Alfaro ens relata com van ser aquells primers temps al nou continent.

A través de diferents personatges que representen cadascun d'ells un punt de vista diferent de la mateixa realitat, anem descobrint el preu que havien hagut de pagar pels seus actes. En un món hostil i corrupte, el mínim pas en fals et pot acabar arrossegant fins a les portes de l'infern. No cal cometre un delicte de furt, perquè n'hi ha prou amb que algú que et vulgui allunyar de la seva família et pari una trampa i tu hi acabis caient de quatre grapes.

Tampoc no cal que siguis un assassí, perquè n'hi ha prou amb que el veritable culpable convenci a tota la resta de que has estat tu i se'l creguin, perquè la seva butxaca està plena i la teva ben buida, perquè el seu prestigi li obre totes les portes mentre a tu la teva misèria no et permet de traspassar-ne cap ni una.

Aventurar-se a fer un viatge en vaixell des d'Anglaterra fins a Austràlia era una temeritat que podia durar uns quants mesos i ningú podia garantir que tots arribessin a port sans i estalvis. Els perills a bord d'aquelles naus eren molts i les condicions en que viatjaven els deportats a la bodega eren infrahumanes. L'alimentació era insuficient, les mesures higièniques gairebé inexistents i malalties com l'escorbut o la disenteria de seguida feien acte de presència. N'hi havia presoners de totes les edats, des de nens que havien quedat orfes i vivien al carrer havent de robar per subsistir, fins a àvies que es veien abocades a fer el mateix per alimentar els seus néts. La justícia no tenia pietat per a aquestes pobres persones i, lluny de protegir-les, el que feia era expulsar-les del sistema, enviant-les a una terra inhòspita de la que, en la majoria dels casos, no hi hauria retorn.

Si morir a bord del vaixell per una malaltia, una baralla o un accident durant una forta tempesta era una experiència traumàtica per a aquells que l'havien de presenciar, arribar a port i ser conscients del que els esperava als supervivents, no era gaire més alentador.

Haver de passar set o deu anys treballant a una cantera, o servint a uns colons que, anys enrera, havien estat presoners com tu, o a senyors anglesos de doble moral que es creien els reis del mambo només pel fet d'haver arribats els primers, no era precisament, una garantia de prosperitat. I menys encara si la condemna era a perpetuïtat.

Les dones tenien l'opció d'aconseguir la seva llibertat si accedien a casar-se amb els colons que s'interessaven per elles. Quan arribava un nou vaixell d'Anglaterra, pels habitants lliures de la colònia era com dia de mercat. Tots ells podien triar amb quin o quina d'aquells deportats o deportades es quedaven per tal que treballessin gratis les seves terres o com a criats a les seves cases.

No és estrany que, gràcies a aquesta mà d'obra esclava, aquells hisendats i aquells colons que havien aconseguit la llibertat després de pagar les seves condemnes, prosperessin i es fessin cada cop més rics. Mentre la població blanca creixia de forma exponencial, la població aborígen anava minvant, doncs es veien forçats a abandonar les seves terres per internar-se més en les muntanyes i els deserts, on el clima era més inhòspit i els recursos cada cop més escasos. Si les condicions de vida empitjoraven, la seva supervivència corria cada cop més perills i eren més vulnerables a les malalties. Però el major número de morts es produïa pels atacs dels anglesos, que no els veien com a humans, sinó com a animals als qui calia foragitar de les seves terres.

José Vicente Alfaro ens relata una història extraordinària que ens permet recrear-nos en aquest passat d'Austràlia que molts desconeixíem i ens ajuda a entendre que els humans no parem de repetir sempre les mateixes errades. Creiem que, perquè hem tingut accés a l'educació i ens ha tocat nèixer i desenvolupar-nos en la part més afavorida del món, tenim dret a imposar els nostres dogmes allà on anem. Que un indígena tingui la pell vermella o negra i es passegi per la selva amb només un parrac que li tapi les seves parts menys nobles, no ens dona dret a considerar-lo un infrahumà o un animal. Potser, si el poguessim entendre, ens adonaríem fàcilment de que, tant en cultura com en educació, ens podria passar la mà per la cara.

Però així som els humans, sobre tot els occidentals: desconfiem del que no coneixem i, en comptes d'apropar-nos amb la ment oberta i determinats a enriquir-nos amb allò que descobrim, el que fem és tancar la ment i carregar les nostres armes, apuntant en totes direccions, pel que pugui passar.

La novel.la d'Alfaro és com un gran àlbum de velles fotografies amb un desplegament de personatges que resulten d'allò més entranyables, tant de la banda dels anglesos com de la banda dels aborígens. Entre aquestes imatges, el seu autor també ens fa gaudir, capítol a capítol, de paisatges salvatges que descriu amb una sensibilitat que causa respecte. Potser el respecte envers els indrets més sagrats dels aborígens.

El primer batec d'Austràlia és un bon exemple de com podem fer d'un paradís un veritable infern. De vegades hem fantasejat molts de nosaltres amb la idea d'agafar una motxilla i marxar a l'altra punta del món i començar de zero per intentar trobar la llibertat que pensem que no tenim aquí. Ens agrada pensar que, per arribar a un lloc desconegut, podrem fer el que volguem sense por a ser qüestionats o jutjats. No entenem que la nostra llibertat acaba justament allà on comença la llibertat dels altres i que els paradisos que intenten mostrar a les fotografies les agències de viatges de pràcticament qualsevol destí del món, no es corresponen en absolut amb la realitat que viuen les persones que habiten de forma permanent aquests indrets.

Qualsevol punt del planeta ens pot resultar un paradís quan ens atrevim a explorar-lo amb els ulls de l'empatia, tal com a la novel.la fan els bessons Bulbaliko i Malangui. Però, quan aquests viatges els fem amb la ment fortament arrelada a les nostres pròpies conviccions i arroseguem amb elles els nostres propis fantasmes, difícilment podrem sentir-nos a cap paradís perquè els nostres ulls només hi veuran el que som nosaltres per dins.

Estrella Pisa