Obrint la caixa de Pandora

 

Entre el món de la política i els mitjans de comunicació sempre s'han establert aliances que, a ulls de tercers, no s'han acabat d'entendre. Si els polítics estan per intentar millorar la vida de la ciutadania i els diaris, les ràdios i les televisions per informar a aquests ciutadans del que passa dins i fora del nostre territori, quin sentit poden tenir aquests ponts secrets entre dos món tan diferents, al menys en apariència?

Els polítics persegueixen el poder i els periodistes millorar la quota de subscriptors, oients o espectadors. Què podrien tenir en comú? Aparentment, res. Però, en el fons, potser tot. Perquè, qui té la informació, té el poder d'enderrocar líders polítics, d'enfonsar governs i de fer passar per bons a aquells que no ho són tant.

Des que el món va començar a avançar, al llarg del segle vint, a cops d'imatges i pantalles, l'opinió pública va esdevenir un factor molt important a tenir en compte si el que es pretenia era arribar a la cúpula del poder o mantenir-s'hi. Una imatge o un vídeo no deixaven massa marge a les errades d'interpretació. Si el polític enxampat pel fotògraf estava amb una parella que no era la seva o fent negocis amb els seus suposats adversaris, es quedava sense arguments de defensa i no li quedava altra opció que la d'assumir la seva derrota dimitint del seu càrrec perquè els seus votants no li perdonaven la seva deslleialtat,

Amb la irrupció de les xarxes socials i del fenòmen de les fake news, aquesta situació encara s'ha fet més palesa. Els secrets que amaguen aquells que ostenten el poder, cada vegada resulten més difícil de guardar. Hi ha càmares a tot arreu que nit i dia, graven cadascuna de les nostres passes. Encara que, anant pel carrer, ens envaeixi la sensació de que no coneixem a ningú i ningú ens coneix a nosaltres, perquè ningú es digna a saludar-se, en un moment donant, si ens veiem en una situació compromesa, ho poden saber tot de nosaltres només consultant aquestes imatges que dia i nit es graven a tothora de tothom que passa davant dels seus objectius.

L'any 2009, quan encara les xarxes socials tot just es començaven a desplegar-se i no ens havien revolucionat la vida, el periodista i escriptor Xavier Bosch va guanyar el Premi Sant Jordi amb la novel.la Se sabrà tot.

La novel.la relata el que, durant poc més d'un any, viu un periodista que s'aventura a deixar el món de la televisió per ocupar la direcció d'un diari que és el tercer més important de la ciutat de Barcelona.

La trama comença amb un Dani Santana confessant que "el càrrec li va durar unes sabates". Al llarg de les seves pàgines, el protagonista de la novel.la ens anirà desgranant en primera persona les circumstàncies que l'acabarien empenyent a dimitir.

La corrupció no és només una epidèmia entre molts polítics, sinó que també s'ha estés entre molts periodistes que, per un minut de glòria o per uns quants milers d'euros al compte, són capaços de vendre a qualsevol.

Amb el rere fons de la Barcelona dels primers anys del la dècada del dos mil, la trama es desenvolupa a partir de la lluita pel poder de dos aspirants a l'alcadia de la ciutat. L'un és l'alcade actual, qui volia fer com si no veiés la realitat d'una bombolla immobiliària que s'anava inflant i que encara no li havia esclatat a la cara, ni d'una immigració islàmica que començava a imperar a barris com el Raval i que es radicalitzava per moments, arran dels atemptats de l'onze de setembre a Nova York. L'altre era qui s'oposava a tota la corrupció immobiliària que defensaven des de la Generalitat els del seu propi partit, amb el beneplàcit de l'alcade. Per això calia eliminar-lo del tauler d'escacs i es valien del diari que dirigia en Dani Santana per aconseguir-ho, amb males arts i d'amagatotis. Com fan sempre els covards.

Se sabrà tot no ens descobreix res que no haguem vist amb anterioritat, però ens serveix per recuperar l'esperit crític i per no empassar-nos les notícies que ens arriben sense passar-les primer pel filtre de la coherència i del sentit comú. Ni tot el que es publica és cert, ni tot el que es silencia té que ser mentida. Allò que es decideix mantenir ocult a un calaix, de vegades només respon a un xantatge: "jo no publico les teves vergonyes si tu em dones més espais publicitaris i em fas cinc-centes subscripcions més". O, "Si no em dones suport arruinant la carrera política del meu adversari, jo treuré a la llum aquella història que conec de tu i et pot arruinar la carrera".

Com bé diu un dels personatges, "Tothom té un titular a cinc columnes que li pot ensorrar la vida".

La informació esdevé una moneda de canvi molt valuosa en situacions de crisis. I, quan més tèrbola i més vergonyosa, millor. L'audiència, s'ha anat demostrant anys després, se sent atreta per la morbositat. Hi ha addictes de la televisió que poden passar-se tot el dia, passant de programa en programa, veient les mateixes escenes i sentint els mateixos comentaris que només persegueixen enfonsar als seus protagonistes. La gent vol sang i fetge i sembla no tenir-ne mai prou. I els mitjans de comunicació, per no perdre audiència, es dediquen a donar-li, sense qüestionar-se si el que fan és ètic o no.

Estrella Pisa