Les passes que ens defineixen

 

Potser en el moment de nèixer tots siguem iguals: petits éssers indefensos que depenem totalment de la voluntat de les nostres mares i pares per donar-nos escalfor, alimentar-nos i cuidar-nos, però instants després d'aquest primer contacte amb la vida fora de l'úter, els nostres camins comencen a ser diferents.

Cada reacció dels nostres sentits a cada gest de les persones que ens cuiden comença a obrir un senderi que ens durà cap a una realitat única que sentarà les bases de la nostra existència.

Neixem amb una càrrega genètica important, que determinarà en gran part el que acabarem sent, però l'ambient en que ens criarem i ens educarem, jugarà un paper igual d'important i acabarà decantant la balança cap a un costat o un altre.

Les persones estem fetes de sang i ossos, però també de decisions. Cadascuna de les que prenem diàriament ens acaben guiant pel camí que anem obrint sense ser-ne plenament conscients del que fem. Els problemes no ens venen sols ni tampoc són fruit de cap destí funest que tinguem marcat des d'abans de nèixer. Hi ha circumstàncies que no podem preveure i que ens cauen a sobre sense que podem fer absolutament res per evitar-les. Però d'altres acaben sent la conseqüència de donar determinades passes, de vegades encertades, d'altres en fals.

Un dia qualsevol, fent el mateix camí de casa a la feina, podem decidir passar per un carrer paral.lel al que agafem habitualment, intentant fugir de la rutina. El que no sabem és que, justament aquell dia, pel carrer que hem desestimat, en aquell moment precís, ens hauríem pogut trobar a aquell amic que fa tants anys que no hem vist i que, casualment, aquella setmana és a la ciutat. Des de fa deu anys viu a Anglaterra i resulta molt car de veure. També podia haver passat el contrari: que agafessim el mateix carrer de cada dia i l'amic es decidís per l'altre. Igualment no ens haguéssim trobat. O potser sí, si els dos haguessim triat el mateix.

La vida és plena de circumstàncies d'aquest tipus. Al llarg d'un mateix dia, ens veiem en la tesitura de pendre decisions infinitat de vegades. Ho hem de fer tan sovint, que no arribem a ser conscients ni de que ho fem. Ja des de que ens despertem, hem de triar si ens llevem en l'instant que sona el despertador o ens regalem cinc minuts més entre els llençols. Si volem cafè o té, si ens vestim amb una roba o una altra, si esmorcem a casa o a la cafeteria, si dinarem macarrons o estofat, si anirem a peu fins a la feina o agafem el cotxe o el bus. Un cop a la feina, hem de seguir prenent decisions, tant per nosaltres mateixos com en nom de tot l'equip al que representem. I així la resta del dia, fins que acabem, rendits, de nou al llit.

Una sola gota d'aigua que cau sobre una roca pot semblar que no l'afecta per res, però si aquest degoteig és continu, a mida que passen les hores, els dies, els mesos i els anys, pot acabar erosionant la roca i, fins i tot, arribar a foradar-la. El mateix passa amb les nostres decisions, per petites que siguin. Cadascuna pot anar transformant la nostra realitat i fer-nos únics.

L'any 1950, l'escriptor Miguel Delibes va guanyar el Premi Nadal amb la novel.la El camino.

El camino narra els records d'infantesa d'un adolescent d'onze anys a qui els seus pares decideixen enviar a la ciutat per estudiar el batxillerat. El noi, de nom Daniel, però a qui tothom coneix pel sobrenom de "Mochuelo" es resisteix a deixar la seva vida al poble, doncs ell s'hi sent molt a gust entre els seus paratges i els seus amics. Els seus pares volen que el seu únic fill tingui una vida millor que la seva i per això han estalviat durant anys per tal que pogués estudiar i fer-se un home de profit. El fill, en canvi, sent que no han comptat amb la seva pròpia opinió al respecte i que el camí que li estan imposant no s'assembla gens al que ell voldria seguir.

El Mochuelo és un noi senzill, arrelat a la terra i a les seves tradicions. No vol anar intern a un col.legi de religiosos ni s'hi veu un altre dia dedicant-se a un ofici que no tingui res a veure amb el que ha vist fer tota la vida al seu pare i als seus veïns. Voldria poder seguir gaudint d'aquest despertar a la vida envoltat dels seus amics i dels ocells que tan a gust el fan sentir. Però també és conscient del dolor que li causaria als seus pares si es neguès a acatar la seva decisió. Per això s'acaba resignant i obeeix, però sense cap mena de convenciment.

Molt sovint tendim a enganyar-nos, quan som o volem ser pares, amb el convenciment de que el que hauríem considerat el millor per a nosaltres mateixos si haguessim tingut l'oportunitat de triar, també serà el millor que els podrem oferir als nostres fills.

Educar en funció de les nostres pròpies mancances no pot ser cap encert; intentar fer realitat els nostres propis somnis no realitzats a través dels nostres fills, tampoc.

Com bé deia el poeta Kahlil Gibran, "als fills pots donar-los el teu amor, però no els teus pensaments, perquè ells tenen els seus propis pensaments".

Daniel, el Mochuelo, hauria donat la vida per poder quedar-se al poble i aprendre l'ofici del seu pare o qualsevol altre. Per a ell el progrès no significava el mateix que per al seu pare. Ell no sentia cap necessitat d'alliberar-se de res, perquè sempre s'havia sentit lliure en aquells paratges i amb aquella gent. Però havia de deixar-ho tot enrera per complir el somni del seu pare, que mai no seria el seu.

Sense ser-ne conscients, els seus pares l'estaven obligant a convertir-se en un esclau condemnat a viure una vida que ell no havia triat, fent un camí que anava en direcció contrària al seu.

La darrera nit que passa al seu poble, en Daniel és conscient de que aquest camí que emprendrà l'endemà no el durà al futur que ell hauria volgut, però només té onze anys i no li permeten prendre les seves pròpies decisions. Per quan arribi el moment de poder fer-ho, potser ja serà massa tard i es veurà obligat a continuar fugint endavant doncs el camí de retorn ja se li haurà esborrat. O potser no, qui ho sap? Potser pot tornar al cap d'uns anys, per fer de mestre o per muntar un negoci al poble.

Afortunadament, la vida, al marge dels camins que triem o ens trien a cadascú, ens obre sortides d'emergència allà on menys ho esperem i ens rescata dels pitjors trams per donar-nos l'oportunitat de reconduir les nostres existències. Només cal estar alertes i no passar per alt les seves indicacions.

Estrella Pisa