No ens estimeu tant i estimeu-nos millor

 

Hi ha molts pares que asseguren, sense cap mena de dubte, que serien capaços de matar per defensar els seus fills. També molts homes i moltes dones no es cansen de repetir a les seves parelles que, amb elles anirien fins a la fi del món. Tots plegats ens omplim la boca de paraules d'amor cap aquells i aquelles amb qui compartim la vida, però, a l'hora de la veritat, sabem estimar de debò?

L'amor autèntic s'hauria de construir sobre el respecte i l'empatia. Sense aquests dos pilars fonamentals, l'amor cau pel seu propi pes, paraula rera paraula, per molt sentides que siguin, per molt que ens acaronin les oïdes.

Estimar de debò comença per l'acceptació de l'altre tal com és, sense deixar que ens governin les pretensions de canviar aquesta persona. Si ens hem enamorat d'ell o d'ella és per allò que ens ha fet sentir amb la seva manera de ser, els seus hàbits, les seves idees i els seus sentiments. Si, un cop confirmada la relació, intentem "corregir" aquesta persona en tot allò que creiem que no encaixa amb la nostra pròpia manera de ser, els nostres hàbits, les nostres idees i els nostres sentiments, el problema potser el tenim nosaltres i no aquesta persona que ens està acceptant com som, malgrat les diferències, sense voler canviar-nos.

En el cas dels fills, molts pares cometen l'errada de creure que els pertanyen només pel fet de que són ells qui els han dut a aquest món. Han invertit molts anys en tenir-ne cura d'ells, ens fer-los crèixer, en educar-los i en procurar-los tot el millor. Quan els fills intenten volar del niu, els pares es poden sentir traïts, perquè esperen una mena de recompensa per tot el sacrifici que han estat fent durant anys. Voldrien que els fills acceptessin emprendre el camí que ells havien somiat per a ells mateixos i no van poder recòrrer. No entenen que els fills tenen els seus propis somnis i que, aquests, poden ser molt diferents dels que ells pretenen imposar-los.

En un món tan diversificat culturalment com el que habitem en el present, és fàcil caure en el parany de pensar que certs comportaments d'alguns pares cap a les seves filles responen a una qüestió cultural. La imposició de normes estrictes, com la de no contradir la voluntat del pare en qüestions tan trascendentals com si la filla pot estudiar o no, o la voluntat del marit de sotmetre la seva dona a servir-lo i a no decidir res pel seu compte, pel sol fet de ser dona, pot veure's al món occidental com un comportament propi de la societat musulmana, però oblidem que, no fa tants anys, moltes dones espanyoles patien les mateixes restriccions per part dels seus pares i marits. Més que d'una qüestió cultural, estem parlant d'una evolució de les societats. Pots haver-hi pobles més endarrerits que d'altres, però tard o d'hora, les pròpies societats es rebel.len i forcen els canvis, a mesura que es van obrint i diversificant.

L'escriptora d'origen marroquí Najat El Hachmi recull de forma molt clara aquests conflictes entre pares i filles a la seva novel.la El lunes nos querrán, guanyadora del Premi Nadal 2021.

Les dones musulmanes, només pel fet de nèixer dones, sempre han hagut de suportar les imposicions dels seus pares, dels seus marits i, fins i tot, dels seus propis fills. Amparats en el que, suposadament, va decretar Mahoma, els homes sempre han estat els amos i senyors de casa seva i de tots els que hi viuen. Si ho pensem bé, a Espanya aquest comportament no ens ha de semblar tan extrany, perquè durant els anys de la dictadura, és la realitat que van haver de patir la majoria de les dones. Les unes per ser dones o filles dels qui van perdre la guerra; les altres per ser dones o filles dels qui la van guanyar. Un cafè amarg per a totes i un silenci imposat en el que s'emparaven els seus botxins. El pla perfecte per esborrar les seves veus del mapa i per anul.lar-les com a éssers humans. Sort que algunes de les dones, de les filles, però sobre tot, de les nétes, es van rebel.lar i van forçar que les coses comencessin a canviar. I ho van fer i hem arribat fins a on hem arribat, però sense permetre'ns de baixar la guàrdia, perquè la lluita continua i no s'ha d'aturar.

Recordo que la meva àvia, que en esclatar la guerra civil tenia dinou anys, de vegades em parlava del que havien viscut durant l'efímera República. Sempre he tingut la sensació de que ella va ser molt més lliure a la seva adolescència del que mai ho ha estat la meva mare. La seva ment, malgrat ser analfabeta, també era més oberta. La meva àvia no tenia por, però es va veure obligada a educar als seus fills inoculant-los totes les pors i les restriccions del món.

A la novel.la El lunes nos querrán, la Najat també refereix que, quan la protagonista de la seva història arriba de nena a Catalunya, les famílies marroquines que hi troben també són més lliures que no pas les que arriben dècades després. Entre d'altres motius, per l'obertura de les mesquites i la radicalització d'alguns imans. Els predicadors, siguin de la religió que siguin, poden esdevenir peces molt perilloses dins de les comunitats. Durant el franquisme, molts capellans es van dedicar a fer el mateix que fan molts imans: inocular la por en els seus feligresos. I, en els dos casos, els pecats sempre tenien nom i forma de dona.

La religió sempre ha estat una arma de poder contra els més febles. Resulta la forma més senzilla i barata de manipular la gent per tal que no es desviï del camí que els interessa als qui governen. Una societat inculta i atemorida no gosa enfrontar-se a la injusticia, per molt que li toqui de prop. Però quan entra en joc l'educació, tot els trontolla, perquè llegir fa pensar i, si el poble pensa, manipular-lo resulta molt més complicat.

A banda de reflectir aquesta repressió que la protagonista de la novel.la pateix per part del seu pare i, després, per part del seu marit, la Najat aborda un altre qüestió no menys important: la imposició de tenir el cos perfecte i els sacrificis que poden arribar a fer moltes dones per tal d'aconseguir-ho, per intentar encaixar en un món imperfecte que es disfressa de món ideal a les revistes de moda i als anuncis de la televisió. La lluita de les dones que porten la veu cantant a la novel.la és per aconseguir que les estimin al preu que sigui, perdent pel camí les forces, la família i, fins i tot, la vida.

Temes com decidir com i amb qui perdre la virginitat, la forma de vestir, el dret a estudiar, la llibertat de sortir i divertir-se, si et vols casar o no, si vols tenir fills o si et poses el vel o no, haurien d'estar més que superats. Des del moment que a cap home se li qüestiona res de tot això, per què les dones ho han de continuar tenint tant present?

Si som al segle XXI i pressumim de ser una societat avançada i connectada les vint-i-quatre hores a una realitat virtual, per què som tan incapaços de connectar d'ésser humà a ésser humà, independentment del nostre gènere?

Fins que no aprenem a acceptar i respectar a l'altre com ens agradaria que ell o ella ens acceptés i ens respectés a nosaltres mateixos, continuarem estant a l'edat de pedra i comportant-nos com uns veritables troglodites.

Es molt fàcil dir "T'estimo", però de vegades, resulta tan difícil que el destinatari o destinatària d'aquesta declaració d'amor se la pugui arribar a creure... Perquè l'amor es demostra amb fets, no amb paraules. Si el condicionem a ser com l'altre vol que siguem, llavors esdevé submissió i renúncia. Si per a que ens estimin hem de renunciar a ser qui som, doncs maleïda la gràcia. És preferible que no ens estimin i que aprenem a estimar-nos nosaltres.

Estrella Pisa.