Història d'un pont

 

Sovint ens trobem tan immersos en nosaltres mateixos, en tot allò que ens passa i ens deixa de passar, que podem arribar a creure que la resta d'elements que coexisteixen amb nosaltres no són dignes de tenir una història. Al menys, no una història tan interessant i rica com la dels humans.

Passegem pels carrers i gaudim de diferents places, entrem a imponents esglésies o catedrals, creuem ponts de pedra o pugem fins a les ruïnes dels molts castells medievals que hi ha arreu del nostre territori, però poques vegades sentim la curiositat per descobrir les seves històries. Ens atrauen més els personatges humans que van viure en aquests carrers, que van travessar el riu per aquest pont en un moment decisiu de les seves vides o van defensar el castell lluitant fins a la mort contra aquells que l'atacaren.

Les persones som importants, però les nostres construccions no ho haurien de ser menys, entre d'altres motius, perquè sempre ens sobreviuen. Ens costi reconèixer-ho o no, les persones som efímeres: tal com arribem, arriba un dia que, sense adonar-nos, acabem abandonant aquest món. Deixem de ser per sempre més, independentment de que haguem fet el bé o el mal, de que ens haguem sentit tota la vida uns priviligiats o uns desgraciats. Haguem acumulat molt de patrimoni o ens haguem passat la vida amb una mà al davant i una altra al darrera, tal com vam arribar en el moment de nèixer, tots acabem marxant nusos i sols.

Fa un temps, llegint el post Puentes que nos unen, d'en Miguel Ángel Díaz Díaz al seu blog Letras Prestadas-Club Pickwick, vaig descobrir un autor i un llibre que desconeixia i que em va cridar molt l'atenció. Es tractava de l'escritor iugoslau Ivo Andric, qui va publicar al 1945 la novel.la Un puente sobre el Drina. Una història que va escriure a Belgrad, durant la Segona Guerra Mundial i que, al 1961 li valdria el Premi Novel de Literatura.

Aquest pont sobre el Drina no unia només les dues vores del riu al seu pas per Bòsnia. El pont exercia de nexe d'unió entre dues cultures molt diferents: la cristiana i la musulmana i fou aixecat per un gran visir turc qui, sent encara un nen, havia estat robat pels musulmans a una família cristiana sèrbia a Sokolovici. Tot i que l'havien obligat a convertir-se en musulmà i que la seva vida havia resultat d'allò més intensa i exitosa en tots els sentits, mai va oblidar la kasaba on havia crescut ni a la seva mare. Ja de molt adult, va decidir fer aixecar un pont de pedra allà on la seva mare i ell s'havien vist per darrera vegada per tal de intentar unir les seves dues pàtries. Era el 1566 quan es posà la primera pedra i, cinc anys després, el pont lluia victoriós per sobre del Drina, unint Orient i Occident.

La novel.la d'Ivo Andric relata el pas del temps per aquest pont, retratant cada detall de la seva estructura i mostrant-nos el dia a dia de la vida que els veïns gaudien al voltants dels seus pilars.La descripció de les escenes és lenta, com si convidés als lectors a assaborir-les amb calma, relaxant-se amb els sons de l'aigua baixant i dels ocells que canten i fan els seus nius als racons de les pedres quan desperta la primavera.

Al llarg dels anys, la ciutat i el pont van patint diferents transformacions, en funció dels nouvinguts que van arribant i dels nous negocis que van proliferant a la zona. La invasió per part de l'imperi austrohúngar, l'arribada del ferrocarril i la irrupció de la política, que tot ho empitjora van teixint un engranatge que culmina en l'esclat de la Primera Guerra Mundial.

Les diferències racials, que a la zona mai havien estat un problema, comencen a obstaculitzar les relacions entre els veïns, a mesura que van arribant soldats de fora i els joves de Visegran marxen a estudiar a les capitals com Belgrado o Viena. Quan les seves ments es comencen a obrir a realitats més àmplies, les inquietuds i els interessos per abraçar altres idees també creixen i esdevenen reptes molt perillosos.

Les pedres del pont han estat testimoni passiu de violentes i injustes execucions, però també de reunions d'amics a les terrasses de la seva part central, en nits en que el món encara no havia perdut tot el seu seny. Els seus pilars també han vist suïcidis de persones a qui volien imposar destins amb els que no estaven d'acord i fugides cap endavant que no sempre han resultat encertades.

Mudes i estàtiques han vist passar la vida de moltes generacions, resignant-se a veure'ls morir quan els ha arribat l'hora. Però al 1914, en esclatar l'infern, res no tornarà a ser com abans i el pont tampoc.

Un pont sobre el Drina ens ofereix una lectura diferent, que hem de centrar més en els detalls que en la història en sí. Ens dona l'oportunitat de gaudir imaginant-nos el paisatge, a partir de les extenses descripcions que ens fa dels escenaris on transcórre la trama. Alhora, també ens convida a reflexionar sobre la vida i sobre la mort, sobre el que és important de debò i el que només ho és en aparença, sobre les persones i la forma en que decidim unir-nos o desunir-nos les unes a les altres, com les dues vores d'un rio. 

Volem ser ponts o volem ser muralles? Volem obrir-nos als altres i crèixer tots plegats, enriquint-nos mutuament? O preferim fer de les nostres diferències el motiu per aïllar-nos en el verí de l'odi i en l'absurda venjança?

Estrella Pisa

Enllaç al post de Miguel Angel Díaz Díaz on menciona la novel.la Un puente sobre el Drina.

Letras Prestadas - Club Pickwick: Puentes que nos unen