El jardiner fidel

 

Des de temps immemorials, els humans s'han dedicat a classificar-se en pols oposats: rics i pobres o bons i dolents. Amb la conquesta d'Amèrica i el descobriment del continent africà, també es va començar a dividir la realitat entre blancs i negres. Els primers provenien del vell continent europeu i es creien els més civilitzats, els més rics i, en conseqüència, també els més bons. Els segons eren considerats ciutadans de segona classe pel seu color de pell i per poblar les terres que els blancs acabaven de descobrir, unes terres que no trigarien a convertir-se en veritables canteres d'esclaus ni en ser completament expoliades.

El continent africà va acabar repartit entre diferents paisos europeus que el van desagnar fins a l'extenuació. Amb la irrupció d'internet i els avanços en noves tecnologies, van sorgir noves necessitats que implicaven l'explotació de mines riques en materials que, fins llavors, no havien estat al punt de mira de ningú. Per extraure del fons de la terra aquests minerals empleaven a nens i no els importava arriscar les seves vides per aconseguir el que volien.

Mentre els pobladors autòctons de bona part del continent africà quedaven abandonats a la seva sort i convertits en el blanc perfecte de totes les guerres que les potències estrangeres feien esclatar en la cobdícia per fer-se amb el control dels pocs recursos que els quedaven, les indústries farmacèutiques van creure que aquestes persones a qui els havien prés tot encara podien resultar-los útils per a provar els seus fàrmacs i vacunes de tot tipus.

Per a que un medicament arribi al mercat ha d'haver passat moltes proves i s'han hagut d'estudiar els seus efectes secundaris en una mostra de població prou nombrosa i variada com per a que els resultats puguin ser extrapolables a la població general. Poden passar anys abans de que aquest fàrmac tingui llum verda per a ser comercialitzat. Però amb diners i contactes poderosos, de vegades aquest processos es poden escurçar, falsejant alguns resultats i experimentant amb poblacions que no li importen a ningú. El risc no és el mateix si algú mort al primer món per les reaccions adverses a una vacuna que si qui mort és un pobre africà en un poblat de misèria: La família del primer interposarà una demanda contra l'hospita o contra la farmacèutica i podrà recórrer als mitjans de comunicació per fer soroll. La família del segon rebrà amenaces i optarà per callar, perquè tindrà totes les de perdre.

John Le Carré va publicar l'any 2000 la novel.la El jardinero fiel, on narra la lluita de Tessa Quayle, una jove advocada, esposa d'un diplomàtic britànic, per treure a la llum una conspiració que gira entorn d'una gran farmacèutica i en la que està implicada la pròpia ambaixada britànica a Kènia.

Mentre a l'anomenat primer món les vacunes eviten contagis i certs fàrmacs han aconseguit que malalties com la SIDA que, fins fa pocs anys eren letals, ara hagin esdevingut malalties cròniques i perfectament controlades, al continent africà continua morint gent cada dia d'afeccions que podrien curar-se amb uns simples antibiòtics. Però ells moren perquè no tenen accés lliure a aquests fàrmacs i, els que els hi arriben, moltes vegades no els fan cap efecte perquè estan caducats o adulterats.

Al mig d'una realitat tan precària, envoltada de tanta gana i tanta mort, què poden suposar uns quants morts més, que igualment haurien mort més tard o més d'hora?

A qui l'importa si una dona mort dies després del part perquè algun metge venut a les farmacèutiques ha dedicit injectar-li un fàrmac experimental per estudiar les seves reaccions?

La protagonista d'El jardiner fidel s'entrega en cos i ànima a aquestes dones i a aquests nens tan vulnerables i és testimoni del que viuen cada dia i del que pateixen. Quan comença a sentir parlar d'un fàrmac concret i descobreix que moltes persones han mort després de que els hi administressin i patint unes símptomes molt concretes, decideix investigar més a fons pel seu compte, en companyia d'un metge a qui les farmacèutiques i les autoritats locals i internacionals no han aconseguit comprar la seva imparcialitat.

Junts inicien un viatge de no retorn en un intent d'arribar al fons de la qüestió, però els dos ho acabaran pagant amb la pròpia vida.

És llavors quan, el marit d'ella, que tot el temps s'havia mantingut al marge de la lluita de la seva dona, es desperta de cop quan els seus companys de l'embaixada intenten convènce'l de que la seva dona ha estat assassinada pel seu amant, el metge que l'acompanyava i de qui no han trobat ni rastre a l'escenari del crim.

Apassionat de la jardineria, va decidir deixar de banda les seves flors per aventurar-se a buscar als veritables culpables de la mort de la seva dona.

El jardinero fiel no és només una història marcada per la tragèdia ni tampoc la denúncia de veritats incòmodes que, malauradament, continuaran succeïnt-se. Per sobre de tot, és una novel.la que explora la forma com pot evolucionar una persona quan és conscient de que ha perdut el més important de la seva vida. Aquest coratge que no sabem que tenim fins que ens veiem contra les cordes. Aquesta necessitat de saber els per què, els com i els qui hi ha darrera del que ens ha passat.

Aquest viatge que emprén el personatge de Justin, el marit de Tessa, a través de situacions d'espionatge, conspiracions i violència extrema, ens fa estremir en mostrar-nos la pitjor cara dels èssers humans.

Com els diners o el prestigi social poden esdevenir més importants que les vides de tantes altres persones que no tenen res, però malgrat la seva misèria, li continuen servint a qui no té escrúpuls en experimentar amb els seus cossos?

On és el límit?

Diplomàtics, religiosos, polítics, metges, organitzacions d'ajuda humanitària, periodistes, ... De debó ningú pot fer res per paliar aquestes situacions?

Quants interessos creats, quanta lluita per no res, quants despropòsits i quanta parafernàlia per fer veure que els blancs, els rics i els suposadament bons continuen sent necessaris a l'Àfrica. Necessaris per a què? Per continuar matant a innocents? Per continuar expoliant-los el poc que els queda?

Després ens queixarem de que cada dia arribin més immigrants en pateres. Si els hem destrossat els seus hàbitats i només els hem deixat la misèria, les malalties i les guerres, és normal que intentin trobar un altre lloc al món.

Estrella Pisa.