Ciutat de vidre

 

En el llarg camí de nens a adults, potser una de les coses més importants que aprenem és a llegir i a escriure. Una fita que pot semblar molt senzilla, si tenim en compte que al món civilitzat tots els nens han d'estar escolaritzats obligatòriament fins a determinada edat. Però resulta extraordinària si tenim en compte que, vuitanta o cent anys enrera, la majoria de la població del nostre pais era analfabeta.

Amb la irrupció de les noves tecnologies, ens trobem amb la paradoxa de que els nens i els joves cada vegada escriuen pitjor, perquè s'ha imposat la tirania dels missatges abreujats amb emoticons. Ens mengem lletres i paraules senceres i ja no parlem d'accents, comes i punts de tota mena.

I, a l'hora de llegir, preferim històries de molta acció i poques pàgines o ens deixem embruixar per la comoditat dels audiollibres, perquè així és un altre qui llegeix per a nosaltres i no se'ns cansen els ulls de passar pàrrafs i pàgines.

De llibres n'hi ha de molts tipus, tant diversos com els seus autors. N'hi ha que ens transporten a temps pretèrits de la mà de personatges intrèpids que perserveren en les seves lluites fins al final. D'altres ens expliquen crims d'allò més salvatges i ens endinsen en la persecució d'assassins en sèrie que ens glacen la sang a través de les descripcions que van fent d'ells els seus autors. Alguns ens emocionen amb històries de superació personal o d'amor i alguns altres ens acosten a la ciència o a la filosofia a través de destacats divulgadors o pensadors de prestigi. Però hi ha d'altres llibres que centren el seu contingut en les pròpies paraules, convidant als lectors a endinsar-se en una aventura d'allò més surrealista on els personatges es confonen amb el propi autor i, de la història original, van sorgint històries paral.leles com si d'una nina rusa es tractés.

Ciutat de vidre és una d'aquestes novel.les. Publicada al 1985 per Paul Auster, seria la primera entrega de l'anomenada Trilogia de Nova York.

Com a la majoria d'obres d'aquest autor nordamericà, un personatge indiscutible d'aquesta novel.la és un quadern vermell que, curiosament, es desdobla i acaba sent utilitzat pel protagonista, Daniel Quinn, qui a la vegada pot ser l'autor del llibre, però també per un dels altres personatges, qui anota en ell tot el que li passa pel cap.

Aquest personatge a qui el protagonista comença a seguir per encàrreg del seu fill, també es desdobla en el moment en que és descobert pel seu perseguidor. El protagonista es veu obligat a decidir a qui segueix: si al senyor gran amb aspecte descuidat i pesimista, o al senyor impecablement vestit i segur d'ell mateix. Els dos semblen idèntics, però la diferència d'actitud els fa semblar pols oposats de la mateixa realitat.

Les paraules semblen innòcues, però ens moldegen des que aprenem a pronunciar-les fent de nosaltres uns o altres, en funció d'aquelles que triem per definir-nos i de la importància que li donem a les seqüèles que ens deixen al seu pas pels nostres sentits.

Endinsar-se a la literatura de Paul Auster és un exercici no apte per a aquells que es resisteixen a abandonar la seva zona de confort. Les seves històries no s'expliquen i prou, sinó que les hem d'interpretar i hem de saber trobar la versió que millor ens encaixi per tal d'arribar a entendre-les.

A Ciutat de vidre, l'escriptor Daniel Quinn està cansat de fer servir el seu nom real quan rep una trucada d'algú que el confón amb un detectiu que es diu Paul Auster. Ell decideix seguir-li el joc i aventurar-se a fer-se càrrec d'un cas que el durà per camins que ni sospita, ni hauria triat mai voluntàriament.

L'atzar té aquests cops d'efecte: quan menys ens ho esperem, tot pot girar-se cent vuitanta graus al nostre voltant i quedar exposats davant d'una versió de nosaltres mateixos que desconeixíem totalment.

Conèixer nous itineraris del nostre dia a dia ens obliga a explorar noves inquietuds. Ens fem preguntes que mai abans no se'ns havien acudit, ens fixem en detalls que mai abans no havien despertat el nostre interès i deduïm que la vida potser és quelcom més que el que crèiem que era fins ahir mateix.

Fent-se passar per Paul Auster, Daniel Quinn arriba a conèixer al Paul Auster real, però no és el detectiu que esperava, sinó un escriptor que, a més, coneix en Daniel perquè l'ha llegit.

Els dos autors protagonitzen una trobada d'allò més surrealista on es qüestionen qui va ser realment l'autor del Quixot, aventurant que personatges com en Sancho Panza podria estar darrera de tota la trama.

Ciutat de vidre es desenvolupa al llarg de només cent quaranta pàgines, però sembla molt més extensa per tot el que et fa pensar i qüestionar. És un d'aquells llibres on cobren més importància les pròpies paraules que la història que pretenen explicar.

De fons, els carrers de Nova York són testimoni impassible de les anades i vingudes de personatges anònims que els recorren diàriament, fent dibuixos que volen semblar lletres que la nit desdibuixa per tal que a l'endemà els puguin tornar a dibuixar amb més encert.

Un homenatge al llenguatge que ens fa possible connectar els uns amb els altres, però que tantes vegades, contribueix a desconnectar-nos i a condemnar-nos a una solitud aterradora, quan les paraules no són les encertades i les pròpies idees, lluny d'acostar-nos als altres, el que fan és foragitar-los. Tal com va passar amb la torre de Babel, de la qual també se'n parla molt a la novel.la.

Estrella Pisa.