Ànima indigna

 

La Terra és un planeta ben curiós habitat per éssers d'allò més peculiars. Des de l'espai se la veu com una esfera blava on es dibuixen els continents i els oceans, i on tot sembla rutllar en harmonia. Però, a mida que penetrem les capes de l'atmòsfera i els petits detalls esdevenen realitats més complexes que es van engrandint, el nostre angle visual es va fent cada vegada més petit. Perdem el bosc per concentrar-nos en els arbres i la nostra perspectiva de tot plegat es va limitant al que podem abarcar amb els ulls.

En aquesta realitat tan minimalista de la que som conscients, podem descobrir racons d'aquesta terra que habitem on la màgia de la natura, el caràcter dels seus pobladors i les llegendes antigues els fan realment únics, impregnant-los d'una llum especial.

El novel.lista Ibon Martin és un expert a l'hora de descobrir-nos molts d'aquests indrets del País Basc. Llegint la seva extensa obra, ens hem endinsat en veritables meravelles de la natura, com la costa de Pasaia, el far del silenci o l'ermita de Sandaili. Però no ho hem fet de la mà d'excursionistes que ens mostren noves rutes per gaudir de paisatges espectaculars, sinó guiats pel personatge d'Ane Cestero i la seva Unitats d'Homicidis d'Impacte.

Aquest contrast entre la bellesa dels indrets que ens descriu l'autor amb tota mena de detalls, com si estigués pintant cada escena, i la cruesa dels crims més horribles que la ment humana és capaç de perpretar, és el que ha fet de l'Ibon Martin, sigui considerat per alguns el rei del suspens basc.

Després de la seva darrera novel.la, El ladrón de rostros, aquest any torna amb una nova entrega de les aventures d'Ane Cestero, Alma Negra.

L'escenari d'Alma Negra són els anomenats "Montes de Hierro", un indret d'allò més inhòspit, on la pluja constant i la boira no deixen veure moltes vegades el que tens davant del nas. Unes muntanyes foradades per l'explotació minera que esdevenen temibles, no només pels perills que amaga l'abrupta orografia dels seus paisatges, sinó també per les llegendes d'ànimes en pena que romanen atrapades a l'interior de les grutes.

Els treballs per extreure de la terra els minerals que custodia, sempre han resultat d'allò més sacrificats per als obrers que s'han vist abocats a dur-los a terme. Els accidents eren constants i les mesures de seguretat inexistents. Així, a les míseres condicions de vida dels miners i les seves famílies s'hi afegia, sovint, la pèrdua d'algun dels seus membres, quan la mina decidia cobrar-se la seva vida o deixar-lo mutilat o impedit per la resta dels seus dies.

Alma negra comença amb la trucada a emergències d'uns ciclistes que, alertats pels gemecs que els arriben des del fons de la sima d'una mina, proven d'aconseguir ajut per rescatar el que, en principi, ells pensen que és un animal. Poc després, se n'adonen que es tracta del crit d'auxili d'una persona que ha caigut. Quan arriben els rescatadors, l'únic que troben és el cos sense vida d'una dona que resulta ser la filla de la família que està intentant reobrir la mina.

La investigació del que, en un primer moment, podria semblar un suïcidi, s'anirà complicant fins a descobrir tot el que s'hi amaga darrera d'aquest crim.

Depenent dels objectius que mouen les nostres accions, els humans sóm capaços de generar el millor del món, però també el pitjor. I el més preocupant de tot plegat, és que de vegades, el que ens converteix en els pitjors enemics pels altres, però també per a nosaltres mateixos, no és altra cosa que la covardia. La por a que els altres descobreixin que ens hem equivocat o que hem fet alguna cosa indigna, fa que, lluny de posar-hi remei a temps, reconeixent el que no hem fet bé i buscant una solució, el que fem és seguir endavant, treient-nos de sobre a tots aquells que ens puguin incriminar en actes que ens avergonyeixen i tractem de mantinir amagats.

Així és com els sentiments de vergonya o d'indignitat ens poden arribar a convertir en assassins.

Però a una societat civilitzada com la que habitem, els diners i el poder no sempre ho poden comprar tot. No tot s'hi val quan estan en joc tantes vides de persones que no han fet res per trobar-se en perill; senzillament han esdevingut danys col.laterals que algú ha dedicit assumir per tal de seguir mantenint la seva pròpia farsa.

Per aquestes persones que opten per vendre-li la seva ànima al dimoni per continuar considerant-se per sobre del bé i del mal, les llegendes sempre han esdevingut unes boníssimes aliades. Perquè, malgrat que estiguem al segle XXI, la gent continua sent molt fàcil de manipular. N'hi ha prou amb tenyir l'aigua del color de la sang o amb fer sonar uns cascavells dins d'una cova per desencadenar una situació de pànic col.lectiu.

Alma Negra és un bon exemple de que res acaba sent el que sembla. Moltes vegades, els assassins són tan hàbils a l'hora de preparar els seus crims, que queiem de quatre grapes en els paranys que ens posen. Però l'Ane Cestero i els seus companys ja han viscut molts casos i han atrapat molts criminals que, en un primer moment, haurien pogut passar per angelets que mai no havien trencat un plat. Ells tenen moltes hores d'immersió en les ments humanes i saben detectar quan una escena del crim té elements que grinyolen. Han aprés a no quedar-se en la superfície dels fets i a no creure en les casualitats, perquè saben que no existeixen. Ells es llencen de cap i bussegen fins a quedar-se sense aire als pulmons fins que troben la peça que algú s'ha pres moltes molèsties en intentar fer desaparèixer.

No hi ha res més indigne que una persona que renega dels seus propis orígens, siguin els que siguin. Aquest és el veritable "Alma Negra" i no el pobre protagonista d'una llegenda que data de segles enrera. No hem de tèmer el que ens puguin fer els morts. Els qui acaben robant-nos, torturant-nos i matant-nos sempre són els vius.

Estrella Pisa.