Dies d'austeritat i de solidaritat

Durant la darrera crisis econòmica, conseqüencia de l’esclat de la bombolla immobiliària, moltes persones van aconseguir sobreviure gràcies a l’ajut de les seves famílies, de les seves amistats i dels seus veïns.

Moltes parelles joves amb nens petits al seu càrrec, van haver de recórrer als pares ja jubilats per tal que els ajudessin a pagar factures, a tenir menjar a la nevera o un plat calent a taula. Perquè les prestacions d’atur o les ajudes no contributives no arribaven per garantir la seva supervivència ni la dels seus fills. Els jubilats que aquells dies es manifestaven contra els desnonaments i reclamaven pensions  més dignes, van haver d’aprendre a fer equilibrismes amb els seus ingressos  per tal de salvar les seves famílies.

Un país que es fonamenta sobre una economia de serveis al turisme i poca indústria, que retalla indiscriminadament en drets fonamentals com la sanitat, l’educació i els serveis socials, no hauria pogut sortir d’una crisis tan greu com la que va començar l’any 2008 de no haver estat per la bona voluntat de la gent. Per la forma com les famílies, els veïnats i les entitats sense ànim de lucre es van saber organitzar per tal d’evitar que l’impacte dels gairebé sis milions d’aturats no comportés conseqüències encara més terribles.

L’any 2015, Almudena Grandes va publicar “Els petons al pa”. Una novel.la molt diferent al tipus de novel.la a la que ens tenia acostumats en els darrers temps, ja que solia triar els escenaris de la Guerra Civil i la postguerra per deleitar-nos amb les vivències dels seus personatges.

Els petons al pa narra com va viure la crisis que va començar al 2008 la gent d’un barri de Madrid. Explica amb detall les interioritats quotidianes que les persones procurem amagar davant dels altres per tal de no fer-los patir o per por a que se n’alegrin de la nostra mala sort.

Aquesta és la història de moltes històries, la història d’un barri de Madrid que s’entesta a resistir, a seguir semblant ell mateix en la pupil.la de l’ull de l’huracà, aquella crisi que va amenaçar de capgirar-lo i encara no ho ha aconseguit.

En aquest barri hi viuen famílies senceres, parelles amb gos i sense gos, amb nens i sense, i persones soles, joves, madures, velles, espanyoles, estrangeres, a vegades felices i a vegades desgraciades, gairebé sempre felices i a estones desgraciades. Alguns s’han enfonsat, però són més els qui resisteixen per si mateixos i pels altres, i s’obstinen a cultivar els seus antics ritus, els seus costums d’abans, per no deixar de ser qui són, perquè els seus veïns els puguin continuar anomenant pel seu nom.

 

                                                                             ***

És tan lleig tot això que passa, som tots tan egoistes, que anem veient com cauen els altres, un rere l’altre, i pensem, mira, mentre no em toqui a mi… I ens ha tocat, esclar, ens havia de tocar, per què ens n’hauríem de deslliurar, nosaltres, si tots els altres van caient com mosques? I si fos més jove no estaria tan amoïnada, perquè, per a crisis, les que he hagut d’aguantar jo, fillet de Déu. Però nosaltres podíem, nosaltres érem forts, estàvem acostumats a patir, a emigrar, a lluitar, i en canvi ara… No t’ofenguis, però ara esteu fets d’una pasta més tova. Us ofegueu en un got d’aigua, o sigui que em vaig posar a pensar… Què podría fer per animar-se, per animar-los a ells? Què podría fer perquè entenguin que un no s’ha de resignar al que vingui, sinço imposar-se a les coses, adreçar-les, negar-se a acceptar tota aquesta ruïna? I ja sé que sembla una ximpleria, però estic farta de veure gent trista, i no em deuen quedar gaires anys de vida, així que…

-No diguis això, àvia.

- Ah, no? I què vols que digui? Estic a punt de fer-ne vuitanta. Quants me’n queden, cinc, deu?

- O vint – aventura en Carlos, sense mirar-la als ulls.

- D’acord, doncs vint – la Martina somriu amb l’optimisme del seu nét-. Aquests són els que tens tu, i encara no has viscut res. El cas és que no em vull passar el que em queda de vida veient com s’amuntega la tristesa al meu voltant. No em dóna la gana, o sigui que m’he dit, mira, de moment, començarem portant-li la contrària al calendari. I ja saps com m’agrada fer l’arbre de Nadal, i encendre espelmes, i totes aquestes coses tan nadalenques.

El seu nét la mira, mira l’arbre, torna a mirar-la.

-Bon Nadal al setembre, àvia.

Ella es posa a riure i l’abraça.

-Bon Nadal, rei. Bon Nadal…

 

Fragments d’”Els petons al pa” d’Almudena Grandes, 2015 – Traducció de Núria Parés al 2016.

 

Una novel.la que ens enfronta a una realitat de la qual no podem fugir, perquè les experiències que viuen els seus personatges ens recorden massa a les que vam viure tots plegats durant aquella crisis, les conseqüencies de la qual encara patim perquè han contribuit a complicar molt més la situació que vivim en aquests moments per la pandèmia del Covid-19.

Almudena Grandes va dedicar aquesta novel.la als seus fills, perquè mai han hagut de fer petons al pa. Només les persones que han patit gana, que s’han vist privades del més essencial són capaces d’agrair cada petit gest, cada petit detall, cada bocí de pa com un regal de la vida.

 

Estrella Pisa