Memòries d'una guerra que tots vam perdre

Al 1912 el poeta Antonio Machado va escriure aquests versos que, per ells mateixos, ja són premonitoris del que va suposar  la Guerra Civil Espanyola per les generacions que la van haver de patir:

“Ya hay un español que quiere

        vivir y a vivir empieza,       

entre una España que muere

y otra España que bosteza. 

Españolito que vienes al mundo,

te guarde Dios

una de las dos Españas

ha de helarte el corazón”

La Guerra Civil Espanyola no va esclatar d’avui per demà com a conseqüència del cop d’estat del 18 de juliol del 36. Més aviat, aquest cop d’estat va ser la gota que va fer vessar el got que s’havia anat omplint durant tres llargues dècades que es van caracteritzar per les revoltes i les desigualtats socials. El segle XX va començar malament per a Espanya, perquè va perdre les darreres colònies que conservava a Cuba i a Filipines. El gran imperi on no es posava mai el sol va quedar reduït a una península compartida amb el país del costat, poblada per molts miserables que no tenien on caure’s morts ni sabien com espantar la gana i per uns quants senyors molt rics o amb molt de poder que es repartien el pastís i llençaven les engrunes a qui els servia.

Aquest mateix segle XX també va començar malament per a la resta d’Europa, que va patir la revolució rusa al 1917, amb la caiguda del tsar i la instauració d’un règim totalitari amb segell comunista i dues Guerres Mundials que la van deixar encara més empobrida i més horroritzada.

A tots aquests escenaris de guerra els protagonistes sempre són els mateixos: la sang que es vessa gratuïtament, la gana que mata tant com les bales, el dolor que ens devora i la ràbia que ens acaba convertint en la nostra pitjor versió.

Sobre la Guerra Civil Espanyola s’han escrit molts llibres i moltes novel.les, però la majoria de les vegades els seus autors no han sabut ser tot l’objectius que haurien d’haver estat. Les guerres, tret d’algunes excepcions, sempre les expliquen aquells que no les han hagut de batallar. Aquells que mai han hagut de matar per sobreviure o de morir per garantir la supervivència de qui l’ha acabat matant.

Moltes vegades, tendim a confondre a aquells que han lluitat en el costat amb el que no ens sentim identificats amb les persones que els lideraven i no ens n’adonem que, a la vida real, les coses sovint són tan senzilles com trobar-se al lloc equivocat en el moment més inapropiat.

Un clar exemple el trobem en el propi Antonio Machado. Quan va esclatar la guerra civil, ell es trobava a la zona republicana i el seu germà Manuel a la zona nacional. Només pel fet de trobar-se en zones diferents, ja s’havíen de considerar enemics?

Doncs el mateix li va passar a molts altres germans, pares i fills. La guerra és el fracàs de la diplomàcia. El que no saben arreglar els polítics ho han d’acabar destrossant els pobres soldats als camps de batalla. Tot plegat, per acabar tots més pobres, més ferits, més derrotats. Bé, tots no. Alguns… sempre surten guanyant a qualsevol guerra, però sense haver hagut d’arrossegar-se per cap trinxera ni disparar cap fusell.

L’escriptor Javier Cercas va publicar una d’aquestes novel.les sobre la Guerra Civil Espanyola l’any 2001. Però, a diferència d’altres novel.les d’aquest gènere, ell es basà en un episodi real que va tenir lloc al gener de 1939 al Santuari del Collell, a prop de Cornellà del Terri, a la província de Girona, per construir el que ell mateix defineix com un relat real i que va publicar com “Soldats de Salamina”. Una novel.la que tindria un èxit inesperat i que, més tard, seria portada al cinema.

Tota la trama gira entorn de l’afusellament frustrat d’un dels ideòlegs de Falange, Rafael Sánchez Mazas, i de la forma tan inusual com un milicià va decidir salvar-li la vida, en no delatar-lo als seus companys ni matar-lo ell mateix. Es va limitar a mirar-lo als ulls i a deixar-lo marxar.

Vaig pensar: “Se’n recorda pel mateix que jo recordo el meu pare i Ferlosio el seu i en Miquel Aguirre el seu i en Jaume Figueras el seu i en Bolaño els seus amics sud-americans, tots soldats morts en guerres perdudes per endavant: se’n recorda perquè, encara que fa seixanta anys que van morir, encara no són morts, precisament perquè ell els recorda. O potser no és ell qui els recorda, sinó que són ells que s’aferren a ell, per no ser morts del tot” “Però quan en Miralles mori”, vaig pensar, “els seus amicstambé moriran del tot, perquè no hi haurà ningú que els recordi perquè no es morin”

                                                                                             ***  

-          Doncs sap què li dic? Que en la pau no hi ha herois, excepte potser aquell indi que sempre corria per allà mig en pilotes… I ni tan sols ell era un heroi, o només ho va ser quan el van matar. Els herois només són herois quan moren o els maten. I els herois de debò neixen a la guerra i moren a la guerra. No hi ha herois vius, jove. Tots són morts. Morts, morts, morts. – Se li va trencar la veu.

                                                                                             ***

-          Per què volia trobar el soldat que va salvar Sánchez Mazas?

Li vaig contestar sense vacil.lar:

-          Per preguntar-li què va pensar aquell matí, en el bosc, després de l’afusellament, quan el va reconèixer i li va mirar als ulls. Per preguntar-li què hi va veure, en aquells ulls. Per què el va salvar, per què no el va delatar, per què no el va matar.

-          I, per què l’hauria d’haver matat?

-          Perquè a la guerra la gent es mata – vaig dir- . Perquè per culpa de Sánchez Mazas i de quatre o cinc més come ll havia passat el que havia passat i ara aquell soldat emprenia un exili sense retorn. Perquè si hi havia algú que mereixia ser afusellat aquest era Sánchez Mazas.

En Miralles va reconèixer les seves paraules, va assentir amb l’indici d’un somriure i, acabant d’obrir la porta, em va donar un petit cop al tou de les cames; va dir:

-          Vinga, que encara perdrà el tren.

 

                                                           Fragments de Soldats de Salamina- Javier Cercas- 2001

 

´

Amb “Soldats de Salamina” Javier Cercas ens ensenya una altra manera d’apropar-nos a la nostra història recent, centrant-nos més en les persones que en els bandols enfrontats. La guerra no la guanya mai ningú. La perdem tots, perquè tots en patim les seves conseqüències. Amb idees de dretes o d’esquerres o sense cap mena d’ideologia, els soldats sempre són les peces més febles de la maquinària de l’horror, la carn de canó que serveix als poderosos per mantenir els seus privilegis sense arriscar ni una gota de la pròpia sang.

 

Estrella Pisa