La màgia de la realitat

La meva adolescència va estar marcada per la solitud, una solitud escollida perquè no em sentia a gust al món al que pertanyia. Podia estar envoltada de gent al col.legi, a casa o al carrer, però em sentia com un nàufrag a una illa deserta que ningú més podia veure.

En aquells anys no existia internet, o almenys, no l’internet del que ara gaudim tots. Però existien altres formes més analògiques de conèixer gent a distància. Una d’elles eren les cartes a perfectes desconeguts. Així va ser com vaig descobrir l’existència d’una de les persones més importants de la meva vida: el meu amic/germà Juan Carlos.

Ell, com jo, als 16 anys també era un nàufrag a la seva pròpia illa i vam començar a intercanviar-nos llargues cartes que van anar creant un espai comú que em va ajudar a sentir-me menys sola i menys vulnerable. Aquest espai es va construir a base de reflexions i d’escrits propis, però també dels llibres dels autors que començavem a llegir. Així a les nostres cartes es van convertir en habituals els noms de León Tolstoi, Franz Kafka, Jorge Luis Borges, Virginia Wolf o Gabriel García Márquez.

Cien años de soledad va ser el primer llibre que em va regalar el meu amic/germà per un dels meus aniversaris d’aquella difícil etapa de la meva vida. Difícil no per una solitud que jo mateixa havia escollit després de la mort del meu pare, tampoc per la meva dèria d’anar contra corrent, sinó perquè l’adolescència, per a algunes persones, sempre és una etapa complicada on el nostre pitjor contrincant som nosaltres mateixos. No ens agrada reconèixer les nostres debilitats quan ens acostem al mirall i ens retorna una imatge de nosaltres mateixos que no ens agrada i que voldríem canviar, però no sabem com començar a fer-ho. I decidim pagar la nostra frustració amb qui menys culpa té dels nostres malsons: els pares, els germans, els avis, els professors o aquells que intenten ser els nostres amics i menystenim sense adonar-nos de la seva presència.

Rebel.lar-se contra tot i contra tothom és una manera com una altra de demostrar la nostra inseguretat, la nostra por de viure, d’equivocar-nos, de no ser prou bons per fer el que ni nosaltres mateixos sabem que volem fer.

Llegir Cien años de soledad em va obrir la ment a un univers completament nou, on la realitat més fosca es podia barrejar amb la màgia, descobrint-me emocions que mai abans m’havia dignat a experimentar.

Molts anys després, vaig  tornar a llegir la novel.la i la única diferència que vaig notar és que se'm va fer molt més curta. Potser perquè la primera vegada que la vaig llegir no estava tan habituada a llegir com ara. Però l’univers que recrea la novel.la em va semblar igual de màgic.

 

Gabriel Garcia Márquez, el nostre estimat “Gabo”, a banda de per Cien años de soledad, ens va deixar altres grans novel.les com “La hojarasca”, “El coronel no tiene quien le escriba” o “El amor en los tiempos del cólera”. Però no és tan coneguda una de les últimes que va escriure, “Memoria de mis putas tristes”. Una novel.la curta, de tan sols 68 pàgines i ambientada en la Colòmbia dels anys cinquanta del segle passat. El seu protagonista fa noranta anys i, per celebrar-ho, contacta amb una vella coneguda que regenta un bordell, i li expressa el seu desig de passar aquella nit amb una jove verge.

Al llarg de les seves pàgines, el protagonista ens explicarà la seva història montrant-se com un home que va triar no casar-se quan va tenir l’oportunitat de fer-ho, per preferir mantenir la seva llibertat de poder passar les seves nits amb les dones que li donés la gana, tot i que sempre pagant per aquestes companyies.

 

Dígame una cosa, Damiana: ¿de qué se acuerda?

No estaba acordándome de nada – dijo ella- pero su pregunta me lo recuerda.

Sentí una opresión en el pecho.- Nunca me he enamorado- le dije. Ella replicó en el acto: -Yo sí. Y terminó sin interrumpir su oficio: - Lloré veintidós años por usted.-

El corazón me dio un salto. Buscando una salida digna, le dije:

-Hubiéramos sido una buena yunta.

-Pues hace mal en decírmelo ahora- dijo ella- porque ya no me sirve ni de consuelo.

Cuando salía de la casa, me dijo del modo más natural:

-Usted no me creerá, pero sigo siendo virgen, a Dios gracias.

Poco después descubrí que había dejado floreros de rosas rojas por toda la casa, y una tarjeta en la almohada: Le deseo que llegue a los sien.

                                                               …

A quien me lo pregunta le contesto siempre con la verdad: las putas no me dejaron tiempo para ser casado. Sin embargo, debo reconocer que nunca tuve esta explicación hasta el día de mis noventa años, cuando salí de la casa de Rosa Cabarcas con la determinación de nunca más provocar al destino. Me sentía otro.

                                                               …

La casa renacía de sus cenizas y yo navegaba en el amor de Delgadina con una intensidad y una dicha que nunca conocí en mi vida anterior. Gracias a ella me enfrenté por vez primera con mi ser natural mientras transcurrían mis noventa años.

Descubrí que mi obsesión de que cada cosa estuviera en su puesto, cada asunto en su tiempo, cada palabra en su estilo, no era el premio merecido de una mente en orden, sino al contrario, todo un sistema de simulación inventado por mí para ocultar el desorden de mi naturaleza. Descubrí que no soy disciplinado por virtud, sino como reacción contra mi negligencia; que parezco generoso por encubrir mi mezquindad, que me paso de prudente por mal pensado, que soy conciliador para no sucumbir a mis cóleras reprimidas, que sólo soy puntual para que no se sepa cuan poco me importa el tiempo ajeno. Descubrí, en fin, que el amor no es un estado del alma sino un signo del zodíaco.

 

Fragments de Memoria de mis putas tristes, de Gabriel García Márquez- 2004

 

Després de conèixer aquesta última "dona de la seva vida", descobrirà una part d’ell mateix totalment desconeguda que el durà a replantejar-se moltes coses i a sentir-se molt més lliure i més en pau amb ell mateix i amb la resta del món.

Mirat amb els ulls del moment actual, el relat resulta dur i, en molts fragments, fins i tot insultant per com són tractades les dones que, bé per necessitat o per enganys, s’acaben dedicant a l’ofici més vell del món. No és agradable llegir que una nena de catorze anys es veu obligada a tenir sexe amb ningú per diners i menys agradable encara si aquest algú és un senyor que podria ser el seu besavi. Però als anys cinquanta del segle vint, a Colòmbia, a Espanya i a molts altres indrets del món que avui en dia tracten de protegir tant als menors, l’escenari que descriu García Márquez devia ser més habitual del que ens agradaria reconèixer. I el que més dol encara és que, a dia d'avui, moltes nenes al món segueixin patint la mateixa mala sort, consentida moltes vegades pels seus propis pares.

 

Estrella Pisa