Quan els somnis confonen la realitat

La nostra ment pot arribar a ser la nostra millor aliada o la nostra pitjor enemiga. Tot dependrà de la naturalesa dels pensaments i els sentiments que li generin les connexions entre les nostres neurones.

El psicoanàlisis va significar una veritable revolució al món de psiquiatria i la neurologia quan Sigmund Freud i els seus deixebles van començar a difondre les seves excel.lències a les primeres dècades del segle passat. Des de llavors, ha tingut tants seguidors com detractors, perquè mentre alguns es meravellaven dels resultats que podia arribar a aconseguir, d’altres sempre s’han qüestionat la fiabilitat dels seus mètodes.

Fins a quin punt allò que somiem ens pot estar advertint d’un perill real imminent? A “La interpretació dels somnis”, Freud analitza els somnis més habituals que acostuma a tenir la gent i aventura els possibles significats que poden tenir. Quan ens preocupa alguna cosa, quan patim per alguna pèrdua important o quan temem enfrontar-nos a determinades situacions, és normal que durant el nostre descans patim malsons on ens veiem obligats a passar per proves terribles que de vegades ens fan despertar angoixats i sense tenir la certesa de si hem patit un malson o l’amenaça era ben real. Són experiències que, en un moment determinat, hem viscut tots i que no escapen necessàriament al sentit comú. El problema ve quan ens obsessionem amb les coses que somiem i comencem a interpretar pel nostre compte, i moltes vegades en sentit literal, els seus possibles significats.

Obsessionar-nos mai no ens pot reportar cap experiència positiva. Ben al contrari, ens pot abocar a viure com esclaus de les nostres pròpies pors. Voler controlar en tot moment el que està per arribar-nos és deixar de viure el present per passar-nos el dia projectats cap a un futur inexistent, ple de paranys i de perills que només existeixen en els racons d’una ment que creiem nostra, però ha estat segrestada per la nostra obsessió i es limita a fer la seva santa voluntat.


A la primera novel.la de Javier Castillo, “El dia que se perdió la cordura”, el novel.lista ens presenta un personatge que decideix guiar-se per allò que somia, interpretant d’una forma molt peculiar el seu significat. Aquesta dona, apassionada de La interpretació dels somnis de Freud i de la psicologia en general, no somia que arriba tard a la feina, ni que està a punt de caure del llit, ni que es casa amb el seu pitjor enemic. El que somia són noms de dones. I ella interpreta que aquestes dones han de morir per salvar la resta de la humanitat de perills molt importants.

La idea ja deixa entreveure que no estem parlant només de somnis, sinó d’algun tipus de trastorn mental ben seriós i perillós si no es tracta a temps. Però la dona és prou llesta com per manipular la pròpia parella i a tots aquells que es convertiran en els seus macabres seguidors.

Observé los marcos de las fotos que decoraban el salón con imágenes de mis padres sonrientes y abrazados. En pocas de esas imágenes estaba yo, ni siquiera de bebé o más joven. No sé, Stella, si comprendes lo que significó para mí aquella época. Aprendí dos lecciones que me acompañaron el resto de mi vida. La primera, que es muy distinto lo que una persona quiere, a lo que una persona necesita, a lo que una persona dice que quiere. Mi madre necesitaba una vida, mi madre decía que quería ser libre, pero quería estar prisionera. Tal vez le faltaba valor. Me atormenté durante años pensando que ella no había encontrado un motivo lo suficientemente grande como para huir de ese calvario. No me vio a mí, a su hijo, su motivo suficiente.

La segunda lección fue algo más perturbadora. Lo que vi en mi padre me hizo entender que todos y cada uno de nosotros guardamos dos mitades, dos extremos que nos impulsan hacia un lado o hacia otro. Que podemos amar con todas nuestras fuerzas algo, pero siempre nos queda una parte oscura esperando despertar. Mi padre amaba a mi madre, pero también la odiava. Mi madre odiava a mi padre, pero también lo amaba.

 

                                                                                     ***

Por primera vez en muchos años, su sueño no contenía más pistas que el rostro de aquella mujer, y esa idea la abrumó. “Nunca la encontraré”, pensó, “esta vez sí que es el fin”.

Caminó cabizbaja durante más de tres horas sin saber dónde ir, con los ojos rasgados y con su piel blanquecina y arrugada estremeciéndose por la fuerza de un sol radiante de diciembre. El temporal de frío y nieve que había azotado los Estados Unidos en las últimas semanas había desaparecido, pero las calles aún continuaban cubiertas de una nieve que desprendía luz e iluminaba con una vitalidad abrumadora los edificios. Cuando se dispuso a girar la esquina y dirigirse hacia Irving Street, un muchacho que circulaba con su monopatín se golpeó con ella, haciéndola caer al suelo sin saber qué había ocurrido. El muchacho la miró y fue a ayudarla a incorporarse.

-Lo siento, de verdad- dijo- ¿Está bien?

-No lo sientas, hijo- respondió- Las cosas pasan por algo, y estoy segura de que tenía que detenerme aquí por un motivo.

El muchacho la miró incrédulo, sin saber qué decir, y cuando estuvo a punto de añadir algo, Laura comenzó a reír a carcajadas.

-¿Seguro que se encuentra bien? No es para reírse, le he dado muy fuerte.

-Chico, a veces el destino quiere jugar con nosotros, a veces el destino quiere reírse de nosotros, pero a veces, el destino nos pone a prueba para que nos demos cuenta de que existe.

-¿Qué?- dijo extrañado- Usted no está bien.

Laura se levantó del suelo de un brinco y cruzó la calle hacia la tienda de televisores. Lo hizo con tal habilidad que el muchacho se asustó y salió corriendo, dejando su monopatín donde había caído debajo de un coche.

Laura se detuvo frente a la proyección de una docena de pantallas que se mostraban en el escaparate de la tienda, y todas mostraban la misma imagen: la rueda de prensa de Stella Hyden en la Puerta del complejo psiquiátrico de Boston.

-Te tengo-dijo.

 

Fragments d’El día que se perdió la cordura de Javier Castillo- Editorial Suma- 2017

El día que se perdió la cordura és una novel.la plena d’intriga i de referències a grans autors com Garcia Márquez, Paul Auster o George Orwell. Amb una trama sorprenent i cuidada al detall, va convertir-se en un fenòmen editorial abans de publicar-se en paper. 

Javier Castillo és un exemple de com un autor del tot desconegut pot esdevenir un èxit de vendes, traduït a deu idiomes i publicat a més de 63 països.

 

Estrella Pisa

Comentaris

Entrades populars

Intimitats de Parelles

La Salpêtrière de Charcot

La Llibertat de ser un mateix

El Dret a Aprendre

Els Capricis del Destí