Cousa de meigas

 

Sovint la vida té cops d'efecte que es deixen ben descol.locats. Ens sorprèn amb coincidències que potser no ho són tant i a les que, en un primer moment, no hi donem més importància de la que, en aparença, sembla que acabaran tenint. Però de vegades són aquestes petites coses les que ho acaben canviant tot. Són com la pedra que es desprèn d'un penyassegat deixant un forat a la pared de roca per on es començarà a escapolir, molt lentament, bona part de la muntanya.

Els secrets, com les mentides, tenen les potes molt curtes. Per més que els volem custodiar, per més que dissimulem inventant noves trames per amagar-los, tard o d'hora, acaben sortint a la llum, perquè la vida troba la forma de fer-nos quedar en ridícul davant les evidències que ningú pot refutar.

Quan aquests secrets guarden històries d'infidelitats conjugals, fruit de les quals han nascut criatures a qui se'ls acaba imposant un pare que no toca o una orfandat que no li correspondria, la troca s'acaba envolicant fins a límits que ningú podria preveure. És el que passa quan creiem que la millor manera de reparar una errada és cometent una altra i una altra, en una fugida cap endavant sense aturador.

A la novel.la Les filles de la criada, Sónsoles Ónega ens relata la història de dues dones que neixen la mateixa nit i a la mateixa casa. Una és la filla de la senyora i l'altra és la filla de la criada, però les dues tenen el mateix pare.

Fins aquí, l'autora no ens explica res de nou perquè, malauradament, la història s'ha repetit infinitat de vegades en moltes famílies. El drama de la noia pobre de qui abusa el poderós, fent-la servir per satisfer els més baixos instints i després oblidant-la i deixant-la de costat amb les seves conseqüències. O la de la noia pobre que no es resigna a la vida que li ha tocat i es deixa seduir pel seu senyor esperant que ell l'ajudi a sortir de la misèria, però amb idèntic final. El que fa diferent la trama de la novel.la de la Sonsoles Ónega és el gir que pren quan pensem que ja sabem el camí que seguirà la història. Intentant reparar la primera errada, la mare d'una de les protagonistes decideix cometre una segona errada que no només marcarà la resta de la seva vida, sinó també la de la seva filla i, en conseqüència, la de la resta de personatges de la novel.la.

Ambientada a escenaris de Punta do Bico, a Pontevedra, i de l'Havana, a Cuba, la història comença l'any 1900, quan Espanya acaba de perdre les colònies de Cuba i Filipines. Moltes famílies gallegues, que havien emigrat a Cuba i altres indrets de Centreamèrica buscant fortuna a les hicendes que varen construir allà, es van veure obligades a tornar a Espanya fugint del caos i de la ruïna. Una d'aquestes famílies és la dels Valdés, que conserven una casa pairal a Punta do Bico i una indústria serradora. A Cuba es queda a càrrec de les seves plantacions sucreres el germà del senyor Valdés, però la mort d'aquest últim precipita el retorn de la família a Cuba. En arribar-hi es troben una realitat que dista molt de la que van deixar quan van marxar a Espanya. La situació és molt complicada i cada cop els costa més tirar endavant qualsevol projecte. La terra del seu ingeni no donar prous fruits i els resulta inviable competir amb les indústries nordamericanes. Tot i la insistència de la senyora Valdés en tornar a Punta do Bico, el marit es resisteix i va enllaçant fracassos als seus negocis. Fins que, després de néixer el seu fill petit, la dona decideix que ja en té prou de Cuba: agafa els seus tres fills i torna a Galícia. Allà es fa càrrec del negoci de la serradora i,temps després, s'aventura a obrir una indústria conservera.

Les filles de la criada gira entorn d'un secret de família, però no es limita a aquest marc. A través de les seves pàgines, ens fa testimonis de la lluita de moltes dones de diferents generacions per tirar endavant elles soles les seves famílies i per a desenvolupar noves habilitats que els permetin superar les seves pròpies pors i les limitacions imposades al seu gènere. També ens parla de la importància de l'instint, de l'amor incondicional, de la resiliència i del perdó. Ens fa un retrat exhaustiu de la mentalitat de molta de la gent de fa més de cent anys en ambients rurals. Les supersticions cobren molt de protagonisme en aquesta novel.la. Com diu una dita gallega "Eu non creo nas meigas, pero habelas hainas" (No creo en las brujas, pero haberlas haylas).

De vegades només cal un senzill acte imprevisible, que pot ser voluntari o involuntari, per acabar capgirant-ho tot. Una dècima de segon en que, enmig d'una cruïlla, decidim prendre un camí en comptes d'un altre. Amb aquest gest ni ha prou per deixar de ser qui estàvem destinats a ser o per començar a creure que la vida ens comença a beneir.

N'hi ha qui defensa que el destí de cadascun de nosaltres ja està escrit des d'abans del nostre neixement. Aqui els nostres gens i el tipus de família que ens acull tenen molt a dir. Però no hem de desestimar mai la presència en aquesta equació de les variables externes, aquelles que fugen del nostre control, ni tampoc de la força de voluntat ni del caràcter que acabem mostrant. Malgrat la loteria genètica i familiar que ens hagi tocat en sort, tots podem acabar superant moltes de les barreres que ens han imposat els altres o ens hem imposat nosaltres mateixos. A la novel.la de la Sonsoles Ónega, el personatge que ho acaba aconseguint és la Clara, una dona que, malgrat totes les adversitats per les que ha de passar a la vida, no sembla disposada a rendir-se ni tampoc es resigna a viure com una víctima. Una dona coratge, però no endurida, doncs la seva capacitat d'estimar i de perdonar es manté inalterable tota la seva vida.

A mida que avança la trama, no només es narren els fets que protagonitzen els seus personatges, sinó també molts episodis de la història del segle XX a Galícia. La dura vida dels homes i les dones que depenen del mar per sobreviure, els naufragis de la Costa da Morte i els paisatges que ens enamoren, però no ens permeten que els perdem el respecte per tot el dolor i tota la pèrdua que amaguen sota els seus verds i blaus.

Amb Les filles de la criada, Sonsoles Ónega va guanyar el Premi Planeta l'any 2023. Un premi merescut per la història que relata i per la forma com ho fa. Crec que al meu pare, qui també va néixer a un poble de Pontevedra, li hauria encantat llegir-la, sobre tot per les paraules soltes, les frases i les dites en gallec, que són freqüentes. Mentre llegia les seves pàgines, m'he sentit com si viatgés a les meves arrels i les sensacions que he anat experimentant m'han fet sentir molt a gust i molt en pau.

Estrella Pisa